Guia d'instal·lació de Debian GNU/Linux
Dret de reproducció © 2004 - 2023 l'equip de l'instal·lador de Debian
Aquest manual és programari lliure; podeu redistribuir-lo i/o modificar-lo sota
els termes de la Llicència Pública General de GNU publicada per la Free
Software Foundation. Feu un cop d'ull a la llicència a Apèndix F, Llicència
Pública General de GNU.
Versió de construcció d'aquest manual: 20230508+deb12u1.
Resum
Aquest document conté les instruccions d'instal·lació per a la versió 12 del
sistema Debian GNU/Linux (nom en codi «bookworm») per a l'arquitectura 32-bit
hard-float ARMv7 («armhf»). També conté referències per obtenir més informació
i informació de com aprofitar al màxim el vostre nou sistema Debian.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
Sumari
Instal·lació de la versió 12 del sistema Debian GNU/Linux per a l'arquitectura
armhf
1. Benvingut a Debian
1.1. Què és Debian?
1.2. Què és GNU/Linux?
1.3. Què és Debian GNU/Linux?
1.4. Què és l'instal·lador de Debian?
1.5. Obtenció de Debian
1.6. Obtenció de l'última versió d'aquest document
1.7. Organització d'aquest document
1.8. Sobre els drets d'autoria i les llicències del programari
2. Requisits del sistema
2.1. Maquinari suportat
2.1.1. Arquitectures suportades
2.1.2. Tres adaptacions per a ARM diferents
2.1.3. Variacions en el disseny de CPU ARM i complexitat de suport
2.1.4. Plataformes suportades per Debian/armhf
2.1.5. Processadors múltiples
2.1.6. Targetes gràfiques suportades
2.1.7. Maquinari per a la connexió de xarxes
2.1.8. Perifèrics i altre maquinari
2.2. Dispositius que requereixen microprogramari
2.3. Compra de maquinari específic per a GNU/Linux
2.3.1. Eviteu el maquinari propietari o tancat
2.4. Mitjans d'instal·lació
2.4.1. CD-ROM/DVD-ROM/BD-ROM
2.4.2. Xarxa
2.4.3. Disc Dur
2.4.4. Sistema Un*x o GNU
2.4.5. Sistemes d'emmagatzemament suportats
2.5. Requeriments de memòria i espai de disc
3. Abans d'instal·lar Debian GNU/Linux
3.1. Resum del procés d'instal·lació
3.2. Feu una còpia de seguretat de les vostres dades!
3.3. Informació necessària
3.3.1. Documentació
3.3.2. Fonts d'informació sobre el maquinari
3.3.3. Compatibilitat del maquinari
3.3.4. Configuració de la xarxa
3.4. Satisfer els requisits mínims de maquinari
3.5. Pre-particions per a sistemes d'arrencada múltiple
3.6. Configuració del maquinari i del sistema operatiu prèvia a la
instal·lació
3.6.1. Microprogramari ARM
3.6.2. Imatges d'U-Boot (microprogramari del sistema) proporcionades
per Debian
3.6.3. Configurar l'adreça MAC d'ethernet en U-Boot
3.6.4. Problemes de reubicació de Nucli/Initrd/Arbre de dispositius en
U-Boot
4. Obtenir el suport d'instal·lació del sistema
4.1. Imatges oficials d'instal·lació de Debian GNU/Linux
4.2. Descarregar fitxers de les rèpliques de Debian
4.2.1. On trobar arxius d'instal·lació
4.3. Preparació dels fitxers per a l'arrencada en xarxa TFTP
4.3.1. Configuració d'un servidor RARP
4.3.2. Configurar un servidor DHCP
4.3.3. Configurar un servidor BOOTP
4.3.4. Habilitació del servidor TFTP
4.3.5. Posar les imatges del TFTP al seu lloc
4.4. Instal·lació automàtica
4.4.1. Instal·lació automàtica utilitzant l'instal·lador de Debian
4.5. Verificant la integritat dels arxius d'instal·lació
5. Arrencada del sistema d'instal·lació
5.1. Arrencada de l'instal·lador en l'arquitectura 32-bit hard-float ARMv7
5.1.1. Formats d'imatge d'arrencada
5.1.2. Configuració del terminal
5.1.3. Arrencada amb el TFTP
5.1.4. Arrencada des d'una memòria USB a U-Boot
5.1.5. Ús d'imatges pre-construïdes per a targetes SD amb
l'instal·lador
5.2. Accessibilitat
5.2.1. Instal·lar la interfície d'usuari («front-end»)
5.2.2. Dispositius de la placa
5.2.3. Tema d'alt contrast
5.2.4. Zoom
5.2.5. Instal·lació expert, mode de recuperació («Rescue»),
instal·lació automatitzada («Automated»)
5.2.6. Accessibilitat del sistema instal·lat
5.3. Paràmetres d'arrencada
5.3.1. Terminal d'arrencada
5.3.2. Paràmetres de l'instal·lador Debian
5.3.3. Utilitzar els paràmetres de l'arrencada per respondre preguntes
5.3.4. Pas de paràmetres a mòduls del nucli
5.3.5. Afegir mòduls del nucli a la llista negra
5.4. Resolució de problemes del procés d'instal·lació
5.4.1. Fiabilitat dels medis òptics
5.4.2. Configuració de l'arrencada
5.4.3. Com interpretar els missatges del nucli durant l'arrencada
5.4.4. Informar d'errors d'instal·lació
5.4.5. Emissió d'informes d'error
6. Utilització de l'instal·lador de Debian
6.1. Com funciona l'instal·lador
6.2. Introducció als elements
6.3. Utilització dels elements individualment
6.3.1. Configuració de l'instal·lador de Debian i del maquinari
6.3.2. Configuració d'usuaris i contrasenyes
6.3.3. Configuració del rellotge i la zona horària
6.3.4. Realització de particions i selecció de punts de muntatge
6.3.5. Instal·lació del sistema base
6.3.6. Instal·lació de programari addicionals
6.3.7. Com fer el sistema arrencable
6.3.8. Finalització de la instal·lació
6.3.9. Resolució de problemes
6.3.10. Instal·lació a través de la consola de xarxa
6.4. Carregar microprogramari no inclòs a l'instal·lador
6.4.1. Preparar un dispositiu
6.4.2. Microprogramari i el sistema ja instal·lat
6.4.3. Completar el sistema ja instal·lat
6.5. Personalització
6.5.1. Instal·lació d'un "sistema init" alternatiu
7. Arrancada del nou sistema Debian
7.1. El moment de la veritat
7.2. Muntar volums xifrats
7.2.1. Resolució de problemes
7.3. Iniciar sessió
8. Següents passos i per on seguir
8.1. Aturar el sistema
8.2. Orientar-vos a Debian
8.2.1. El sistema de paquets de Debian
8.2.2. Programari addicional disponible per a Debian
8.2.3. Gestió de versions de les aplicacions
8.2.4. Gestió de tasques amb «cron»
8.3. Lectura i informació addicional
8.4. Configuració del vostre sistema per utilitzar el correu electrònic
8.4.1. Configuració predeterminada del correu electrònic
8.4.2. Enviar correus fora del sistema
8.4.3. Configuració de l'agent de transport de correu Exim4
8.5. Compilar un nou nucli
8.6. Restauració d'un sistema amb errors
A. Com Instal·lar
A.1. Preliminars
A.2. Arrencada de l'instal·lador
A.2.1. Disc òptic
A.2.2. Arrencada des de la xarxa
A.2.3. Arrencada des del disc dur
A.3. Instal·lació
A.4. Envieu un informe de la instal·lació
A.5. I finalment...
B. Automatització de la instal·lació fent servir una configuració prèvia
B.1. Introducció
B.1.1. Mètodes de configuració prèvia
B.1.2. Limitacions
B.2. Utilització de la configuració prèvia
B.2.1. Càrrega del fitxer de configuració prèvia
B.2.2. Utilització dels paràmetres d'arrencada per complementar la
configuració prèvia
B.2.3. Mode auto
B.2.4. Àlies útils amb la configuració prèvia
B.2.5. Exemples de configuració prèvia del menú d'arrencada
B.2.6. Utilitzar un servidor DHCP per especificar els fitxers de
configuració prèvia
B.3. Preparar un fitxer de configuració prèvia
B.4. Continguts del fitxer de configuració prèvia (per a bookworm)
B.4.1. Localització
B.4.2. Configuració de la xarxa
B.4.3. La consola de xarxa
B.4.4. Configuració del servidor rèplica
B.4.5. Configuració de comptes
B.4.6. Configuració del rellotge i del fus horari
B.4.7. Fer particions
B.4.8. Instal·lació del sistema base
B.4.9. Configuració de l'«apt»
B.4.10. Selecció de paquets
B.4.11. Finalització de la instal·lació
B.4.12. Configuració prèvia d'altres paquets
B.5. Opcions avançades
B.5.1. Execució d'ordres personalitzades a la instal·lació
B.5.2. Ús de la configuració prèvia per canviar els valors
predeterminats
B.5.3. Càrrega en cadena de fitxers de configuració prèvia
C. Fer particions per a Debian
C.1. Com decidir quines particions fer per a Debian i llurs mides
C.2. L'arbre de directoris
C.3. Esquema de particions recomanat
C.4. Noms dels dispositius a Linux
C.5. Programes per fer particions de Debian
D. Informació variada
D.1. Dispositius del Linux
D.1.1. Configuració del ratolí
D.2. Espai requerit per a les tasques
D.3. Instal·lar Debian GNU/Linux des d'un sistema Unix/Linux
D.3.1. Començar
D.3.2. Instal·lar debootstrap
D.3.3. Executar debootstrap
D.3.4. Configurar el sistema base
D.3.5. Instal·lar un nucli
D.3.6. Configuració del carregador d'arrencada
D.3.7. Accés remot: instal·lar SSH i configurar l'accés
D.3.8. Retocs finals
D.4. Instal·lació de Debian GNU/Linux utilitzant PPP sobre Ethernet (PPPoE)
E. Sobre aquest document
E.1. Quant a aquest document
E.2. Contribucions a aquest document
E.3. Contribucions més destacables
E.4. Nota sobre les marques comercials
F. Llicència Pública General de GNU
Llistat de taules
3.1. Informació sobre el maquinari requerida per a la instal·lació
3.2. Requisits mínims del sistema recomanats
Instal·lació de la versió 12 del sistema Debian GNU/Linux per a l'arquitectura
armhf
Ens alegrem que us hàgiu decidit a provar Debian i estem segurs que trobareu
que la distribució Debian de GNU/Linux és única. Debian GNU/Linux aporta l'alta
qualitat del programari lliure d'arreu del món, integrat en un conjunt
coherent. Creiem que descobrireu que els seus resultats són, veritablement,
quelcom més que la suma dels seus components.
Entenem que molts de vosaltres voleu instal·lar Debian sense haver de llegir
aquest manual, i l'instal·lador de Debian ho contempla. Si no disposeu del
temps necessari per llegir la Guia d'instal·lació, us recomanem que llegiu el
document «Com instal·lar-lo», que us guiarà a través del procés d'instal·lació
bàsic i que fa referència al manual pels temes més avançats o en cas d'error.
El document «Com instal·lar-lo» el podeu trobar a Apèndix A, Com Instal·lar.
Dit això, esperem que disposeu del temps necessari per llegir la major part del
manual ja que, probablement, això us permetrà una instal·lació més
satisfactòria i amb més informació.
Capítol 1. Benvingut a Debian
Sumari
1.1. Què és Debian?
1.2. Què és GNU/Linux?
1.3. Què és Debian GNU/Linux?
1.4. Què és l'instal·lador de Debian?
1.5. Obtenció de Debian
1.6. Obtenció de l'última versió d'aquest document
1.7. Organització d'aquest document
1.8. Sobre els drets d'autoria i les llicències del programari
Aquest capítol proporciona una vista prèvia del projecte Debian i Debian GNU/
Linux. Si ja coneixeu la història del projecte Debian i de la distribució
Debian GNU/Linux, podeu passar tranquil·lament al següent capítol.
1.1. Què és Debian?
Debian és una organització formada únicament per voluntaris i dedicada al
desenvolupament del programari lliure i a la promoció dels ideals de la
comunitat de Programari Lliure. El projecte Debian va començar l'any 1993, quan
n'Ian Murdock va difondre una invitació oberta als desenvolupadors de
programari per contribuir a una distribució de programari completa i coherent,
basada en el relativament nou nucli del Linux. Aquest petit grup d'entusiastes
especialitzats, que originalment va ser patrocinat per la Free Software
Foundation i influenciat per la filosofia GNU, ha crescut amb els anys fins a
esdevenir una organització d'aproximadament 1000 desenvolupadors de Debian.
Els desenvolupadors de Debian estan involucrats en diverses activitats que
inclouen l'administració dels llocs Web i FTP, el disseny gràfic, l'anàlisi
legal de les llicències de programari, la redacció de documentació i,
evidentment, el manteniment de paquets de programari.
Amb l'objectiu de comunicar la nostra filosofia i atreure els desenvolupadors
que creuen en els principis que representa Debian, hem publicat una colla de
documents que estructuren els nostres valors i serveixen de guia sobre què
significa ser un desenvolupador de Debian:
• El Contracte Social de Debian és una declaració dels compromisos de Debian
respecte a la comunitat del programari lliure. Qualsevol persona que
accepti acollir-se al Contracte Social pot convertir-se en un mantenidor.
Qualsevol mantenidor pot introduir nou programari a Debian -- sempre que
aquest programari es consideri lliure segons els nostres criteris i el
paquet segueixi els nostres estàndards de qualitat.
• Les Directives del Programari Lliure de Debian (DFSG) són una declaració
clara i concisa del criteris de Debian referents al programari lliure. Les
DFSG són un document amb molta influència dins el moviment del programari
lliure, i són la base de la definició de codi obert.
• El manual de política de Debian és una especificació extensa dels
estàndards de qualitat del projecte Debian.
Els desenvolupadors de Debian també estan involucrats en d'altres projectes;
alguns d'ells específics de Debian i d'altres relacionats amb parts o amb la
totalitat de la comunitat del Linux. Alguns exemples poden ser:
• L'estàndard de jerarquia del sistema de fitxers (FHS) és un esforç per
estandarditzar l'esquema del sistema de fitxers del Linux. L'FHS permetrà
als desenvolupadors de programari concentrar els seus esforços a dissenyar
els programes, sense haver de preocupar-se de com s'instal·larà el paquet
en diferents distribucions de GNU/Linux.
• El Debian Jr. és un projecte intern que vol assegurar-se que Debian té
alguna cosa per oferir als usuaris més joves.
Per obtenir informació més general sobre Debian vegeu les PMF de Debian.
1.2. Què és GNU/Linux?
GNU/Linux és un sistema operatiu: una sèrie de programes que us permetran
interactuar amb el vostre ordinador i executar altres programes.
Un sistema operatiu és un conjunt de programes fonamentals necessaris perquè
l'ordinador pugui comunicar-se i rebre instruccions dels usuaris, llegir i
escriure dades al disc dur, a cintes i a impressores, controlar l'ús de la
memòria i executar més programari. La part més important d'un sistema operatiu
és el nucli. En un sistema GNU/Linux, el Linux és el component que fa de nucli.
La resta del sistema està format d'altres programes, molts dels quals han estat
escrits pel o per al projecte GNU. Com que el nucli Linux per si sol no és un
sistema operatiu funcional, preferim utilitzar el terme «GNU/Linux» per
referir-nos al sistema que molta gent acostuma a anomenar «Linux».
GNU/Linux està modelat sobre el sistema operatiu Unix. Des dels seus inicis,
GNU/Linux es va dissenyar per ser un sistema multitasca i multiusuari. Aquestes
característiques són suficients per fer GNU/Linux diferent d'altres sistemes
operatius ben coneguts. Però GNU/Linux és inclús més diferent del que pugueu
imaginar. Contràriament a d'altres sistemes operatius, ningú és propietari de
GNU/Linux. Molta part del seu desenvolupament el realitzen voluntaris que no
cobren per fer-ho.
El desenvolupament del que més endavant seria GNU/Linux començà el 1984, quan
la Free Software Foundation va començar a desenvolupar un sistema operatiu
lliure similar al Unix anomenat GNU.
El projecte GNU ha desenvolupat un ampli conjunt d'eines de programari lliure
per utilitzar amb sistemes operatius Unix (tm) o similars, com GNU/Linux.
Aquestes eines permeten als usuaris realitzar tasques que van des de les més
mundanes (com copiar o suprimir fitxers del sistema) fins a les més complexes
(com escriure i compilar programes o fer edicions sofisticades de documents en
diferents formats).
Tot i que molts grups i persones han contribuït en el desenvolupament de GNU/
Linux, el contribuïdor individual més gran segueix sent la Free Software
Foundation, que ha creat no només la major part de les eines utilitzades a GNU/
Linux, sinó també la filosofia i la comunitat que ha fet que GNU/Linux sigui
possible.
El nucli Linux va aparèixer per primer cop el 1991, quan un estudiant
d'informàtica finlandès anomenat Linus Torvalds va anunciar una primera versió
d'un reemplaçament del nucli del Minix al grup de notícies de Usenet
comp.os.minix. Vegeu la pàgina d'història de Linux, de Linux International.
En Linus Torvalds segueix coordinant el treball de centenars de desenvolupadors
amb l'ajuda d'alguns mantenidors de subsistemes. Hi ha un lloc web oficial per
al nucli Linux. També podeu trobar més informació sobre la llista de correu del
nucli Linux a les PMF de la llista de correu del nucli Linux.
Els usuaris de GNU/Linux tenen una immensa llibertat d'elecció del seu
programari. Per exemple, poden triar entre una dotzena de programes d'intèrpret
d'ordres diferents i bastants escriptoris gràfics. Aquesta llibertat d'elecció
sovint resulta desconcertant pels usuaris d'altres sistemes operatius, els
quals no estan acostumats a pensar en l'intèrpret d'ordres o en l'escriptori
com quelcom que poden canviar.
També és menys probable que GNU/Linux causi una fallada del sistema, és més
capaç d'executar més d'un programa al mateix temps i és més segur que molts
d'altres sistemes operatius. Amb aquests avantatges, Linux és el sistema
operatiu que té un creixement més ràpid en el mercat de servidors. Més
recentment, Linux també ha començat a fer-se popular entre els usuaris
domèstics i de negocis.
1.3. Què és Debian GNU/Linux?
De la combinació de la filosofia i metodologia Debian amb les utilitats de GNU,
el nucli Linux i altre programari lliure, n'esdevé una distribució única
anomenada Debian GNU/Linux. Aquesta distribució es basa en una quantitat enorme
de paquets de programari. Cada paquet de la distribució té executables,
seqüències, documentació, i informació de la configuració, així com un
mantenidor, que és el principal responsable de mantenir-lo actualitzat,
analitzar i reparar-ne els errors de programació i de comunicar-se amb els
desenvolupadors del paquet de programari. L'enorme quantitat d'usuaris
combinada amb el sistema de seguiment d'errors permet que aquests es localitzin
i depurin ràpidament.
La importància que Debian dóna als detalls ens permet produir una distribució
estable, ampliable i d'alta qualitat. Les instal·lacions poden ser fàcilment
configurades per dur a terme diferents papers, des de muntar tallafocs pels
centres de treball científics a servidors de xarxa d'alta qualitat.
Debian és especialment popular entre els usuaris avançats arran de les seves
excel·lències tècniques i el compromís amb les necessitats i expectatives de la
comunitat Linux. Debian també ha introduït moltes característiques al Linux que
actualment són quotidianes.
Per exemple, Debian va ser la primera distribució de Linux que va incloure un
sistema de gestió de paquets per facilitar la instal·lació i supressió de
programari. També va ser la primera distribució de Linux que es podia
actualitzar sense necessitar la reinstal·lació completa.
Debian continua sent un projecte líder en el desenvolupament de Linux. El seu
procés de desenvolupament és un exemple de com pot arribar a funcionar un model
de desenvolupament de programari lliure -- fins i tot per a tasques complexes
com generar i mantenir un sistema operatiu complet.
La característica que més diferencia Debian de les altres distribucions GNU/
Linux és el seu sistema de manteniment de paquets. Aquestes utilitats donen a
l'administrador d'un sistema Debian el control total sobre els paquets
instal·lats en el sistema, incloent-hi la possibilitat d'instal·lar un únic
paquet o d'actualitzar totalment el sistema operatiu. Els paquets individuals
també es poden actualitzar. En el sistema de manteniment de paquets podeu
establir quin programari us heu compilat i les dependències que té.
Per protegir el sistema contra «cavalls de Troia» i d'altre programari
perjudicial, els servidors de Debian verifiquen que els paquets apujats
procedeixin dels mantenidors de Debian registrats. Els empaquetadors de Debian
també tenen cura de configurar els paquets de forma segura. Quan apareixen
problemes de seguretat als paquets en circulació, les actualitzacions
normalment estan disponibles en poc temps. Amb unes simples opcions
d'actualització de Debian les actualitzacions de seguretat es poden descarregar
i instal·lar automàticament a través d'Internet.
La millor forma d'obtenir ajuda per utilitzar el sistema Debian GNU/Linux i
poder-vos comunicar amb els desenvolupadors de Debian és a través d'algunes
llistes de correu mantingudes pel projecte Debian (en el moment que s'escrivia
aquest document n'hi havia més de 327). La manera més fàcil per subscriure's a
una o més llistes és visitant la Pàgina de subscripció a les llistes de correu
de Debian i emplenar el formulari que hi trobareu.
1.4. Què és l'instal·lador de Debian?
L'instal·lador de Debian, també conegut com «d-i», és el programari per
instal·lar un sistema bàsic i funcional de Debian. Hi ha suport per a una
àmplia gamma de maquinari, com ara dispositius encastats, portàtils,
escriptoris i maquines de servidors, i s'ofereix un gran conjunt de programari
lliure per a molts propòsits.
La instal·lació es porta a terme responent una sèrie de preguntes bàsiques.
També disposeu d'un mode expert que us permet controlar qualsevol aspecte de la
instal·lació i una funcionalitat avançada per a fer instal·lacions
automatitzades. Podeu usar el sistema instal·lat tal qual o amb adaptacions a
mida. La instal·lació es pot fer des de múltiples fonts: USB, CD/DVD/Blu-Raiy o
xarxa. L'instal·lador ofereix la instal·lació traduïda en més de 80 llengües.
L'instal·lador té l'origen en el projecte «boot-floppies», i fou mencionat per
primera vegada per Joey Hess l'any 2000. Des de llavors el sistema
d'instal·lació ha estat desenvolupat contínuament per voluntaris que l'han
millorat i li han afegit noves funcionalitats.
Més informació la trobareu a la plana de l'instal·lador de Debian, a la Wiki i
a la llista de correu debian-boot .
1.5. Obtenció de Debian
Per obtenir informació sobre com baixar Debian GNU/Linux d'Internet o a qui es
poden comprar els mitjans d'instal·lació oficials de Debian vegeu la pàgina web
de distribució. La llista de rèpliques de Debian conté un conjunt complet de
rèpliques oficials de Debian perquè pugueu trobar-hi fàcilment la més propera.
Debian es pot actualitzar fàcilment després de la instal·lació. El procés
d'instal·lació us ajudarà a configurar el sistema de manera que pugueu fer
aquestes actualitzacions, si són necessàries, un cop finalitzada la
instal·lació.
1.6. Obtenció de l'última versió d'aquest document
Aquest document es revisa constantment. Per trobar la informació d'última hora
sobre el llançament 12 del sistema Debian GNU/Linux assegureu-vos de comprovar
les pàgines de Debian 12. Les versions actualitzades d'aquest manual
d'instal·lació estan disponibles a les pàgines oficials del manual
d'instal·lació.
1.7. Organització d'aquest document
Aquest document està pensat per servir de manual per aquells que utilitzin
Debian per primer cop. Intenta fer el mínim de suposicions possibles pel que fa
al nivell dels coneixements. Tot i això, se suposen uns certs coneixements
generals sobre com funciona el maquinari de l'ordinador.
Els usuaris experts també hi poden trobar informació de referència interessant,
incloent-hi l'espai mínim per a la instal·lació, detalls sobre el maquinari
suportat pel sistema d'instal·lació de Debian i d'altres coses. Encoratgem als
usuaris experts a saltar d'una secció a l'altra d'aquest document.
En general, aquest manual s'ha organitzat de forma lineal, portant-vos a través
del procés d'instal·lació des del principi fins al final. A continuació teniu
els passos per a instal·lar Debian GNU/Linux, i les seccions d'aquest document
que s'hi corresponen:
1. Determineu si el vostre maquinari reuneix els requisits per utilitzar el
sistema d'instal·lació a Capítol 2, Requisits del sistema.
2. Feu una còpia de seguretat del vostre sistema, dueu a terme qualsevol
planificació i configuració del maquinari previs a la instal·lació de
Debian a Capítol 3, Abans d'instal·lar Debian GNU/Linux. Si esteu preparant
un sistema d'arrencada múltiple, potser necessitareu preveure espai al disc
dur per fer-hi les particions que utilitzarà Debian.
3. A Capítol 4, Obtenir el suport d'instal·lació del sistema, obtindreu els
fitxers d'instal·lació necessaris per al vostre mètode d'instal·lació.
4. El proper Capítol 5, Arrencada del sistema d'instal·lació descriu
l'arrencada del sistema d'instal·lació. Aquest capítol també discuteix els
procediments de resolució de problemes en cas que en tingueu en aquest pas.
5. Realitzeu la instal·lació pròpiament dita segons Capítol 6, Utilització de
l'instal·lador de Debian. Implica la tria de l'idioma, la configuració dels
mòduls controladors de dispositius, la configuració de la connexió de
xarxa, de manera que la resta de fitxers de la instal·lació es puguin
obtenir directament d'un servidor de Debian (si no esteu instal·lant a
partir d'un conjunt d'imatges d'instal·lació en CD/DVD), el mètode de
partició de les vostres unitats de disc, la instal·lació del sistema base,
i la selecció i instal·lació de tasques. (A Apèndix C, Fer particions per a
Debian trobareu alguna informació sobre com configurar les particions pel
vostre sistema Debian).
6. Arrenqueu el nou sistema base instal·lat, a Capítol 7, Arrancada del nou
sistema Debian.
Un cop tingueu el vostre sistema instal·lat, podeu llegir Capítol 8, Següents
passos i per on seguir. Aquest capítol explica on podeu cercar més informació
sobre Unix i Debian i com reemplaçar el vostre nucli.
Finalment, podeu trobar informació sobre aquest document i com contribuir-hi a
Apèndix E, Sobre aquest document.
1.8. Sobre els drets d'autoria i les llicències del programari
Segur que ja heu llegit alguna cosa sobre les llicències que venen amb la
majoria del programari comercial -- normalment diuen que només podeu utilitzar
una còpia del programari en un únic ordinador. La llicència del sistema Debian
GNU/Linux no és del tot així. Us animem a posar una còpia de Debian GNU/Linux
en cada ordinador de la vostra escola o lloc de treball. Deixeu el vostre mitjà
d'instal·lació als vostres amics i ajudeu-los amb la instal·lació als seus
ordinadors! Podeu fer centenars de còpies i vendre-les -- encara que amb
algunes restriccions. La vostra llibertat per instal·lar i utilitzar el sistema
us la dóna directament Debian al basar-se en programari lliure.
Anomenar-se programari lliure no significa que el programari no tingui drets
d'autor i no vol dir que els mitjans d'instal·lació que contenen aquest
programari hagin de ser distribuïts gratuïtament. Programari lliure, en part,
significa que les llicències dels programes individuals no obliguen a pagar pel
privilegi de distribuir o utilitzar-los. El programari lliure també comporta
que no només qualsevol el pot ampliar, adaptar i modificar, sinó que també en
pot distribuir el resultant dels canvis.
Nota
El projecte Debian, com a concessió pragmàtica cap els seus usuaris, permet que
alguns paquets disponibles no compleixin els nostres criteris per a ser
considerats lliures. Aquests paquets no formen part de la distribució oficial;
tot i això, estan disponibles a les àrees contrib o non-free de les rèpliques
de Debian o en la tercera part dels CD/DVD-ROM; per a més informació sobre la
disposició i el contingut dels arxius, mireu les Debian PMF als «Arxius d'FTP
de Debian».
Molts dels programes del sistema estan sota la llicència Llicència Pública
General de GNU, sovint anomenada «la GPL». La GPL necessita que deixeu el codi
font dels programes sempre disponible quan distribuïu una còpia binària del
programa; amb aquesta condició de la llicència s'assegura que qualsevol usuari
pugui modificar el programari. Arran d'aquesta condició, el codi font^[1] de
tots aquests programes estarà disponible al sistema Debian.
Hi ha algunes formes més de declaracions de drets d'autor i de llicències de
programari utilitzades en els programes de Debian. Podeu trobar els drets
d'autor i les llicències per a cada paquet instal·lat en el vostre sistema
mirant el fitxer /usr/share/doc/nom-paquet/copyright un cop estigui instal·lat.
Per a més informació sobre les llicències i com es decideix si un programari
compleix les característiques per ser inclòs en una distribució oficial de
Debian, mireu els Principis del programari lliure de Debian.
El punt legal més important és que aquest programari no té garanties. Els
programadors que han escrit aquest programari, ho fan per beneficiar a la
comunitat. No es tenen garanties envers un ús concret del programari. Tot i
això, com que el programari és lliure, teniu la possibilitat de modificar-lo
per adaptar-lo a les vostres necessitats -- i gaudir dels beneficis dels canvis
fets per d'altres que han ampliat el programari a la seva manera.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
^[1] Per a més informació de com trobar, desempaquetar i construir binaris des
dels paquets font de Debian, mireu les Debian PMF, a «Informació bàsica sobre
el sistema Debian de gestió de paquets».
Capítol 2. Requisits del sistema
Sumari
2.1. Maquinari suportat
2.1.1. Arquitectures suportades
2.1.2. Tres adaptacions per a ARM diferents
2.1.3. Variacions en el disseny de CPU ARM i complexitat de suport
2.1.4. Plataformes suportades per Debian/armhf
2.1.5. Processadors múltiples
2.1.6. Targetes gràfiques suportades
2.1.7. Maquinari per a la connexió de xarxes
2.1.8. Perifèrics i altre maquinari
2.2. Dispositius que requereixen microprogramari
2.3. Compra de maquinari específic per a GNU/Linux
2.3.1. Eviteu el maquinari propietari o tancat
2.4. Mitjans d'instal·lació
2.4.1. CD-ROM/DVD-ROM/BD-ROM
2.4.2. Xarxa
2.4.3. Disc Dur
2.4.4. Sistema Un*x o GNU
2.4.5. Sistemes d'emmagatzemament suportats
2.5. Requeriments de memòria i espai de disc
Aquesta secció conté informació sobre quin maquinari necessitareu per començar
amb Debian. També trobareu enllaços a més informació referent al maquinari
suportat per GNU i Linux.
2.1. Maquinari suportat
Debian no imposa cap requeriment més enllà dels necessaris pel nucli Linux i el
conjunt de ferramentes GNU. Per això, qualsevol arquitectura o plataforma per
la qual s'haja portat el nucli Linux, les libc, gcc, etc. i per la qual s'haja
portat Debian, es pot executar Debian. Visiteu la pàgina dels ports https://
www.debian.org/ports/arm/ per obtenir més detalls dels sistemes on
l'arquitectura 32-bit hard-float ARMv7 s'ha comprovat amb Debian GNU/Linux.
Més que intentar descriure totes les configuracions diferents del maquinari que
estan separades per 32-bit hard-float ARMv7, aquesta secció conté informació
general i apunts d'on trobar més informació.
2.1.1. Arquitectures suportades
Debian GNU/Linux 12 suporta 9 arquitectures principals i diverses variacions de
cada arquitectura conegudes com «sabors».
┌────────────────────────┬───────────┬──────────────────────────┬─────────────┐
│ Arquitectura │ Nom a │ Subarquitectura │ Sabor │
│ │ Debian │ │ │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│AMD64 & Intel 64 │amd64 │ │ │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│ │ │màquines x86 │predeterminat│
│Basada en Intel x86 │i386 │predeterminades │ │
│ │ ├──────────────────────────┼─────────────┤
│ │ │Només dominis Xen PV │xen │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│ARM │armel │Marvell Kirkwood i Orion │marvell │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│ARM amb maquinari FPU │armhf │multiplatform │armmp │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│64bit ARM │arm64 │ │ │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│ │ │MIPS Malta │5kc-malta │
│64bit MIPS (little │ ├──────────────────────────┼─────────────┤
│endian) │mips64el │Cavium Octeon │octeon │
│ │ ├──────────────────────────┼─────────────┤
│ │ │Loongson 3 │loongson-3 │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│ │ │MIPS Malta │4kc-malta │
│32bit MIPS (little │ ├──────────────────────────┼─────────────┤
│endian) │mipsel │Cavium Octeon │octeon │
│ │ ├──────────────────────────┼─────────────┤
│ │ │Loongson 3 │loongson-3 │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│Power Systems │ppc64el │IBM POWER8 o més actuals │ │
├────────────────────────┼───────────┼──────────────────────────┼─────────────┤
│IBM S/390 64 bits │s390x │IPL de VM-reader i DASD │genèric │
└────────────────────────┴───────────┴──────────────────────────┴─────────────┘
Aquest document cobreix la instal·lació per a l'arquitectura 32-bit hard-float
ARMv7 fent servir el nucli Linux. Si busqueu informació per qualsevol altra
arquitectura suportada per Debian, pegueu una ullada a les pàgines dels ports
de Debian.
2.1.2. Tres adaptacions per a ARM diferents
L'arquitectura ARM ha evolucionat amb el temps i els processadors ARM moderns
tenen funcions que no estaven implementades en els models antics. Per això,
Debian oferta tres adaptacions per ARM per tal de donar el millor suport a un
ample ventall de màquines diferents:
• Debian/armel s'adapta als antics processadors ARM de 32 bits sense unitat
de coma flotant (FPU),
• Debian/armhf funciona només amb els nous processadors ARM de 32 bits amb al
menys l'arquitectura ARMv7 amb la versió 3 de l'especificació ARM de punt
flotant vectorial (VFPv3). Es fa ús de les funcions ampliades i millores de
rendiment disponibles en aquests models.
• Debian/arm64 funciona amb processadors ARM de 64 bits que implementen la
darrera aquictectura ARMv8.
Tècnicament, totes les CPU ARM disponibles actualment poden funcionar en el
mode «endian» (gran o petit), però a la pràctica la majoria fan servir el mode
«endian» petit. Tots els Debian/arm64, Debian/armhf i Debian/armel admeten
només els sistemes «endian» petit.
2.1.3. Variacions en el disseny de CPU ARM i complexitat de suport
Els sistemes ARM son molt més heterogenis que els ordinadors basats en les
arquitectures i386/amd64, i per això donar-hi suport és més complicat.
L'arquitectura ARM es fa servir més en els dissenys anomenats «sistemes en un
xip» (SoC). Aquests SoC estan dissenyats per moltes companyies diferents amb un
ampli ventall de components de maquinari fins i tot per la funcionalitat bàsica
requerida per posar en marxa el sistema. Les interfícies de microprogramari
dels sistemes s'estan estandarditzant cada vegada més amb el temps, però
sobretot amb el maquinari més antic les interfícies de microprogramari i
d'arrencada varien molt, pel que en aquests sistemes el nucli Linux ha de tenir
esment a molts problemes de baix nivell específics del sistema que són manejats
per la BIOS/UEFI de la placa base en el món dels PC.
Quan es va començar a donar suport als ARM en el nucli Linux, la varietat de
maquinari va obligar a tenir un nucli separat per a cada sistema ARM en
contrast amb «un per a tots» del nucli per a sistemes PC. Com aquest enfocament
no escala a un gran nombre de sistemes diferents, es va treballar per permetre
l'arrencada amb un sol nucli ARM que es pot executar en diferents sistemes ARM.
El suport als nous sistemes ARM està actualment implementat de manera que
permet l'ús d'un nucli multiplataforma, però per a diversos sistemes antics
segueix essent necessari un nucli específic independent. A causa d'això, la
distribució Debian estàndard només suporta la instal·lació en un conjunt
seleccionat d'aquests sistemes ARM més antics, juntament amb els sistemes més
recent que estan suportats per els nuclis multiplataforma AMR (anomenats «armmp
») a Debian/armhf.
2.1.4. Plataformes suportades per Debian/armhf
Els següents sistemes son coneguts per trenallar amb Debian/armhf fent servir
el nucli multiplataforma («armmp»):
Freescale MX53 Quick Start Board (MX53 LOCO Board)
El IMX53QSB és una placa de desenvolupament basada en i.MX53 SoC.
Versatile Express
El Versatile Express és una placa de desenvolupament sèrie d'ARM que
consisteix amb una placa base que es pot equipar amb vàries plaques CPU
filles.
Determinades plaques de desenvolupament basades en Allwinner sunXi i sistemes
integrats
El nucli «armmp» admet diverses plaques de desenvolupament i sistemes
integrats basats en Allwinner A10 (architecture codename «sun4i»), A10s/A13
(architecture codename «sun5i»), A20 (architecture codename «sun7i»), A31/
A31s (architecture codename «sun6i») i A23/A33 (que forma part de la
família «sun8i») SoCs. Hi ha disponible tots els instal·ladors possibles
(incloent les imatges per a targetes SD amb l'instal·lador) pels següents
sistemes basats en sunXi:
□ Cubietech Cubieboard 1 + 2 / Cubietruck
□ LeMaker Banana Pi i Banana Pro
□ LinkSprite pcDuino i pcDuino3
□ Olimex A10-Olinuxino-LIME / A20-Olinuxino-LIME / A20-Olinuxino-LIME2 /
A20-Olinuxino Micro / A20-SOM-EVB
□ Xunlong OrangePi Plus
El suport al sistema per a dispositius basats en Allwinner sunXi es limita
als dispositius i la informació dels arbres de dispositius disponibles en
la línia principal del nucli de Linux. Els arbres del nucli específics del
proveïdor (com és el nucli de Allwinner SDK) i el nucli de la sèrie 3.4
linux-sunxi.org derivat d'android no estan suportats per Debian.
La línia principal del nucli Linux suporta consola sèrie, ethernet, SATA,
USB i targetes MMC/SD en Allwinner A10, A10s/A13, A20, A23/A33 i A31/A31s
SoCs. El nivell de suport per a maquinari de pantalles (HDMI/VGA/LCD) i so
varia entre els sistemes. Per la majoria de sistemes, el nucli no disposa
de controladors gràfics nadius, però en el seu lloc fa servir la
infraestructura «simplefb» en el qual el gestor d'arrencada inicialitza la
pantalla i el nucli només re-utilitza la memòria de marc («framebuffer»)
pre-inicialitzat. En general, això funciona raonablement bé, tot i què amb
certes limitacions (la resolució de la pantalla no es pot canviar sobre la
marxa i no és possible gestionar l'alimentació de la pantalla).
La memòria flaix en placa feta servir com a dispositiu d'emmagatzemament
massiu existeix en dues variants en els sistemes basats en sunXi: NAND
flaix en brut i eMMc flaix. La majoria de les plaques més antigues basades
en plaques sunXi amb emmagatzemament flaix en placa fan servir NAND flaix
en brut que, en general, no estan suportades al nucli principal i tampoc
per Debian. Alguns dels nous sistemes fan servir flaix eMMC en comptes de
NAND flaix en brut. Els xips flaix eMMC es fa servir com a targeta SD
ràpida no extraïble i es suportada de la mateixa manera que una targeta SD
normal.
L'instal·lador inclou suport bàsic per a diversos sistemes basats en sunXi
no esmentats anteriorment, però sense haver-se provat en aquests sistemes
que el projecte Debian no té accés en el maquinari corresponent. No es
distribueixin imatges pre-compilades per a targetes SD amb l'instal·lador
per a aquests sistemes. Les plaques de desenvolupament incloses amb aquest
suport limitat son:
□ Olimex A10s-Olinuxino Micro / A13-Olinuxino / A13-Olinuxino Micro
□ Sinovoip BPI-M2 (A31s-based)
□ Xunlong Orange Pi (A20-based) / Orange Pi Mini (A20-based)
A més dels SoC i dels sistemes esmentats anteriorment, l'instal·lador té un
suport molt limitat per a Allwinner H3 SoC i vàries plaques basades en ell.
El suport del nucli principal para a H3 és un treball encara en curs en el
moment de l'alliberament de Debian 9, i només és compatible amb la consola
sèrie, MMC/SD i el controlador de sistema principal USB en sistemes basats
en H3. Encara no tenen cap controlador pel port ethernet de la placa per a
H3, de manera que el treball en xarxa només és possible amb un adaptador
ethernet USB o un «dongle» per a wifi. Els sistemes basats en H3 pels quals
està disponible aquest suport molt bàsic de l'instal·lador son:
□ FriendlyARM NanoPi NEO
□ Xunlong Orange Pi Lite / Orange Pi One / Orange Pi PC / Orange Pi PC
Plus / Orange Pi Plus / Orange Pi Plus 2E / Orange Pi 2
NVIDIA Jetson TK1
El NVIDIA Jetson TK1 és una placa de desenvolupament basada en el xip Tegra
K1 (també conegut per Tegra 124). Tegra K1 compta amb una CPU ARM
Cortex-A15 de quatre nuclis de 32 bits i Kepler GPU (GK20A) amb 192 nuclis
CUDA. Altres sistemes basats en Tegra 124 també poden funcionar.
Seagate Personal Cloud i Seagate NAS
Els dispositius Seagate Personal Cloud i Seagate NAS son dispositius NAS
basats en la plataforma Marvell's Armada 370. Debian admet el Personal
Cloud (SRN21C), Personal Cloud 2-Bay (SRN22C), Seagate NAS 2-Bay (SRPD20) i
Seagate NAS 4-Bay (SRPD40).
SolidRun Cubox-i2eX / Cubox-i4Pro
La sèrie Cubox-i son un conjunt de petits sistemes de forma cúbica basats
en la família Freescale i.MX6 SoC. El suport als sistemes de la sèrie
Cubox-i es limita als dispositius i informació de l'arbre de dispositius
disponible en el nucli principal de Linux: el nucli de la sèrie Freescale
3.0 per a Cubox-i no està suportada per Debian. Els controladors
disponibles pel nucli principal inclouen la consolo sèrie, ethernet, USB,
targetes MMC/SD i suport per a pantalles mitjançant HDMI (consoloa i X11).
A més, s'admet el port eSATA de la Cubox-i4Pro.
Wandboard
Wandboard Quad, Dual i Solo son plaques de desenvolupament basada en
Freescale i.MX6 Quad SoC. El suport disponible es limita als dispositius i
a la informació de l'arbre de dispositius disponible en la línia principal
del nucli de Linux; els nuclis específics de les sèries 3.0 i 3.10 de
wandboard.org no estan suportats per Debian. El nucli principal inclou
suport pels dispositius consola sèrie, pantalla mitjançant HDMI (consola i
X11), ethernet, USB, MMC/SD, SATA (només per a Quad) i àudio analògic. El
suport per a altres opcions d'àudio (S/PDIF, HDMI-Audio) i mòdul WLAN/
Bluetooth no s'ha provat o no està disponible a Debian 9.
En general, el suport multiplataforma per a ARM en el nucli de Linux permet
executar el debian-installeren sistemes «armhf» que no estiguin explícitament
especificats anteriorment, sempre que el nucli usat pel debian-installer tengui
suport pels components del sistema objectiu i el fitxer d'arbre de dispositius
estigui disponible. En aquests casos, l'instal·lador proporciona una
instal·lació que funcional, però pot ésser que no sigui capaç d'arrencar el
sistema automàticament. Així, en molts casos requereix informació específica
del dispositiu.
Quan es fa servir el debian-installer en aquests sistemes, haureu de fer
autoarrencable el sistema manualment al final de la instal·lació, p. ex.
executant les ordres necessàries en la consola iniciada des de el
debian-installer.
2.1.5. Processadors múltiples
El suport de processadors múltiples -- també anomenat «multiprocés simètric» o
SMP -- està disponible per aquesta arquitectura. La imatge del nucli estàndard
de Debian 12 s'ha compilat amb suport SMP-alternatives. Açò vol dir que el
nucli detecta el nombre de processadors (o nuclis de processador) i que
automàticament desactivarà l'SMP a sistemes amb un processador.
Originàriament, tenir múltiples processadors en un ordinador era una
característica només dels sistemes servidors d'alta gama, però s'ha tornat més
freqüent en els darrers anys en totes les màquines amb la introducció dels
anomenats processadors «multi-nuclis». Aquests tenen dues o més unitats de
processadors, anomenats «nuclis» en cada xip físic.
2.1.6. Targetes gràfiques suportades
El suport de les interfícies gràfiques a Debian ve determinat pel suport
subjacent que es troba al sistema X11 de X.Org, i també al nucli. La gestió
bàsica dels gràfics està garantida amb el nucli, si l'entorn d'escriptori fa
servir X11. Que es pugui fer servir les característiques de targetes gràfiques
avançades com l'acceleració de maquinari 3D o vídeo accelerat per maquinari,
depèn del maquinari emprat en el sistema i, en alguns casos, de la instal·lació
addicional «blobs» (arxius en format binari) de «microprogramari» («firmware»)
(mireu Secció 2.2, «Dispositius que requereixen microprogramari»).
Quasi totes les màquines ARM tenen el maquinari gràfic incorporat, en comptes
de tenir-ho a una targeta auto configurable. Algunes màquines tenen ranures
d'expansió que incorporen les targetes gràfiques, però això és por freqüent. El
maquinari dissenyat sense tenir cap gestor gràfic és poc habitual. Per altra
banda, les targetes de vídeo bàsiques facilitades pel nucli haurien de
funcionar amb tots els dispositius que tenen gràfics, els acceleradors 3D de
gràfics requereixen controladors binaris per a treballar. Aquesta situació està
canviant ràpidament i en el moment de llançar la bookworm hi ha disponibles
controladors lliures per a «nouveau» (Nvidia Tegra K1 SoC) i «freedreno»
(Qualcomm Snapdragon SoCs). Altres dispositius requereixen controladors
privatius de terceres parts.
Podeu trobar detalls del maquinari gràfic i dispositius senyaladors suportats a
https://wiki.freedesktop.org/xorg/. Debian 12 ve amb la versió 7.7 de les
X.Org.
2.1.7. Maquinari per a la connexió de xarxes
Pràcticament qualsevol targeta de xarxa (NIC) suportada pel nucli Linux és
també suportada pel sistema d'instal·lació; els controladors modulars s'haurien
de carregar automàticament.
En 32-bit hard-float ARMv7, la majoria de dispositius Ethernet integrats són
suportats i es proveeixen mòduls addicionals per a dispositius PCI i USB.
2.1.8. Perifèrics i altre maquinari
El Linux permet utilitzar una gran varietat de dispositius de maquinari com ara
ratolins, impressores, escànners, PCMCIA/CardBus/ExpressCard i dispositius USB.
De tota manera, la major part d'aquests dispositius no són necessaris durant la
instal·lació del sistema.
2.2. Dispositius que requereixen microprogramari
A part de la disponibilitat d'un controlador de dispositiu, algun maquinari
també requereix carregar l'anomenat firmware o microprogramari al dispositiu
abans de què esdevingui operatiu. Això és comú en targetes de xarxa
(especialment NIC sense fils), però per exemple alguns dispositius USB o inclús
algunes controladores de discs durs també requereixen microprogramari.
Amb moltes targes gràfiques, la funcionalitat bàsica està disponible sense
microprogramari addicional, però l'ús de funcions avançades requereix un que un
fitxer apropiat de microprogramari estigui instal·lat al sistema.
En bastants dispositius antics que necessiten microprogramari («firmware») per
a funcionar, el fitxer de microprogramari està ubicat de forma permanent, de
fàbrica, en un xip EEPROM/Flaix del dispositiu. Actualment, la majoria de
dispositius ja no tenen el microprogramari ubicat d'aquesta manera, i el fitxer
de microprogramari es pot descarregar en el dispositiu pel sistema operatiu
cada vegada que el sistema arrenca.
En molts casos el microprogramari no és lliure d'acord amb el criteri emprat
pel projecte Debian GNU/Linux i per tant no es pot incloure en la distribució
principal. Si el controlador del dispositiu està inclòs en la distribució i
Debian GNU/Linux pot distribuir legalment el microprogramari, aquest estarà
normalment disponible com un paquet separat a la secció «non-free-firmware» del
repositori de la distribució (o a la secció «non-free» abans de Debian GNU/
Linux 12.0).
Tanmateix, això no significa que aquest maquinari no pugui ser utilitzat durant
la instal·lació. A partir de Debian GNU/Linux 12.0, seguint la 2022 Resolució
General sobre el microprogramari no lliure, les imatges oficials de la
instal·lació poden incloure paquets de microprogramari no lliure. Per defecte,
el debian-installer detectarà el microprogramari necessari (basat en els
registres del nucli i en la informació de «modalias»), i instal·larà els
paquets rellevants si es troben en un mitjà d'instal·lació (p. ex. al
«netinst»). El gestor de paquets serà configurat automàticament amb els
components corresponents de manera que aquests paquets obtinguin
actualitzacions de seguretat. Això normalment significa que el component
«non-free-firmware» quedarà habilitat, a més del «main».
Els usuaris que vulguin desactivar completament la cerca de microprogramari
poden fer-ho establint el paràmetre d'arrencada firmware=never. És un àlies de
la forma més llarga hw-detect/firmware-lookup=never.
Tret que la cerca de microprogramari estigui completament desactivada, el
debian-installer suporta carregar fitxers de microprogramari i paquets
contenint microprogramari d'un mitjà extraïble, com ara un llapis USB. Vegeu
Secció 6.4, «Carregar microprogramari no inclòs a l'instal·lador» per a
informació detallada de com carregar fitxers de microprogramari o paquets
durant la instal·lació. Tingueu en compte que és menys probable que el
debian-installer us demani fitxers de programari ara que es poden incloure
paquets de microprogramari no lliure a les imatges d'instal·lació.
Si el debian-installer requereix un fitxer de microprogramari i vostè no
disposa del fitxer o bé no desitja instal·lar un fitxer de microprogramari que
no sigui lliure en el seu sistema, podeu optar per continuar sense carregar el
microprogramari. Hi ha diversos casos en què un dispositiu sol·licita
microprogramari addicional degut a que pot ésser necessari en certes
circumstàncies, però el dispositiu pot funcionar sense ell en molts sistemes
(és el que passa amb algunes targetes de xarxa que fan servir el controlador
tg3).
2.3. Compra de maquinari específic per a GNU/Linux
Hi ha diversos fabricants que venen sistemes amb Debian o altres distribucions
de GNU/Linux preinstal·lades. Potser heu de pagar més per a aquest privilegi,
però així compreu tranquilitat, ja que podeu estar segurs que el maquinari
funciona bé a GNU/Linux.
Tant si compreu un sistema amb Linux preinstal·lat com si no, o fins i tot si
compreu un sistema de segona mà, és important que comproveu que el vostre
maquinari funciona amb el nucli Linux. Comproveu si el vostre maquinari està
llistat a les referències anteriors. Feu saber al vostre venedor que voleu
comprar per a un sistema Linux. Recolzeu els fabricants de maquinari que
funciona amb Linux.
2.3.1. Eviteu el maquinari propietari o tancat
Alguns fabricants de maquinari no ens diuen com escriure controladors per al
seu maquinari. Altres no ens permeten l'accés a la documentació sense un acord
de no divulgació que ens impediria alliberar el codi font del dispositiu, que
és una pilar bàsic del programari lliure. Com què no hem tengut accés a
documentació útil sobre aquests dispositius, no poden funcionar amb Linux.
En molts casos hi ha estàndards (o almenys alguns estàndards de fet) que
descriuen com s'ha de comunicar el sistema operatiu i els controladors dels
dispositius per a alguns dispositius. Tots els dispositius que s'ajusten a un
estàndard (encara que sigui de fet) es poden fer servir amb un controlador
genèric de dispositiu i no son necessaris controladors específics. Per a alguns
tipus de maquinari (p. ex. «Dispositius d'interacció humana» USB, és a dir
teclats, punter, etc, i dispositius d'emmagatzemament massiu com és ara disc
USB i lectors de targetes de memòria) això funciona molt bé i pràcticament tots
els dispositius en venta al mercat son compatibles amb l'estàndard.
Per a altres dispositius, com per exemple les impressores, desgraciadament no
és així. Encara que hi ha moltes impressores que poden gestionar-se amb un
petit conjunt de llenguatges de control estàndard (almenys de fet) i poden
funcionar sense problemes en qualsevol sistema operatiu, hi ha alguns models
que només fan servir les ordres de control del fabricant de les quals no hi ha
documentació disponible que es pugui fer servir i per tant, o bé no es poden
fer servir en absolut amb els sistemes operatius lliures o només si es fa
servir el controlador facilitat pel fabricant sense el codi font.
Fins i tot amb un controlador facilitat pel fabricant (sense el codi font) del
maquinari quan es compra el dispositiu, la vida útil del dispositiu està
limitada a la disponibilitat del controlador. Actualment, els cicles de
producció s'ha acurçat i no és estrany que poc després de finalitzar el cicle
de producció, el fabricant no posi a disposició dels usuaris actualitzacions
dels controladors. Si els antics controladors de codi tancat no funcionen
després d'una actualització del sistema, un dispositiu en perfectes condicions
es fa inutilitzable degut a que ja no hi ha suport del controlador i no hi ha
cap opció possible en aquest cas. Per això és recomanable evitar la compra de
maquinari amb controladors de codi tancat en primer lloc, a part del sistema
operatiu amb el qual ho voleu fer servir.
Podeu ajudar a millorar aquesta situació demanant als fabricants que alliberin
la documentació del maquinari amb controladors de codi tancat i d'altres
recursos necessaris per a poder proporcionar controladors de codi lliure per
aquest maquinari.
2.4. Mitjans d'instal·lació
Aquesta secció us ajudarà a determinar quins mitjans podeu utilitzar per
instal·lar Debian. Hi ha un capítol complet dedicat als mitjans consagrats,
Capítol 4, Obtenir el suport d'instal·lació del sistema, que llista els
avantatges i desavantatges de cada un d'ells. Una vegada aplegueu a eixa
secció, segurament voldreu tornar a aquesta pàgina.
2.4.1. CD-ROM/DVD-ROM/BD-ROM
La instal·lació des de discs òptics està suportada per a algunes arquitectures.
2.4.2. Xarxa
La xarxa es pot fer servir en la instal·lació per a aconseguir fitxers
necessaris en la instal·lació. Que es faci servir la xarxa o no depèn del
mètode seleccionat per a la instal·lació i de les vostres respostes a certes
preguntes que se us faran durant la instal·lació. El sistema d'instal·lació
admet diversos tipus de connexió a la xarxa (inclosa PPPoE però no ISDN o PPP),
ja sigui via HTTP o FTP. Una vegada la instal·lació està completada, podeu
configurar el vostre sistema per a fer servir ISDN i PPP.
També podeu arrencar el sistema d'instal·lació des de la xarxa sense tenir cap
mitjà local del tipus CD/DVD o memòries USB. Si teniu la infraestructura
necessària per arrencar des de la xarxa (p. ex. teniu en marxa serveis DHCP i
TFTP en la vostra xarxa), llavors teniu un sistema molt ràpid per a la
instal·lació a un gran nombre de màquines. Configurar adequadament la
infraestructura necessària requereix un cert nivell d'experiència tècnica, per
la qual cosa no és un mètode aconsellat als principiants.
La instal·lació sense disc, fent servir l'arrencada per xarxa des d'una xarxa
d'àrea local i fent servir un sistema NFS com a sistema de fitxers local, és
una altra opció.
2.4.3. Disc Dur
Arrencar el sistema d'instal·lació directament des del disc dur és un altra
opció per a moltes arquitectures. Açò requerirà un altre sistema operatiu per
copiar l'instal·lador al disc dur. Aquest mètode només es recomana per als
casos especials en què no hi ha una altra opció viable per a la instal·lació.
2.4.4. Sistema Un*x o GNU
Si esteu executant un altre sistema tipus Unix, podríeu utilitzar-lo per
instal·lar Debian GNU/Linux sense utilitzar el debian-installer com es descriu
a la resta del manual. Aquest tipus de instal·lació és prou normal per a
usuaris amb maquinari no suportat o a màquines que no es poden permetre el
temps d'apagada. Si esteu interessats en aquesta tècnica, passeu a Secció D.3,
«Instal·lar Debian GNU/Linux des d'un sistema Unix/Linux». Aquest mètode es
recomana només a usuaris experts quan no és possible fer-ho d'una altra forma.
2.4.5. Sistemes d'emmagatzemament suportats
L'instal·lador Debian inclou un nucli compilat per maximitzar el nombre de
sistemes en els quals pot funcionar.
Els sistemes IDE també estan suportats.
2.5. Requeriments de memòria i espai de disc
Com a mínim hauríeu de tenir 190MB de memòria i 1160MB d'espai disponible al
disc dur per dur a terme una instal·lació normal. Fixeu-vos que aquestes xifres
tiren més aviat a la baixa. Per a estimacions més realistes, vegeu Secció 3.4,
«Satisfer els requisits mínims de maquinari».
L'instal·lador normalment activa automàticament trucs d'estalvi de memòria per
poder funcionar en un sistema de memòria tan baix, però en arquitectures que
són menys provades pot ser que no se'n surtin. No obstant això, es poden
activar manualment afegint els paràmetres d'arrencada lowmem=1 o fins i tot
lowmem=2 (vegeu també Secció 6.3.1.1, «Comprovació de la memòria disponible /
mode poca memòria» u Secció 5.3.2, «Paràmetres de l'instal·lador Debian»).
La instal·lació en sistemes amb poca memòria o espai en disc disponible podria
ser possible però tan sols és recomanable per a usuaris amb experiència.
Capítol 3. Abans d'instal·lar Debian GNU/Linux
Sumari
3.1. Resum del procés d'instal·lació
3.2. Feu una còpia de seguretat de les vostres dades!
3.3. Informació necessària
3.3.1. Documentació
3.3.2. Fonts d'informació sobre el maquinari
3.3.3. Compatibilitat del maquinari
3.3.4. Configuració de la xarxa
3.4. Satisfer els requisits mínims de maquinari
3.5. Pre-particions per a sistemes d'arrencada múltiple
3.6. Configuració del maquinari i del sistema operatiu prèvia a la instal·lació
3.6.1. Microprogramari ARM
3.6.2. Imatges d'U-Boot (microprogramari del sistema) proporcionades per
Debian
3.6.3. Configurar l'adreça MAC d'ethernet en U-Boot
3.6.4. Problemes de reubicació de Nucli/Initrd/Arbre de dispositius en
U-Boot
Aquest capítol s'ocupa de la preparació per instal·lar Debian abans que
arrenqueu l'instal·lador. Això inclou fer copies de seguretat de la vostres
dades, recollir informació del vostre maquinari i localitzar qualsevol
informació necessària.
3.1. Resum del procés d'instal·lació
D'entrada, una nota sobre les reinstal·lacions. En Debian, és ben rar que es
done la circumstància d'haver de tornar a fer una instal·lació completa del
sistema; la fallada mecànica del disc dur potser siga la causa més comuna.
Nombrosos sistemes operatius d'ús generalitzat poden requerir una instal·lació
completa quan es donen fallades crítiques o quan cal actualitzar-los. Fins i
tot si no cal una instal·lació completament nova, sovint els programes que
empreu s'hauran de tornar a instal·lar perquè funcionin correctament en el nou
sistema operatiu.
Sota Debian GNU/Linux, quan les coses van malament és molt més probable que el
sistema operatiu s'haja de reparar abans que reemplaçar-lo. Les actualitzacions
mai no requereixen una instal·lació completa; sempre podeu actualitzar-hi al
sistema estant. A més, els programes són gairebé sempre compatibles amb les
noves versions del sistema operatiu. Si una nova versió d'un programa requereix
programari nou addicional, el sistema de paquets de Debian garanteix la
identificació i la instal·lació automàtiques del programari que cal. És a dir,
s'ha posat molta cura a evitar la necessitat de tornar a instal·lar, per tant
penseu-hi com a veritable últim recurs. L'instal·lador no s'ha dissenyat per
tornar a fer instal·lacions sobre un sistema ja existent.
Aquí hi ha les instruccions amb els passos que es faran durant el procés
d'instal·lació.
1. Feu una còpia de seguretat de totes les dades o documents que tingueu al
disc dur on voleu fer la instal·lació.
2. Recopileu informació sobre el vostre ordinador i sobre qualsevol
documentació necessària abans de començar la instal·lació.
3. Generau espai en el disc on es pugui fer una partició per a Debian.
4. Localitzeu i/o descarregueu el programari de l'instal·lador i els fitxers
de qualsevol controlador o microprogramari que necessite la vostra màquina.
5. Configureu els mitjans d'arrencada com CDs/DVDs/memòria USB o prepareu la
infraestructura d'arrencada per xarxa des dels que es pugi iniciar
l'instal·lador.
6. Arrenqueu el sistema d'instal·lació.
7. Seleccioneu la llengua d'instal·lació.
8. Activeu la connexió ethernet de xarxa, si s'escau.
9. Construiu i munteu les particions en què s'instal·larà Debian.
10. Superviseu la descàrrega/instal·lació/configuració automàtiques del sistema
base.
11. Seleccioneu i instal·leu programari addicional.
12. Instal·leu un carregador d'arrencada que puga iniciar Debian GNU/Linux i/o
un altre sistema que tingueu.
13. Carregueu per primera vegada el sistema acabat d'instal·lar.
Si teniu problemes durant la instal·lació, és útil saber quins paquets s'han
instal·lat i en quins passos. En el drama de la instal·lació, els actors
principals són:
L'instal·lador, el debian-installer, és l'objecte principal d'aquest manual.
Detecta el maquinari i carrega els controladors adients, fa servir el
dhcp-client per establir la connexió de xarxa, executa debootstrap a fi
d'instal·lar els paquets del sistema base i el tasksel amb l'objectiu de
permetre-us instal·lar alguns programes addicionals. N'hi ha més d'actors que
fan papers menors en aquest procés, però el debian-installer ha complert la
seva feina quan carregueu el nou sistema per primera vegada.
Per tal d'adaptar el sistema a les vostres necessitats, tasksel us permetrà
triar entre diferents conjunts de programes relacionats amb una mateixa
finalitat, com ara servidor web o entorn d'escriptori.
Una decisió important en la instal·lació és si instal·lar o no un entorn gràfic
d'escriptori, que inclou l'«X Window System» i un dels entorns gràfics
d'escriptori disponibles. Si escolliu no seleccionar la tasca «Entorn
d'escriptori», tan sols disposareu d'un sistema basat en línia d'ordres,
relativament bàsic. La instal·lació de la tasca d'entorn d'escriptori és
opcional ja que necessita d'una gran quantitat d'espai en disc i perquè alguns
sistemes Debian GNU/Linux són servidors que realment no necessiten una
interfície gràfica d'usuari per fer la seua tasca.
Per tant, tingueu en compte que l'«X Window System» està completament separat
del debian-installer; de fet, és més complicat que aquest. Tant la instal·lació
de l'«X Window System» com els problemes relacionats amb aquest estan fora de
l'abast d'aquest manual.
3.2. Feu una còpia de seguretat de les vostres dades!
Abans de començar, assegureu-vos de fer còpia de tots els fitxers del vostre
sistema. Si és la primera vegada que instal·leu un sistema operatiu no nadiu al
vostre ordinador, és molt probable que necessiteu tornar a partir el vostre
disc per fer espai per a Debian GNU/Linux. Cada vegada que partiu el vostre
disc, us arrisqueu a perdre tot el que hi ha al disc, independentment del
programa que utilitzeu. Els programes utilitzats a la instal·lació de Debian
GNU/Linux són molt segurs i tenen molts anys d'ús, però són també molt potents
i un moviment en fals pot costar-vos car. Encara que feu còpia de tot, aneu amb
compte i penseu les vostres respostes i accions. Dos minuts de pensar poden
estalviar hores de treball innecessari.
Si esteu preparant un sistema multi-arrencada, assegureu-vos de tenir els
mitjans de distribució de qualsevol altre sistema operatiu que tingueu a mà.
Tot i que no és usual, podríeu trobar-vos en la situació d'haver de
reinstal·lar el carregador del sistema operatiu per tornar a fer el sistema
arrencable, o en el pitjor cas, el sistema operatiu complet i les còpies de
seguretat prèvies.
3.3. Informació necessària
3.3.1. Documentació
3.3.1.1. Manual d'instal·lació
El document que estau llegint, el qual és la versió oficial de la Guia
d'instal·lació de la versió bookworm de Debian, el teniu a l'abast en diversos
formats i llengües.
3.3.1.2. Documentació sobre el maquinari
Sol contenir informació d'utilitat per a la configuració i ús del maquinari.
3.3.2. Fonts d'informació sobre el maquinari
En molts casos, l'instal·lador detectarà automàticament el maquinari. Però en
qualsevol cas, és recomanable que us familiaritzeu amb el maquinari abans de la
instal·lació.
La informació sobre el maquinari es pot obtenir de:
• Els manuals que acompanyen el dispositiu.
• Les pantalles de configuració de la BIOS/UEFI. Podeu veure aquestes
pantalles en iniciar l'ordinador prement una combinació de tecles.
Consulteu el manual per saber la combinació. Sovint cal prémer la tecla
Supr o bé F2, però alguns fabricants fan servir altres tecles o
combinacions de tecles. Normalment, en arrencar l'ordinador es veu un
missatge informant de quines són les tecles que cal fer servir.
• Les caixes i cobertes de cada peça de maquinari.
• Ordres o eines de sistema d'un altre sistema operatiu, incloent-hi els
gestors d'arxius, especialment útils com a font d'informació sobre la RAM i
l'espai del disc dur.
• L'administrador del sistema o el proveïdor del servei d'internet (ISP).
Aquestes fonts poden indicar-vos els ajusts que calen per configurar la
xarxa i el correu electrònic.
Taula 3.1. Informació sobre el maquinari requerida per a la instal·lació
┌────────────────┬──────────────────────────────────────────────────────────┐
│ Maquinari │ Informació que us pot caldre │
├────────────────┼──────────────────────────────────────────────────────────┤
│ │Quants en teniu. │
│ ├──────────────────────────────────────────────────────────┤
│ │Quin ordre tenen al sistema. │
│ ├──────────────────────────────────────────────────────────┤
│ │Si són IDE (també coneguts com PATA), SATA o SCSI. │
│Discs durs ├──────────────────────────────────────────────────────────┤
│ │Quant d'espai lliure hi ha. │
│ ├──────────────────────────────────────────────────────────┤
│ │Particions. │
│ ├──────────────────────────────────────────────────────────┤
│ │Particions on hi ha instal·lats altres sistemes operatius.│
├────────────────┼──────────────────────────────────────────────────────────┤
│Xarxa │Model i fabricant de les interfícies de xarxa disponibles.│
├────────────────┼──────────────────────────────────────────────────────────┤
│Impresora │Model i fabricant. │
├────────────────┼──────────────────────────────────────────────────────────┤
│Targeta de vídeo│Tipus/model i fabricant. │
└────────────────┴──────────────────────────────────────────────────────────┘
3.3.3. Compatibilitat del maquinari
Molts productes de marca funcionen en Linux sense cap problema. A més, el
suport per a maquinari a Linux millora constantment. Tanmateix, el Linux encara
no treballa amb tants tipus diferents de maquinari com altres sistemes
operatius.
En molts casos, els controladors de Linux no s'escriuen per a determinats «
productes» o «marques» d'un fabricant específic, s'escriuen per a un determinat
maquinari/joc de xips («chipset»). Molts productes/marques aparentment distints
es basen en el mateix disseny; no és estrany que els fabricants de xips
proporcionin els anomenats «dissenys de referència» per a productes basats en
els seus xips que son emprats per a diferents fabricants de dispositius i es
comercialitzen amb diferents noms de productes o marques.
Això té avantatges i desavantatges. Una avantatge és que un controlador d'un
joc de xips treballa amb un conjunt de productes de diferents fabricants,
sempre que aquests es basin en el mateix joc de xips. L'inconvenient és que no
és fàcil saber quin és realment el joc de xips que fa servir un producte/marca
concreta. Malauradament, sovint els fabricants de dispositius canvien el
maquinari base del seu producte sense canviar el nom o, almenys, el número de
versió, i en el cas de tenir dos productes amb el mateix nom de producte/marca
comprats en temps diferents, poden estar basats en jocs de xips diferents i fer
servir dos controladors distints o pot ésser que no hi hagi un controlador per
a totes les variants.
Per a dispositius USB i PCI/PCI-Express/ExpressCard, una manera per a saber en
quin joc de xips es basen és mirar el número identificador. Tots els
dispositius USB/PCI/PCI-Express/ExpressCard tenen l'identificador de «proveïdor
» i «producte» i la seva combinació és la mateixa per a cada producte basat en
els mateix joc de xips.
En els sistemes Linux, aquest codis d'identificació es poden llegir amb l'ordre
lsusb per a dispositius USB i amb l'ordre lspci -nn per a dispositius PCI/
PCI-Express/ExpressCard. El codi d'identificació de producte i fabricant
consisteix en dos nombres hexadecimals, separats per dos punts, com per exemple
«1d6b:0001».
Un exemple de resultat de l'ordre lsusb és: «Bus 001 Device 001: ID 1d6b:0002
Linux Foundation 2.0 root hub», on 1d6b és l'identificador del fabricant i 0002
l'identificador del producte.
Un exemple de resultat de l'ordre lspci -nn per a una targeta ethernet: «
03:00.0 Ethernet controller [0200]: Realtek Semiconductor Co., Ltd. RTL8111/
8168B PCI Express Gigabit Ethernet controller [10ec:8168] (rev 06)». Els
identificadors estan dins dels claudàtors, p. ex. aquí 10ec és el fabricant i
8168 és l'identificador del producte.
Un altra exemple de resultat amb una targeta gràfica: «04:00.0 VGA compatible
controller [0300]: Advanced Micro Devices [AMD] nee ATI RV710 [Radeon HD 4350]
[1002:954f]».
En els sistemes Windows, els codis d'identificació dels dispositius es poden
trobar en l'administrador de dispositius, en la secció «detalls», i el codi de
fabricant té el prefixe «VEN_» i el del producte «DEV_». En els sistemes
Windows 7, heu de seleccionar la propietat «ID del maquinari» en l'apartat
detalls l'administrador de dispositius, degut a que no es mostren per defecte.
Cercant l'identificador del fabricant/producte a internet junt a «Linux» i «
driver» com a paraules clau es pot trobar informació sobre el suport actual per
a un cert joc de xips. Si la cerca no dona resultats útils, es pot cercar pel
nom de codi del joc de xips, que també es pot aconseguir amb les ordres «lsusb»
i «lspci» («RTL8111»/«RTL8168B» a l'exemple de les targetes de xarxa i «RV710»
en el de la targeta gràfica).
3.3.3.1. Prova de la compatibilitat del maquinari amb el sistema en viu
(«Live-System»)
Debian GNU/Linux està disponible en el anomenat «live system» (sistema en viu)
per a algunes arquitectures. El sistema en viu està pre-configurat com a
sistema preparat per a fer servir en un format comprimit que pot ésser arrencat
i usat amb un mitja només de lectura com un CD o DVD. Si es fa servir, la
configuració predeterminada, no fa cap tipus de canvi en l'ordinador. Podeu
canviar la configuració d'usuari i instal·lar programes addicionals des del
sistema en viu, però aquests canvis només es fan a la memòria RAM de
l'ordinador, es a dir, si apagau l'ordinador i tornau a arrencar el sistema en
viu, tots els canvis realitzats s'hauran esborrat i es faran servir els valors
predeterminats. Si voleu saber si el vostre maquinari és compatible amb Debian
GNU/Linux, la manera més senzilla es executar Debian en viu i provar-ho.
El sistemes en viu tenen algunes limitacions. La primera és que tots els canvis
realitzats es mantenen només a la RAM de l'ordinador, només funcionen en
sistemes amb prou RAM com per poder fer-ho, i per això, la instal·lació de
paquets addicionals de programari grans pot fallar degut a manca de capacitat
de la RAM. Una altra limitació afecta a la comprovació de la compatibilitat del
maquinari degut a que el sistema oficial en viu de Debian GNU/Linux només fa
servir programari lliure, no inclou fitxers de microprogramari («firmware»)
privatiu. Els paquets de programari que no és lliure es poden instal·lar
manualment en el sistema, però no s'inclou la detecció automàtica dels fitxers
de microprogramari necessari com en el debian-installer, i la instal·lació dels
components privatius s'ha de fer manualment.
Podeu obtenir més informació sobre les variants disponibles d'imatges en viu de
Debian a Debian Live Images website.
3.3.4. Configuració de la xarxa
Si el vostre ordinador està connectat a una xarxa fixa (una connexió ethernet o
una connexió -- equivalent però no amb una connexió d'accés telefònic/PPP)
administrada per una altra persona, haureu de demanar-li la següent informació:
• El nom del vostre sistema (podríeu decidir-ho vosaltres mateixos).
• El nom del vostre domini.
• L'adreça IP del vostre ordinador.
• La màscara de xarxa que cal fer servir.
• L'adreça IP de la porta d'enllaç predeterminada per on conduir el tràfic,
si es fa servir una porta d'enllaç.
• El sistema de la xarxa que es farà servir com a servidor de noms de domini
o DNS.
Si la xarxa on estau connectats fa servir DHCP («Dynamic Host Configuration
Protocol», protocol de configuració dinàmic d'amfitrió) per a configurar la
xarxa, no necessitareu aquesta informació degut a què el servidor DHCP facilita
directament aquesta informació al vostre ordinador en el procés d'instal·lació.
Si teniu accés a internet per DSL o un cable de mòdem (o sigui, mitjançant una
xarxa de tv per cable) i teniu un encaminador (habitualment configurat pel
vostre proveïdor de telefonia o servei de tv per cable) DHCP està disponible
predeterminadament.
Si feu servir una xarxa WLAN/WiFi, també cal saber:
• L'ESSID («nom de la xarxa») de la xarxa sense fils.
• La contrasenya WEP o WPA/WPA2 per accedir a la xarxa (si s'escau).
3.4. Satisfer els requisits mínims de maquinari
Un cop hàgiu recollit la informació necessària sobre el maquinari del vostre
ordinador, comproveu que aquest us permet fer el tipus d'instal·lació que
voleu.
Depenent de les vostres necessitats, podeu aconseguir-ho amb menys maquinari
del que es recomana a la taula que trobareu a continuació. De tota manera, la
majoria d'usuaris s'arrisquen a tenir frustracions si ignoren aquests
suggeriments.
Taula 3.2. Requisits mínims del sistema recomanats
┌────────────────────┬───────────┬────────────────┬────────┐
│Tipus d'instal·lació│RAM (mínim)│RAM (recomanada)│Disc dur│
├────────────────────┼───────────┼────────────────┼────────┤
│Sense escriptori │256 MiB │512 MiB │4 GiB │
├────────────────────┼───────────┼────────────────┼────────┤
│Amb escriptori │1 GiB │2 GiB │10 GiB │
└────────────────────┴───────────┴────────────────┴────────┘
El valor mínim assumeix que la memòria d'intercanvi («swap») serà activada i
una imatge que no sigui «liveCD» serà usada. El valor «Sense escriptori» («No
desktop») assumeix que l'instal·lador sense gràfics (en mode text) serà usat.
Els actuals requeriments mínims de memòria són menors que els indicats a la
taula. Amb la memòria d'intercanvi activada, és possible instal·lar Debian amb
tan sols 140MB. El mateix val pels requeriments d'espai en disc, especialment
si escolliu quines aplicacions voleu instal·lar; podeu trobar informació
addicional sobre els requeriments de disc a la Secció D.2, «Espai requerit per
a les tasques».
És possible executar un entorn gràfic d'escriptori a sistemes més vells o de
gama baixa, però en aquest cas es recomana que instal·leu un gestor de
finestres amb menys requeriments que GNOME o KDE Plasma; les alternatives
passen per utilitzar xfce4, icewm i wmaker, però n'hi d'altres per escollir.
És quasi impossible donar els requeriments d'espai o memòria de forma general
per a una instal·lació de servidor ja que depenen molt de l'ús que se li done.
Recordeu que aquestes mides no inclouen tota la resta de materials que
s'acostumen a trobar, com ara fitxers d'usuaris, correu i dades. Sempre és
millor ser generós quan s'està considerant l'espai per als propis fitxers i
dades.
L'espai de disc que es necessita per a un funcionament suau de Debian GNU/Linux
es té en compte en els requeriments recomanats del sistema. Notablement, la
partició /var conté molta informació d'estat específica de Debian, a més del
contingut habitual, com els fitxers de registre. Els fitxers de l'ordre dpkg
(amb informació de tots els paquets instal·lats) fàcilment poden ocupar 40 MiB.
A més, apt hi posa els paquets descarregats abans d'instal·lar-los. Hauríeu
d'assignar com a mínim 200 MiB per a /var, i molt més si instal·leu un entorn
gràfic d'escriptori.
3.5. Pre-particions per a sistemes d'arrencada múltiple
Quan es parla de fer les particions del vostre disc es refereix al fet de
dividir el vostre disc en seccions. Cada secció és independent de les altres.
És bastant similar a posar murs dins d'una casa; si afegiu mobles a una
habitació, no afectarà a les altres habitacions.
Si ja teniu un sistema operatiu al vostre sistema i voleu afegir Debian al
mateix disc, necessitareu refer les particions del disc. Debian necessita de
les seves particions pròpies al disc. No es pot instal·lar a particions Windows
o MacOS. Es poden compartir algunes particions amb altres sistemes Unix, però
no es descriu ací. Com a mínim necessitareu una partició dedicada pel sistema
de fitxers arrel de Debian.
Podeu trobar informació de la configuració de la vostra partició utilitzant una
eina de fer particions pel vostre sistema operatiu. Les eines de fer particions
sempre donen un mecanisme per mostrar les particions existents sense fer
canvis.
En general, canviar una partició que ja conté un sistema de fitxers, suposa
esborrar tota la informació que hi tingui. Així, sempre hauríeu de fer copies
de seguretat abans de tornar a fer particions. Utilitzant l'analogia de la
casa, és millor si canvieu tots els mobles fora de la casa abans de moure una
paret pel risc que hi ha de destruir-ho tot.
Molts sistemes operatius moderns poden moure i canviar la mida d'algunes
particions sense destruir el seu contingut. D'aquest manera es pot obtenir
espai addicional per a altres particions sense perdre dades anteriors. Tot i
què aquesta remodelació funciona en la majoria de casos, canviar la mida de les
particions d'un disc és una acció inevitablement perillosa i només s'ha de fer
després d'haver fet una còpia de seguretat de totes les dades.
3.6. Configuració del maquinari i del sistema operatiu prèvia a la instal·lació
Aquesta secció explica el procés de configuració prèvia a la instal·lació del
maquinari, si s'escau, que cal fer abans d'instal·lar Debian. Normalment es
tracta de fer comprovacions dels ajusts de la BIOS/UEFI o del microprogramari
del sistema, i de vegades de canviar-los. La «BIOS/UEFI» o «microprogramari» és
el programari bàsic emprat pel maquinari; és absolutament necessari durant el
procés d'arrencada (després d'arrencar l'ordinador).
3.6.1. Microprogramari ARM
Com ja s'ha explicat anteriorment, no hi ha un estàndard pel microprogramari
del sistema en sistemes ARM. Fins hi tot el comportament del diversos sistemes
que fan servir nominalment el mateix microprogramari pot ésser molt diferent.
Tot és degut a que bona part del dispositius que fan servir les arquitectures
ARM són sistemes integrats, pels quals els fabricants elaboren microprogramari
fet a mida i inclouen pegats específics del dispositiu. Malauradament, els
fabricants no informen dels canvis i extensions als desenvolupadors del
microprogramari de la línia principal, per la qual cosa els canvis no
s'integren en les noves versions del microprogramari original.
Degut a tot això, fins i tot els sistemes venuts més recents fan servir
microprogramari basat en versions modificades pels fabricants de
microprogramari amb anys d'antiguitat, i del qual, la línia principal, ha
evolucionat força en aquests anys i ofereix funcionalitats addicionals o te un
comportament diferent en alguns aspectes. A tot això cal afegir que el nom dels
components incorporats no és coherent entre les versions modificades pels
fabricants del mateix microprogramari, de manera que és impossible facilitar
instruccions útils independents del dispositiu en el sistemes basats en ARM.
3.6.2. Imatges d'U-Boot (microprogramari del sistema) proporcionades per Debian
Debian facilita imatges d'U-Boot per a diversos sistemes «armhf» que poden
carregar el seu U-Boot des d'una targeta SD a .../images/u-boot/ . Les
compilacions d'U-Boot se faciliten en dos formats: els components U-Boot tal
qual i una imatge en targeta preparada per copiar-la a una targeta SD. Els
components d'U-Boot es faciliten per a usuaris avançats; el mode recomenat d'ús
general és la imatge preparada per a targeta SD. El seu nom és
<system-type>.sdcard.img.gz i es pot escriure en una targeta amb
zcat <system-type>.sdcard.img.gz > /dev/SD_CARD_DEVICE
De la mateixa que amb totes les imatges, teniu present que en copiar-la a una
targeta SD s'eliminarà tot el contingut anterior de la targeta!
Si Debian facilita una imatge U-Boot pel seu sistema, es recomana que faceu
servir aquesta imatge en comptes d'una facilitada pel proveidor d'U-Boot, degut
a què la versió de Debian serà més recent i amb noves característiques.
3.6.3. Configurar l'adreça MAC d'ethernet en U-Boot
L'adreça MAC de cada interfície ethernet, normalment ha d'ésser única en el
món, i tècnicament ha d'ésser única en el seu domini de difusió ethernet. Per
aconseguir-ho, el fabricant assigna un bloc d'adreces MAC d'un grup
d'administració centralitzada (amb un cost econòmic) i preconfigura una
d'aquests adreces en cada un dels articles venuts.
En el cas de les targetes de desenvolupament, algunes vegades el fabricant vol
evitar el pagament d'aquestes quotes i adjudica adreces que no son úniques
mundialment. En aquest cas el usuaris han de definir les adreces MAC dels seus
sistemes. Quan l'adreça MAC no està definida a una interfície ethernet, alguns
controladors de xarxa generen adreces MAC aleatòries que poden canviar a cada
arrencada, i si passa això, és possible l'accés a la xarxa sense que l'usuari
defineixi manualment l'adreça, però l'assignació semi-estàtica d'adreces IP
mijançant DHCP basada en les adreces MAC dels clients, òbviament no funcionaria
de forma fiable.
Per evitar conflictes amb les adreces MAC assignades oficialment, hi ha un grup
d'adreces reservades per les adreces «administrades localment». Es defineixen
amb el valor de dos bits específics del primer byte de l'adreca (l'article «MAC
address» de la versió en anglès de la Wikipedia ho explica molt bé). A la
pràctica, això significa que qualsevol adreça que comenci que comenci amb «ca»
en hexadecimal (com ca:ff:ee:12:34:56) pot ésser utilitzada com una adreça
administrada localment.
En els sistemes que fan servir U-Boot com a programari del sistema, l'adreça
MAC d'ethernet està allotjada a la variable d'entorn «ethaddr». Es pot
consultar amb l'ordre U-Boot de línia d'ordres «printenv ethaddr» i es pot
establir amb l'ordre «setenv ethaddr ca:ff:ee:12:34:56». Després de configurar
seu valor, l'ordre «saveenv» fa que l'assignació sigui permanent.
3.6.4. Problemes de reubicació de Nucli/Initrd/Arbre de dispositius en U-Boot
En alguns sistemes amb versions antigues d'U-Boot hi pot haver problemes amb la
reubicació del nucli, el disc RAM inicial i el blob de l'arbre de dispositius
en la memòria en el procés d'arrencada. En aquest cas, U-Boot mostra el
missatge «Starting kernel ...», però el sistema queda congelat sense mostrar
més missatges. Aquest problema està resolt a partir de la versió v2014.07.
Si el sistema ha fet servir una versió d'U-Boot anterior a v2014.07 i s'ha
actualitzat posteriorment a una versió més recent, és possible que el problema
persisteixi després de l'actualització d'U-Boot. L'actualització d'U-Boot no
modifica les variables d'entorn d'U-Boot i per solucionar el problema cal
establir el valor a una variable d'entorn addicional («bootm_size»), atès que
U-Boot només ho fa automàticament quan s'instal·la per primera vegada i no hi
ha dades d'entorn prèvies. És possible d'inicialitzar manualment bootm_size al
valor per defecte del nou U-Boot executant la comanda «env default bootm_size;
saveenv» a l'indicador de l'U-Boot.
Una altra possibilitat per evitar aquests problemes de reubicació és executar
l'ordre «setenv fdt_high ffffffff; setenv initrd_high 0xffffffff; saveenv» en
la línia d'ordres d'U-Boot per a desactivar la recol·locació del disc RAM
inicial i el blob de l'arbre de dispositius.
Capítol 4. Obtenir el suport d'instal·lació del sistema
Sumari
4.1. Imatges oficials d'instal·lació de Debian GNU/Linux
4.2. Descarregar fitxers de les rèpliques de Debian
4.2.1. On trobar arxius d'instal·lació
4.3. Preparació dels fitxers per a l'arrencada en xarxa TFTP
4.3.1. Configuració d'un servidor RARP
4.3.2. Configurar un servidor DHCP
4.3.3. Configurar un servidor BOOTP
4.3.4. Habilitació del servidor TFTP
4.3.5. Posar les imatges del TFTP al seu lloc
4.4. Instal·lació automàtica
4.4.1. Instal·lació automàtica utilitzant l'instal·lador de Debian
4.5. Verificant la integritat dels arxius d'instal·lació
4.1. Imatges oficials d'instal·lació de Debian GNU/Linux
Sens dubte la manera més senzilla d'instal·lar Debian GNU/Linux és fent servir
un conjunt d'imatges d'instal·lació oficials de Debian. Podeu adquirir-ne un
conjunt de CDs/DVDs a un distribuïdor (vegeu la pàgina de venedors dels CD).
També podeu descarregar les imatges d'instal·lació allotjades a una rèplica de
Debian i fer-vos el vostre lot propi, si teniu una connexió de xarxa ràpida i
una gravadora de CD/DVD (vegeu la pàgina dels CD/DVD de Debian i Debian CD FAQ
per a instruccions detallades). Si ja disposeu dels mitjans òptics
d'instal·lació i podeu arrencar amb ells la vostra màquina, podeu anar a
Capítol 5, Arrencada del sistema d'instal·lació. S'ha tingut molta cura a
assegurar que els fitxers més importants siguin a la primera imatge de CD i
DVD, de manera que una instal·lació bàsica d'escriptori es pot fer només amb el
primer DVD o - en una extensió limitada - només amb la primera imatge de CD.
Com què els CD tenen una capacitat limitada pels estàndards actuals, no és
possible instal·lar qualsevol entorn d'escriptori fent servir només el primer
CD; per a alguns entorns d'escriptori la instal·lació amb CD necessita connexió
de xarxa en el procés d'instal·lació per a aconseguir fitxers o CD addicionals.
A més, tingueu en compte: si el medi d'instal·lació que esteu usant no conté
alguns paquets que necessiteu, sempre podeu instal·lar-los a posteriori des del
vostre nou sistema Debian funcionant (un cop la instal·lació hagi acabat). Si
us cal saber en quina imatge d'instal·lació podeu trobar un paquet específic,
visiteu https://cdimage-search.debian.org/.
Si el vostre ordinador no permet l'arrencada usant mitjans òptics, però teniu
un lot de CD/DVD, podeu utilitzar una estratègia alternativa, com per exemple
l'arrencada en xarxa, o la càrrega manual del nucli des del disc per arrencar
inicialment l'instal·lador del sistema. Els fitxers que calen per arrencar
d'altres maneres són també al disc; l'estructura de l'arxiu en xarxa de Debian
i la dels directoris al disc és idèntica. Així, quan tot seguit s'indiquen els
camins de fitxers específics que calen per arrencar, cerqueu-los als mateixos
directoris i subdirectoris als vostres mitjans d'instal·lació.
Quan l'instal·lador s'haja arrencat, ja podrà obtenir del disc la resta de
fitxers necessaris.
Si no teniu cap lot de mitjans d'instal·lació, haureu de descarregar els
fitxers del sistema d'instal·lació i posar-los a a un ordinador connectat
perquè puguen emprar-se per a arrencar l'instal·lador.
4.2. Descarregar fitxers de les rèpliques de Debian
Per trobar la rèplica més pròxima (i possiblement la més ràpida), mireu la
llista de rèpliques de Debian.
4.2.1. On trobar arxius d'instal·lació
Diverses imatges d'instal·lació es poden trobar en cada rèplica de Debian al
directori debian/dists/bookworm/main/installer-armhf/current/images/ -- el
MANIFEST llista cada imatge i el seu propòsit.
4.2.1.1. Fitxers d'instal·lació multiplataforma per a Armhf
Els fitxers d'instal·lació per a sistemes admesos pel nucli multiplataforma
«armhf» (vegeu Secció 2.1.4, «Plataformes suportades per Debian/armhf»)
consisteixen en una imatge del nucli estàndard de Linux, una imatge del disc de
memòria inicial de Linux i un arbre de dispositius («device-tree blob»)
específic del sistema. El nucli i el disc de memòria inicial per arrencar amb
tftp està disponible a .../images/netboot/ i l'arbre de dispositius a .../
images/device-tree/ . L'arxiu comprimit tipus «tar» per a preparar una memòria
USB arrencable amb l'instal·lador està disponible a .../images/hd-media/ .
Imatges U-Boot per a diverses plataformes «armhf» estan disponibles a .../
images/u-boot/ .
4.3. Preparació dels fitxers per a l'arrencada en xarxa TFTP
Si teniu una màquina connectada a una xarxa d'àrea local, podeu arrencar-la des
d'una altra màquina de la xarxa fent servir TFTP. Si voleu arrencar el sistema
d'instal·lació des d'una altra màquina, els fitxers d'arrencada hauran de
col·locar-se a llocs específics d'aquesta, la qual ha de configurar-se a fi de
permetre l'arrencada de la vostra.
Heu d'instal·lar un servidor TFTP, i en nombroses màquines, cal també un
servidor DHCP , o un servidor RARP, o un servidor BOOTP.
El protocol de resolució inversa d'adreces (RARP) és una manera d'indicar al
vostre client les adreces IP que ha d'emprar. Una altra manera és fer servir el
protocol BOOTP. BOOTP és un protocol IP que indica a l'ordinador la seua pròpia
adreça IP i el lloc de la xarxa on obtenir la imatge d'arrencada. El DHCP
(Protocol de configuració dinàmica d'ordinadors centrals) és una extensió més
flexible, i compatible, del BOOTP. Alguns sistemes només es poden configurar
fent servir el DHCP.
El protocol de transferència trivial de fitxers (TFTP) s'empra per posar a
disposició del client la imatge d'arrencada. En teoria, es pot usar qualsevol
servidor de qualsevol plataforma que implemente aquests protocols. Els exemples
d'aquesta secció ofereixen instruccions per al SunOS 4.x, el SunOS 5.x (àlies
Solaris) i el GNU/Linux.
4.3.1. Configuració d'un servidor RARP
Per configurar el RARP necessitareu saber l'adreça Ethernet (és a dir, l'adreça
MAC) dels clients on instal·lar-se. Si no sabeu aquesta informació, podeu
arrencar amb el mode de «recuperació» i utilitzar l'ordre ip addr show dev eth0
.
A un servidor RARP que utilitze un nucli de Linux o Solaris/SunOS, podeu
utilitzar l'ordre rarpd. Assegureu-vos que l'adreça física Ethernet del client
és a la base de dades «ethers» (o bé al fitxer /etc/ethers, o via NIS/NIS+) i a
la base de dades «hosts». Necessitareu aleshores iniciar el dimoni RARP.
Executeu (com a root) l'ordre: /usr/sbin/rarpd -a a la majoria dels sistemes
Linux i SunOS 5 (Solaris 2), /usr/sbin/in.rarpd -a a altres sistemes Linux o bé
/usr/etc/rarpd -a al SunOS 4 (Solaris 1).
4.3.2. Configurar un servidor DHCP
Un servidor que és programari gratuït de DHCP és el dhcpd d'ISC. A Debian GNU/
Linux, es recomana utilitzar el paquet isc-dhcp-server. Hi ha un fitxer
d'exemple de configuració per utilitzar-lo (normalment /etc/dhcpd3/dhcpd.conf):
option domain-name "example.com";
option domain-name-servers ns1.example.com;
option subnet-mask 255.255.255.0;
default-lease-time 600;
max-lease-time 7200;
server-name "servername";
subnet 192.168.1.0 netmask 255.255.255.0 {
range 192.168.1.200 192.168.1.253;
option routers 192.168.1.1;
}
host clientname {
filename "/tftpboot.img";
server-name "servername";
next-server servername;
hardware ethernet 01:23:45:67:89:AB;
fixed-address 192.168.1.90;
}
En aquest exemple, hi ha un servidor servername que fa tota la feina del
servidor DHCP, servidor de TFTP i passarel·la de xarxa. És quaasi segur que
necessitareu canviar les opcions «domain-name», i també el nom del servidor i
l'adreça màquina del client. L'opció filename hauria de ser el nom del fitxer
que es descarregarà per TFTP.
Després d'editar el fitxer de configuració del dhcpd, reengegueu-lo amb /etc/
init.d/isc-dhcp-server restart.
4.3.3. Configurar un servidor BOOTP
Hi ha dos servidors de BOOTP a GNU/Linux. El primér és el bootpd de CMU.
L'altre és també un servidor de DHCP, el dhcpd de ISC. A Debian GNU/Linux són
als paquets bootp i isc-dhcp-server respectivament.
Per fer servir el bootpd de CMU, elimineu el comentari (o bé afegiu) la línia
important al /etc/inetd.conf. A Debian GNU/Linux, podeu executar update-inetd
--enable bootps, i després /etc/init.d/inetd reload per aconseguir-ho. En el
cas que el servidor BOOTP no utilitze Debian, la línia en qüestió seria com
aquesta:
bootps dgram udp wait root /usr/sbin/bootpd bootpd -i -t 120
Ara, podeu generar un fitxer /etc/bootptab. Aquest té el mateix tipus de format
críptic i familiar que els antics fitxers de BSD printcap, termcap, i disktab.
Vegeu la pàgina de manual del bootptab per obtenir més informació. Pel bootpd
de CMU, necessitareu saber l'adreça màquina (MAC) del client. A continuació
teniu exemple de /etc/bootptab:
client:\
hd=/tftpboot:\
bf=tftpboot.img:\
ip=192.168.1.90:\
sm=255.255.255.0:\
sa=192.168.1.1:\
ha=0123456789AB:
Necessitareu canviar al menys l'opció «ha», que especifica l'adreça màquina del
client. L'opció «bf» especifica quin fitxer hauria de descarregar un client via
TFTP; per a més detalls, vegeu Secció 4.3.5, «Posar les imatges del TFTP al seu
lloc».
Per altra banda, configurar el BOOTP amb el dhcpd d'ISC és molt fàcil, ja que
considera els clients BOOTP com un cas un poc especial de clients de DHCP. A
algunes arquitectures necessitareu d'una configuració complexa per arrencar els
clients via BOOTP. Si aquest és el vostre cas, llegiu la secció Secció 4.3.2,
«Configurar un servidor DHCP». Altrament, ho aconseguireu afegint la directiva
allow bootp al bloc de configuració per la xarxa que conté el client al fitxer
/etc/dhcp/dhcpd.conf, i reiniciant el dhcpd amb /etc/init.d/isc-dhcp-server
restart.
4.3.4. Habilitació del servidor TFTP
Per a posar en marxa el servidor TFTP, assegureu-vos primer que teniu activat
el tftpd.
En el cas de tftpd-hpa hi ha dues formes d'executar el servei. Pot ser iniciat
sota demanda pel dimoni inetd del sistema o es pot configurar per a executar
com un dimoni independent. El mètode a emprar és seleccionat en instal·lar el
paquet i pot ser canviat reconfigurant aquest.
Nota
Històricament, els servidors TFTP utilitzen el directori /tftpboot per servir
les imatges. Per altra banda, els paquets de Debian GNU/Linux poden utilitzar
altres directoris per complir amb l'Estàndard de la Jerarquia del Sistema de
Fitxers. Per exemple, el tftpd-hpa utilitza per defecte /srv/tftp. Es possible
que hagueu d'ajustar els exemples de configuració d'aquesta secció en
conseqüència.
Totes les alternatives de l'in.tftpd que hi ha a Debian per defecte haurien
d'enregistrar les peticions TFTP al registre del sistema. Algunes d'elles
suporten un paràmetre -v per mostrar una sortida més detallada. Es recomana que
comproveu aquests missatges registrats en el cas que patiu problemes
d'arrencada com a punt d'inici al diagnòstic de la causa dels problemes.
4.3.5. Posar les imatges del TFTP al seu lloc
Després, col·loqueu la imatge d'arrencada TFTP que us calga, i que figura a
Secció 4.2.1, «On trobar arxius d'instal·lació», al directori d'imatges
d'arrencada del tftpd. Haureu de fer un enllaç des d'aquest fitxer al fitxer
que emprarà el tftpd per arrencar un client determinat. Malauradament, el nom
del fitxer el determina el client TFTP i no hi existeix cap norma ben
establerta.
4.4. Instal·lació automàtica
Si heu d'instal·lar a molts ordinadors, és possible fer instal·lacions
completament automatitzades. Els paquets dels que es disposa a Debian per
fer-ho són fai-quickstart (que pot utilitzar un servidor d'instal·lació) i el
mateix instal·lador de Debian. Vegeu la pàgina de FAI per informació més
detallada.
4.4.1. Instal·lació automàtica utilitzant l'instal·lador de Debian
L'instal·lador de Debian suporta l'automatització de la instal·lació utilitzant
fitxers de preconfiguració. Es pot carregar un fitxer de preconfiguració des de
la xarxa o des d'un mitjà extraïble i es fa servir per escriure-hi les
respostes a totes les preguntes fetes en el procés d'instal·lació.
Podeu trobar la documentació completa per a fer precarrega, incloent un exemple
funcional que podeu editar, a Apèndix B, Automatització de la instal·lació fent
servir una configuració prèvia.
4.5. Verificant la integritat dels arxius d'instal·lació
Podeu verificar la integritat dels arxius descarregats amb les sumes de
verificació contingudes als arxius SHA256SUMS o SHA512SUMS dels miralls de
Debian. Podeu trobar-los als mateixos llocs que les pròpies imatges
d'instal·lació. Visiteu els següents llocs:
• sumes de verificació per a les imatges de CD,
• sumes de verificació per a les imatges de DVD,
• sumes de verificació per a d'altres arxius d'instal·lació.
Per calcular la suma de verificació d'un fitxer d'instal·lació descarregat,
useu
sha256sum filename.iso
o bé
sha512sum filename.iso
i després compareu-ho amb la suma de verificació corresponent a l'arxiu
SHA256SUMS o bé SHA512SUMS.
La Debian CD FAQ té més informació útil sobre aquest tema (com ara el programa
check_debian_iso, per a automatitzar parcialment el procediment anterior), així
com també instruccions, com verificar la integritat dels mateixos arxius de
sumes de verificació.
Capítol 5. Arrencada del sistema d'instal·lació
Sumari
5.1. Arrencada de l'instal·lador en l'arquitectura 32-bit hard-float ARMv7
5.1.1. Formats d'imatge d'arrencada
5.1.2. Configuració del terminal
5.1.3. Arrencada amb el TFTP
5.1.4. Arrencada des d'una memòria USB a U-Boot
5.1.5. Ús d'imatges pre-construïdes per a targetes SD amb l'instal·lador
5.2. Accessibilitat
5.2.1. Instal·lar la interfície d'usuari («front-end»)
5.2.2. Dispositius de la placa
5.2.3. Tema d'alt contrast
5.2.4. Zoom
5.2.5. Instal·lació expert, mode de recuperació («Rescue»), instal·lació
automatitzada («Automated»)
5.2.6. Accessibilitat del sistema instal·lat
5.3. Paràmetres d'arrencada
5.3.1. Terminal d'arrencada
5.3.2. Paràmetres de l'instal·lador Debian
5.3.3. Utilitzar els paràmetres de l'arrencada per respondre preguntes
5.3.4. Pas de paràmetres a mòduls del nucli
5.3.5. Afegir mòduls del nucli a la llista negra
5.4. Resolució de problemes del procés d'instal·lació
5.4.1. Fiabilitat dels medis òptics
5.4.2. Configuració de l'arrencada
5.4.3. Com interpretar els missatges del nucli durant l'arrencada
5.4.4. Informar d'errors d'instal·lació
5.4.5. Emissió d'informes d'error
5.1. Arrencada de l'instal·lador en l'arquitectura 32-bit hard-float ARMv7
5.1.1. Formats d'imatge d'arrencada
En els sistemes basats en ARM, en la majoria de casos, es fa servir un dels dos
formats d'imatges d'arrencada: a) nuclis Linux estàndard en format «zImage» («
vmlinuz») conjuntament amb disc RAM inicials estàndard de Linux («initrd.gz») o
b) nuclis en format «uImage» («uImage») conjuntament amb el corresponent disc
RAM inicial («uInitrd»).
«uImage/uInitrd» son formats d'imatges dissenyats pel programari del maquinari
(«firmware») U-Boot i que es fa servir en molts sistemes basats en ARM
(sobretot de 32 bits). Les versions anteriors d'U-Boot només podent arrencar
fitxers en els formats «uImage/uInitrd» i per això es fan servir en els
sistemes ARM més antics. Les noves versions d'U-Boot poden arrencar imatges
«uImage/uInitrd» i també nuclis estàndard Linux així com imatges de dics RAM,
tot i què la sintaxi de les ordres que ho fan és significativament diferent a
l'arrencada amb «uImage».
Pels sistemes que fan servir nuclis multiplataforma, a més del nucli i el disc
RAM incial necessiten un fitxer anomenat dispositiu d'arbres («device-tree» o
«device-tree blob», «dtb»). Aquest fitxer és específic per a cada sistema
suportat i conté la descripció del maquinari corresponent. Cal que el «dtb»
sigui subministrat pel microprogramari del maquinari («firmware»), però a la
pràctica, sovint s'ha de carregar un de nou.
5.1.2. Configuració del terminal
L'arxiu comprimit d'arrencada per xarxa (Secció 5.1.3.2, «Fitxer comprimit
pre-compilat d'arrencada per xarxa») i les imatges d'instal·lació de targetes
de memòria SD (Secció 5.1.5, «Ús d'imatges pre-construïdes per a targetes SD
amb l'instal·lador») fan servir el terminal predeterminant (específic de per a
cada plataforma) definit per U-Boot a la variable «console». En molts casos és
el terminal serie, de manera que en aquests plataformes necessitarà un cable de
terminal sèrie per fer servir l'instal·lador.
A les plataformes que poden fer servir un terminal de vídeo, podeu modificar la
variable «console» d'U-Boot si desitjau iniciar l'instal·lador en el terminal
de vídeo.
5.1.3. Arrencada amb el TFTP
Per arrencar des de la xarxa necessitareu una connexió i un servidor
d'arrencada de xarxa TFTP ( i probablement un servidor DHCP, RARP o BOOTP per a
la configuració automàtica de la xarxa).
El mètode d'instal·lació per suportar l'arrencada de la xarxa es descriu a
Secció 4.3, «Preparació dels fitxers per a l'arrencada en xarxa TFTP».
5.1.3.1. Arrencada TFPT a U-Boot
L'arrencada amb xarxa en sistemes que fan servir el microprogramari
(«firmware») U-Boot consisteix en tres passos: a) configuració de la xarxa, b)
càrrega de les imatges (nucli, dics RAM inicial i «dtb») a la memòria i c)
execució del codi carregat prèviament.
Primer cal configurar la xarxa, ja sigui automàticament a través de DHCP
executant
setenv autoload no
dhcp
o bé manualment establint els valors de diverses variables d'entorn
setenv ipaddr <ip adreça del client>
setenv netmask <netmask>
setenv serverip <ip aadreça del servidor tftp >
setenv dnsip <ip adreça dels servidor de noms>
setenv gatewayip <ip adreça de la passarel·la predeterminada>
Si ho prefereix, pot fer que aquests ajustos siguin permanents executant
saveenv
Després ha de carregar les imatges (nucli, disc inicial RAM i «dtb») a la
memòria. Això es fa executant l'ordre «tftpboot», el qual cal proveir la
direcció en la qual està emmagatzemada la imatge a la memòria. Malauradament,
el mapa de memòria pot variar entre sistemes, pel que no hi ha una regla
general per a les adreces que es puguin fer servir per això.
En diversos sistemes, U-Boot predefineix con conjunt de variables d'entorn amb
les adreces de càrrega adequades: «kernel_addr_r», «ramdisk_addr_r» i
«fdt_addr_r». Podeu comprovar quines estan definides executant
printenv kernel_addr_r ramdisk_addr_r fdt_addr_r
Si no estan definides, haureu de consultar la documentació del vostre sistema
per saber els valors adequats i establir-los manualment. Per a sistemes basats
en «Allwinner SunXi SOCs» (p. ex. Allwinner A10, nom d'arquitectura «sun4i» o
Allwinner A20, nom d'arquitectura «sun7i»), podeu, per exemple, fer servir els
següents valors:
setenv kernel_addr_r 0x46000000
setenv fdt_addr_r 0x47000000
setenv ramdisk_addr_r 0x48000000
Una vegada definides les adreces de càrrega, podeu carregar les imatges a la
memòria del servidor tftp prèviament determinat amb
tftpboot ${kernel_addr_r} <nom del fitxer d'imatge del nucli>
tftpboot ${fdt_addr_r} <nom del fitxer del «dtb»>
tftpboot ${ramdisk_addr_r} <nom del fitxer de la imatge inicial del disc RAM>
La tercera part és establir la línia d'ordres del nucli i executar el codi
carregat. U-Boot transfereix el contingut de la variable d'entorn «bootargs»
com a línies d'ordres al nucli, de manera que els paràmetres per al nucli i
l'instal·lador, com el dispositiu de terminal (llegiu Secció 5.3.1, «Terminal
d'arrencada») o opcions de configuració (llegiu Secció 5.3.2, «Paràmetres de
l'instal·lador Debian» i Apèndix B, Automatització de la instal·lació fent
servir una configuració prèvia)- poden establir-se amb ordres del tipus
setenv bootargs console=ttyS0,115200 rootwait panic=10
L'ordre concreta per executar el codi prèviament carregat depèn del format de
la imatge que s'utilitzi.Amb «uImage/uInitrd», l'ordre és
bootm ${kernel_addr_r} ${ramdisk_addr_r} ${fdt_addr_r}
i amb imatges natives de Linux és
bootz ${kernel_addr_r} ${ramdisk_addr_r}:${filesize} ${fdt_addr_r}
Nota: en arrencar imatges estàndard Linux, és important carregar la imatge del
disc RAM inicial després que el nucli i el «dtb» com a U-Boot estableixin la
variable de la mida de fitxer amb el valor de la mida del darrer fitxer
carregat i l'ordre «bootz» requereixi la mida de la imatge de disc RAM per a
treballar correctament. En el cas d'arrencar un nucli específic de la
plataforma, p. ex. un nucli sense arbre de dispositius, ometeu el paràmetre $
{fdt_addr_r}.
5.1.3.2. Fitxer comprimit pre-compilat d'arrencada per xarxa
Debian proporciona un fitxer comprimit pre-construïts ( .../images/netboot/
netboot.tar.gz ) que pot ésser descomprimit en el seu servidor tftp i que conté
tots els fitxers necessaris per l'arrencada des de la xarxa. També inclou un
guió d'arrencada que automatitza tots les etapes per carregar el instal·lador.
Les versions modernes d'U-Boot contenen una funció d'auto arrencada tftp si no
hi ha un dispositiu d'emmagatzematge local d'arrencada (MMC/SD, USB, IDE/SATA/
SCSI) i després carrega el guió d'arrencada des del servidor tftp. Els
requisits previs per poder fer servir aquesta funcionalitat és disposar d'un
servidor DHCP a la vostra xarxa que proporcioni al client la direcció del
servidor tftp.
Si voleu activar la funció d'arrencada automàtica tftp des de la línia d'ordres
U-Boot, heu de fer servir la següent ordre:
run bootcmd_dhcp
Per a carregar manualment el guió d'arrencada proporcionat pel fitxer
comprimit, pot fer servir les següent ordres a la línia de d'ordres d'U-Boot:
setenv autoload no
dhcp
tftpboot ${scriptaddr} /debian-installer/armhf/tftpboot.scr
source ${scriptaddr}
5.1.4. Arrencada des d'una memòria USB a U-Boot
Algunes versions modernes d'U-Boot accepten USB i permeten l'arrencada des de
dispositius d'emmagatzematge massiu com les memòries USB. Malauradament, les
etapes requerides per això poden variar bastant segons el dispositiu.
U-Boot v2014.10 proporciona una línia d'ordres comú i un entorn de treball
d'arrencada automàtic. Això permet la generació d'imatges d'arrencada
genèriques que funcionen amb qualsevol sistema fent servir aquest entorn de
treball. El debian-installer permet la instal·lació des d'una memòria USB en
molts sistemes, però malauradament no totes les plataformes estan adaptades en
aquest nou entorn de treball.
Per preparar una memòria USB arrencable per instal·lar Debian, descomprimiu el
fitxer per a mitjans físics (llegiu Secció 4.2.1, «On trobar arxius
d'instal·lació») en la memòria USB amb format de sistema d'arxius suportat per
la versió d'U-Boot. Per a versions recents d'U-Boot, habitualment, qualsevol
dels formats FAT16 / FAT32 / ext2 / ext3 / ext4 funciona. Llavors copieu el
fitxer d'imatge ISO del primer CD o DVD d'instal·lació de Debian en la memòria
USB.
L'entorn de treball d'auto inici en les versions recents d'U-Boot funciona de
forma semblant a les opcions d'ordre d'inici de la BIOS/UEFI dels PC, p. ex. es
comprova el llistat de dispositius d'inici possibles i s'arrenca el primer que
respon. Si no hi ha un sistema operatiu instal·lat, connectar la memòria USB i
arrencar el sistema hauria de posar en marxa l'instal·lador. També podeu
iniciar el procés d'arrencada des de el USB en qualsevol moment des de la línia
d'ordres d'U-Boot executant l'ordre «run bootcmd_usb0».
Un dels problemes que poden presentar-se en arrencar amb una memòria USB quan
es fa servir una consola sèrie és que hi hagi un desajust de la velocitat de
transmissió. Si la variable de consola està definida en l'U-Bootm, el guió
d'arrencada automàtica del debian-installer passa aquesta informació al nucli
per establir quin és el dispositiu de consola primari i, si és possible, la
velocitat de transmissió de la consola. Malauradament, la gestió de la variable
de consola no és la mateixa a totes les plataformes: en algunes plataformes, la
variable de consola inclou la velocitat de transmissió (com a «console=
ttyS0,115200») i d'altres, la variable de consola només conté el dispositiu
(com a «console=ttyS0»). En aquest cas, es produeix un retard en la sortida de
la consola quan la velocitat de transmissió predeterminada de l'U-Boot i el
nucli son distintes. Les versions recents d'U-Boot fan servir 115200 baudis
mentre que el nucli encara fa servir el valor clàssic de 9600 baudis. Si passa
això, haureu d'establir manualment la variable de consola per a que tengui el
valor correcte de la velocitat de transmissió per al seu sistema i llavors
iniciar l'instal·lador amb l'ordre «run bootcmd_usb0».
5.1.5. Ús d'imatges pre-construïdes per a targetes SD amb l'instal·lador
Per a alguns sistemes, Debian facilita imatges per a targetes SD que contenen
l'iniciador U-Boot i el debian-installer. Aquestes imatges son de dos tipus:
una per a baixar els paquets de programari de la xarxa (disponible a .../images
/netboot/SD-card-images/ ) i l'altra instal·lacions fora de línia que fan
servir els CD/DVD de Debian (disponibles a .../images/hd-media/SD-card-images/
). Per a estalviar espai i ample de banda de xarxa, les imatges consisteixen en
dues parts: una depenent del sistema amb el nom «firmware.<system-type>.img.gz»
i l'altra independent del sistema amb el nom «partition.img.gz».
Per a generar una imatge completa amb les dues parts per a sistemes Linux,
podeu fer servir «zcat» de la següent manera:
zcat firmware.<system-type>.img.gz partition.img.gz > complete_image.img
Amb sistemes Windows, primer cal descomprimir les dues parts per separat, com
per exemple fent servir 7_Zip, i després ajuntant les parts descomprimides
executant l'ordre
copy /b firmware.<system-type>.img + partition.img complete_image.img
en una terminal d'execució d'ordres de Windows.
Escriviu la imatge obtinguda a una targeta SD, p. ex. en els sistemes Linux,
executant l'ordre:
cat complete_image.img > /dev/SD_CARD_DEVICE
Després de connectar la targeta SG en el sistema destí i arrencar-lo, es
carregarà l'instal·lador des de la targeta SD. Si feu servir CD/DVD per a una
instal·lació fora de línia, heu de facilitar l'instal·lador amb accés al primer
CD/DVD de Debian amb un mitjà separat, com per exemple amb imatges ISO en CD/
DVD o a una memòria USB.
Quan s'arriba a la fase de generació de les particions en l'instal·lador (vegeu
Secció 6.3.4, «Realització de particions i selecció de punts de muntatge»),
podeu eliminar o substituir les particions anteriors de la targeta. Una vegada
iniciat l'instal·lador, s'executa completament en la memòria principal del
sistema i ja no necessita accés a la targeta SD, de manera que podeu fer servir
completament la targeta per instal·lar Debian. El sistema més senzill de
generar una estructura de particions a la targeta SD és deixar que
l'instal·lador en generi automàticament un (see Secció 6.3.4.2, «Fer particions
de forma guiada»).
5.2. Accessibilitat
Alguns usuaris necessiten funcions específiques degut a, per exemple, alguna
discapacitat visual. La majoria de les funcions d'accessibilitat han de ser
habilitades manualment. Podeu afegir alguns paràmetres d'arrencada per a
habilitar les funcions d'accessibilitat. Adoneu-vos que a la majoria
d'arquitectures, el carregador d'arrencada interpreta el vostre teclat com a
QWERTY.
5.2.1. Instal·lar la interfície d'usuari («front-end»)
L'instal·lador Debian admet diverses interfícies d'usuari per a plantejar
preguntes, amb les adaptacions necessàries per garantir l'accessibilitat:
concretament, text fa servir text sense format mentre que newt fa servir
quadres de diàleg basats en text. L'elecció es pot fer en l'indicador
d'arrencada: llegiu la documentació per a DEBIAN_FRONTEND a Secció 5.3.2,
«Paràmetres de l'instal·lador Debian».
Amb la interfície newt (utilitzada majoritàriament amb braille), hom bàsicament
només selecciona respostes amb les tecles de fletxa i prem Intro per validar
l'elecció. Prement Tab o Shift - Tab es pot canviar entre elements de diàleg, i
en particular accedir al botó Ves Enrere, que torna enrere a preguntes
anteriors. Alguns diàlegs contenen caselles de selecció, que es poden activar i
desactivar prement Space.
Amb la interfície text (utilitzada majoritàriament amb veu), hom bàsicament
només selecciona les respostes o bé escrivint-ne el seu número i prement Intro,
o bé seleccionant una resposta amb les tecles de fletxa, i prement Intro per
validar la tria. També es pot no escriure res i prémer Intro per simplement
acceptar el valor per defecte. Prement < i picant Intro es torna enrere a
preguntes anteriors. Davant d'un conjunt de caselles de selecció (per exemple
durant la selecció de tasques), es pot posar ! per expressar que no es vol
seleccionar res.
5.2.2. Dispositius de la placa
Alguns dispositius d'accessibilitat són de fet plaques que es connecten a dins
la màquina i que llegeixen el text directament de la memòria de vídeo. Per a
fer que funcionen cal que inhabiliteu el «framebuffer» emprant els paràmetres
d'arrencada fb=false. Tanmateix, açò reduirà el nombre de llengües disponibles.
5.2.3. Tema d'alt contrast
Per a usuaris amb visió limitada, l'instal·lador pot emprar un tema d'alt
contrast que el fa més llegible. Per a habilitar-lo, podeu emprar l'entrada de
«Accessible alt contrast» del menú de la pantalla d'arrencada amb la tecla de
drecera d, o afegir el paràmetre d'arrencada theme=dark.
5.2.4. Zoom
Per usuaris amb visió limitada, l'instal·lador gràfic disposa d'una funció
d'amplificació bàsica: la combinació de tecles Control++ i Control+- incrementa
o redueix el tamany de la lletra.
5.2.5. Instal·lació expert, mode de recuperació («Rescue»), instal·lació
automatitzada («Automated»)
Les opcions d'instal·lació Expert, Recuperació («Rescue») i Automàtic
(«Automated») també estan disponibles amb el suport d'accesibilitat. Per
accedir-hi, primer cal accedir al submenú «Opcions avançades»(«Advanced
options») des del menú d'arrencada pitjant a. Si feu servir un sistema BIOS (el
menú d'arrencada haurà emès un so només una vegada), caldrà continuar amb Intro
; per a sistemes UEFI (el menú d'arrencada haurà emès un so dues vegades) això
no s'ha de fer. A continuació, per activar el sintetitzador de veu, podeu
prémer s (també seguit de Intro a sistemes amb BIOS, però no a sistemes amb
UEFI). A partir d'aquest punt, es poden fer servir alguns accessos directes: x
per a la instal·lació Expert, r pel mode de recuperació o a per la instal·lació
automàtica. Un cop més, so feu servir un sistema BIOS, cal continuar prement
Intro.
L'opció de instal·lació automàtica procedeix a instal·lar Debian de forma
totalment automàtica fent servir la configuració prèvia, la informació de la
qual cal introduir-la després d'haver activat les funcions d'accessibilitat.
Aquesta possibilitat està documentada a la secció Apèndix B, Automatització de
la instal·lació fent servir una configuració prèvia.
5.2.6. Accessibilitat del sistema instal·lat
La documentació sobre accessibilitat del sistema instal·lat està disponible a
Pàgina wiki d'accessibilitat a Debian.
5.3. Paràmetres d'arrencada
Els paràmetres d'arrencada són paràmetres del nucli Linux que es fan servir per
garantir que els dispositius perifèrics siguin tractats apropiadament. En la
majoria de casos, el nucli recull informació dels perifèrics automàticament.
Tot i així, en alguns casos caldrà que ajudeu una mica al nucli.
Si aquesta és la primera vegada que inicieu el sistema, seleccionau els
paràmetres d'inici predeterminats (p. ex. no seleccioneu «definir paràmetres»)
i comprovau si tot funciona correctament. Probablement serà així. En cas
contrari, podeu reiniciar a continuació i cercar els paràmetres específics que
informaran al vostre sistema sobre el vostre maquinari.
La informació sobre molts dels paràmetres d'arrencada es pot consultar a Linux
BootPrompt HOWTO, incloent informació sobre maquinari complicat. Aquesta secció
només inclou un esbós dels paràmetres més importants. Alguns dels problemes més
habituals s'inclouen a la secció Secció 5.4, «Resolució de problemes del procés
d'instal·lació».
5.3.1. Terminal d'arrencada
Si esteu arrencant amb una terminal sèrie, generalment el nucli ho detecta
automàticament. Si teniu una targeta de vídeo («framebuffer») i un teclat
connectat a l'ordinador que voleu arrencar amb la terminal sèrie, heu de passar
l'argument console=dispositiu al nucli, on dispositiu és un dispositiu sèrie de
l'ordinador, que sol ésser alguna cosa com ara ttyS0.
Haureu d'especificar els paràmetres del port sèrie, com la velocitat i la
paritat, per exemple console=ttyS0,9600n8; altres velocitats típiques són 57600
o 115200. Assegurau-vos que escriviu aquesta opció després de «---», de manera
que serà copiat a la configuració del carregador d'arrencada per al sistema
instal·lat (sempre que sigui compatible amb el programa l'instal·lador del
carregador d'arrencada).
Per tal d'assegurar que el terminal usat per l'instal·lador coincideix amb el
vostre emulador de terminal, s'ha d'afegir el paràmetre TERM=type. Teniu
present que l'instal·lador només admet els següents tipus de terminal: linux,
bterm, ansi, vt102 i dumb. L'opció predeterminada per al terminal sèrie al
debian-installer és vt102. Si feu servir una terminal IPMI o una eina de
virtualització que no preveu la conversió en aquest tipus de terminal per sí
mateix, p. ex. QEMU/KVM, pot iniciar-ho en una sessió screen. Que es faci
efectivament la traducció en el tipus de terminal screen és molt semblant al
tipus vt102.
5.3.2. Paràmetres de l'instal·lador Debian
El sistema d'instal·lació reconeix molts paràmetres d'arrencada addicionals ^
[2] que poden ésser útils.
Alguns paràmetres tenen un «format curt» que ajuda a evitar les limitacions de
les opcions de la línia d'ordres del nucli i facilita l'escriptura dels
paràmetres. Si un paràmetre té un format curt, aquest es presenta llistat entre
parèntesi després de l'opció (normal) llarga. Els exemples d'aquest manual fan
servir, preferentment, la forma abreujada.
debconf/priority (priority)
Aquest paràmetre definirà la prioritat més alta dels missatges a mostrar.
La instal·lació predeterminada utilitza priority=high. En aquest cas es
mostraran els missatges amb prioritat alta («high») i crítica («critical»),
però s'anul·laran els missatges amb prioritat mitjana («medium») i baixa
(«low»). Si l'instal·lador detecta algun problema, ajustarà la prioritat en
funció de les necessitats que n'esdevinguin.
Si utilitzeu el paràmetre d'arrencada priority=medium, se us mostrarà el
menú d'instal·lació i disposareu de més control sobre la instal·lació. Quan
s'utilitza el paràmetre priority=low es mostraran tots els missatges (és
equivalent al mètode d'arrencada expert). En el cas de priority=critical,
el sistema d'instal·lació mostrarà únicament els missatges crítics i
procurarà fer la feina correctament sense mostrar missatges.
DEBIAN_FRONTEND
Aquest paràmetre d'arrencada defineix el tipus d'interfície d'usuari
utilitzat per l'instal·lador. Els possibles paràmetres de configuració
actuals són:
□ DEBIAN_FRONTEND=noninteractive
□ DEBIAN_FRONTEND=text
□ DEBIAN_FRONTEND=newt
□ DEBIAN_FRONTEND=gtk
El tipus predeterminat és DEBIAN_FRONTEND=newt. En el cas de les
instal·lacions mitjançant de la consola sèrie s'acostuma a utilitzar
DEBIAN_FRONTEND=text. Alguns mitjans d'instal·lació especialitzats només
disposen d'una selecció limitada d'interfícies, però newt i text estan
disponibles en la majoria de mitjans d'instal·lació. En les arquitectures
que ho admeten, l'instal·lador gràfic fa servir la interfície gtk.
BOOT_DEBUG
Establint aquest paràmetre d'arrencada a 2 induirà el procés d'arrencada de
l'instal·lador a mostrar més missatges. Establint-lo a 3 farà disponible en
punts estratègics del procés d'arrencada intèrprets de depuració (sortiu
dels intèrprets per a continuar amb el procés d'arrencada).
BOOT_DEBUG=0
És el valor predeterminat.
BOOT_DEBUG=1
Més missatges de l'habitual.
BOOT_DEBUG=2
Molta informació de depuració.
BOOT_DEBUG=3
Durant el procés d'arrencada s'executen diversos intèrprets d'ordres
que permeten una depuració més detallada. Per continuar l'arrencada
haureu de sortir de l'intèrpret d'ordres.
log_host, log_port
Fa que l'instal·lador enviï missatges de registre a un sistema de registre
de missatges remot d'un servidor i port específics o bé a un fitxer local.
Si no s'especifica, el port predeterminat per al sistema de registre
estàndard és 514.
lowmem
Es pot emprar per a forçar l'instal·lador a un nivell més gran de poca
memòria del que l'instal·lador assigna per defecte basat en la memòria
disponible. Els valors possibles són 1 i 2. Vegeu també Secció 6.3.1.1,
«Comprovació de la memòria disponible / mode poca memòria».
noshell
Evita que l'instal·lador òbriga intèrprets interactius als terminals 2 i 3.
Açò és útil per a instal·lacions desateses on la seguretat física siga
limitada.
debian-installer/«framebuffer» (fb)
Algunes arquitectures utilitzen el «framebuffer» del nucli per oferir la
instal·lació en diferents idiomes. Si el «framebuffer» us provoca errors al
sistema, podeu deshabilitar la característica utilitzant els paràmetres fb=
false. Els símptomes del problema són missatges d'error referents a «bterm»
o «bogl», una pantalla en blanc o que es quedi congelat durant uns quants
minuts després d'iniciar la instal·lació.
debian-installer/theme (theme)
El tema determina l'aparença de la interfície d'usuari (colors, icones,
etc.). Els temes disponibles varien segons la interfície. Actualment
ambdues interfícies, «newt» i «gtk», (a banda de l'aparença per defecte)
tenen només disponible un tema addicional anomenat «fosc» («dark»),
dissenyat per a usuaris amb visió limitada. Podeu establir aquest tema
arrencant amb theme=fosc (per a això també hi ha la drecera de teclat d al
menú d'engegada).
netcfg/disable_autoconfig
El debian-installer procura, per defecte, configurar la xarxa
automàticament utilitzant el DHCP. Si la configuració es realitza
correctament no podreu revisar-ne i modificar-ne els paràmetres obtinguts.
L'accés a la configuració manual de la xarxa només es donarà quan falli la
configuració per DHCP.
Si en la vostra xarxa local disposeu d'un servidor de DHCP però no el voleu
utilitzar, perquè per exemple us retorna respostes incorrectes, podeu
evitar-ho i introduir la informació manualment utilitzant el paràmetre
netfcg/disable_autoconfig=true.
hw-detect/start_pcmcia
Si us causa problemes i per evitar que s'iniciïn els serveis PCMCIA trieu
false. Aquest comportament s'ha detectat en alguns ordinadors portàtils.
preseed/url (url)
Especifica la URL que enllaça a un fitxer de preconfiguració a baixar i
utilitzar per automatitzar la instal·lació. Per a més informació vegeu
Secció 4.4, «Instal·lació automàtica».
preseed/file (file)
Especifica el camí que enllaça a un fitxer de preconfiguració a carregar
per automatitzar la instal·lació. Per a més informació vegeu Secció 4.4,
«Instal·lació automàtica».
preseed/interactive
Per mostrar les qüestions encara que estiguin preconfigurades, establiu el
paràmetre a true. Pot ser útil per provar o depurar un fitxer de
preconfiguració. Fixeu-vos que això no afectarà els paràmetres d'arrencada
que hagueu passat, tot i que per a aquests podeu utilitzar una sintaxi
especial. Per a més detalls, vegeu Secció B.5.2, «Ús de la configuració
prèvia per canviar els valors predeterminats».
auto-install/enable (auto)
És possible retardar les qüestions que normalment es plantegen abans de la
preconfiguració fins després de la configuració de la xarxa. Per a més
informació quant a l'automatització d'instal·lacions, vegeu Secció B.2.3,
«Mode auto».
finish-install/keep-consoles
A instal·lacions des de la consola sèrie o de gestió, les consoles virtuals
(VT1 a VT6) es deshabiliten normalment al fitxer /etc/inittab. Poseu-ho a
true per evitar-ho.
cdrom-detect/eject
De manera predeterminada, abans de reiniciar, debian-installer expulsa
automàticament els medis òptics emprats durant la instal·lació. Això pot
ser innecessari si el sistema no arrenca automàticament des d'aquests
medis. En alguns casos pot ser, fins i tot, no desitjat per exemple, si la
unitat òptica no pot reinserir el medi automàticament i l'usuari no està
allà per a fer-ho manualment. Moltes unitats de tipus càrrega per ranura,
línia fina o «caddy» no poden recarregar el medi automàticament.
Establiu-ho a false per a deshabilitar l'expulsió automàtica i tingueu
present que pot ser que hàgiu d'assegurar-vos que el sistema no arrenca
automàticament de la unitat òptica després de la instal·lació inicial.
base-installer/install-recommends (recommends)
Si establiu aquesta opció a false, es configurarà el sistema de gestió de
paquets per a no instal·lar automàticament els paquets recomanats («
Recommends»), tant durant la instal·lació com al propi sistema instal·lat.
Vegeu també Secció 6.3.5, «Instal·lació del sistema base».
Adoneu-vos que aquesta opció resulta en un sistema més lleuger, però també
en la mancança de funcions que normalment esperaríeu que hi foren
disponibles. Potser necessitareu instal·lar manualment alguns dels paquets
recomanats per a obtenir tota la funcionalitat que desitgeu. Per tant,
aquesta opció només hauria de ser emprada per usuaris molt experimentats.
debian-installer/allow_unauthenticated
Per omissió, l'instal·lador requereix repositoris autenticats amb una clau
gpg coneguda. Establiu el paràmetre a true per desactivar l'autenticació.
Avís: aquesta opció és insegura i no es recomana utilitzar-la.
rescue/enable
Establiu-ho a true per entrar en mode de rescat en comptes de realitzar una
instal·lació normal. Vegeu Secció 8.6, «Restauració d'un sistema amb
errors».
5.3.3. Utilitzar els paràmetres de l'arrencada per respondre preguntes
És possible establir un valor en l'indicador de l'arrencada per a pràcticament
qualsevol de les qüestions que es plategen durant el procés d'instal·lació,
encara que això només és útil en casos determinats. Les instruccions generals
per fer-ho les podeu trobar a Secció B.2.2, «Utilització dels paràmetres
d'arrencada per complementar la configuració prèvia». A continuació podeu veure
alguns exemples concrets.
debian-installer/language (language), debian-installer/country (country),
debian-installer/locale (locale)
Hi ha dues formes d'indicar l'idioma, país i usos locals a emprar per a la
instal·lació i pel propi sistema instal·lat.
La primera i més fàcil és indicar només el paràmetre locale. L'idioma i el
país es derivaran del seu valor. Per exemple, podeu emprar locale=ca_ES per
a escollir el català com a idioma i Espanya com a país (s'emprarà
ca_ES.UTF-8 com a «locale» predeterminada del sistema instal·lat). Aquesta
forma té la limitació de que no permet especificar totes les combinacions
d'idioma, país i usos locals.
La segona opció, més flexible, és especificar language (idioma) i country
(país) per separat. En aquest cas podeu especificar un locale opcional que
s'emprarà com a «locale» predeterminada al sistema instal·lat. Per exemple:
language=ca country=AD locale=ca_ES.UTF-8.
anna/choose_modules (modules)
Es pot utilitzar per carregar automàticament components de l'instal·lador
que no es carreguen per omissió. Alguns exemples de components opcionals
que us poden ser útils són openssh-client-udeb (que us permetrà emprar
l'ordre scp durant la instal·lació) i ppp-udeb (vegeu Secció D.4,
«Instal·lació de Debian GNU/Linux utilitzant PPP sobre Ethernet (PPPoE)»).
netcfg/disable_autoconfig
Establiu-lo a true si voleu desactivar l'autoconfiguració IPv6 i DHCP i
forçar la configuració de la xarxa utilitzant adreçament estàtic.
mirror/protocol (protocol)
Per omissió, l'instal·lador utilitzarà el protocol HTTP per descarregar
fitxers de les rèpliques de Debian i no és possible canviar-ho a FTP durant
les instal·lacions amb prioritat normal. Si establiu aquest paràmetre a ftp
, forçareu que l'instal·lador utilitzi aquest protocol. Tingueu en compte
que no podreu seleccionar una rèplica FTP de la llista, haureu d'introduir
el nom del servidor manualment.
tasksel:tasksel/first (tasks)
Es pot utilitzar per seleccionar tasques que no estan disponibles des de la
llista de tasques interactiva, com per exemple kde-desktop. Per a
informació addicional, vegeu Secció 6.3.6.2, «Selecció i instal·lació de
programari».
5.3.4. Pas de paràmetres a mòduls del nucli
Si els controladors estan compilats al nucli, és possible passar paràmetres tal
i com es descriu a la pròpia documentació del nucli. Tanmateix, si els
controladors estan compilats com a mòduls, no és possible passar paràmetres de
la forma habitual, ja que durant el procés d'instal·lació aquests no es
carreguen igual que en un sistema ja instal·lat. Haureu d'utilitzar una sintaxi
especial, reconeguda per l'instal·lador, que assegurarà que els paràmetres es
desen als fitxers de configuració corresponents i per tant que els mòduls
tindran disponible aquesta informació quan es carreguin. Els paràmetres també
es propagaran automàticament a la configuració del sistema instal·lat.
Fixeu-vos que ara es força estrany haver de passar paràmetres als mòduls. En la
majoria de casos el nucli podrà detectar el maquinari present al sistema i
establir uns bons paràmetres predeterminats. Tanmateix, en algunes situacions
encara pot ser necessari establir els paràmetres manualment.
La sintaxi utilitzada per establir els paràmetres dels mòduls és la següent:
nom_del_mòdul.nom_del_paràmetre=valor
Si necessiteu passar diversos paràmetres al mateix o a diferents mòduls,
simplement repetiu això. Per exemple, per fer que una antiga targeta de xarxa
3Com utilitzi el connector BNC (coaxial) i l'IRQ 10, hauríeu de passar:
3c509.xcvr=3 3c509.irq=10
5.3.5. Afegir mòduls del nucli a la llista negra
De vegades pot ser necessari afegir un mòdul en una llista negra per evitar que
el nucli i «udev» el carreguin automàticament. Per exemple, un motiu per voler
fer això seria un mòdul en particular que causi problemes amb els components
del vostre equip. El nucli de vegades també llista dos controladors diferents
pel mateix dispositiu. Això pot provocar que el dispositiu no funcioni
correctament si hi ha conflictes entre els controladors, o si es carrega primer
el controlador que no toca.
Podeu afegir un mòdul a la llista negra emprant la sintaxi següent:
nom_del_mòdul.blacklist=yes. D'aquesta manera s'afegirà el mòdul a /etc/
modprobe.d/blacklist.local, tant durant la instal·lació com en el sistema
instal·lat.
Tot i així, fixeu-vos que és possible que el sistema d'instal·lació carregui un
d'aquests mòduls igualment. Podeu evitar-ho si executeu la instal·lació en mode
expert i desseleccioneu el mòdul de la llista que es mostra durant les etapes
de detecció de maquinari.
5.4. Resolució de problemes del procés d'instal·lació
5.4.1. Fiabilitat dels medis òptics
De vegades, especialment amb unitats velles, l'instal·lador podria no arrencar
des d'un disc òptic. L'instal·lador podria -- inclús després d'arrencar
correctament des d'aquest disc -- fallar en el reconeixement del disc o donar
errors mentre l'està llegint durant la instal·lació.
Aquests problemes són deguts a diferents causes. Tan sols podem llistar alguns
dels problemes coneguts i donar suggeriments de com podeu tractar-los. La resta
és cosa vostra.
Hi ha dues coses molt senzilles que podeu provar.
• Si el disc no arrenca, comproveu que s'ha inserit correctament i que no
està brut.
• Si l'instal·lador no reconeix el disc, proveu d'executar l'opció Detecta i
munta el mitjà d'instal·lació altra vegada. Alguns problemes de DMA
associats a algunes unitats de CD-ROM velles es resolen d'aquesta manera.
Si no funciona, aleshores proveu els suggeriments que teniu a la subsecció de
baix. Quasi tots, però no tots, els suggeriments discutits són vàlids per
CD-ROM i DVD.
Si no podeu aconseguir que la instal·lació funcione des del disc òptic, proveu
un dels altres mètodes d'instal·lació que hi ha.
5.4.1.1. Problemes usuals
• Algunes unitats de CD-ROM velles no suporten la lectura de discs que es van
gravar a altes velocitats utilitzant una gravadora de CD moderna.
• Algunes unitats de CD-ROM velles no funcionen correctament si està activat
l'«accés directe a memòria» (DMA).
5.4.1.2. Com investigar i potser resoldre alguns problemes
Si el disc òptic falla a l'arrencar, proveu els següents suggeriments.
• Comproveu que la vostra BIOS/UEFI suporta l'arrencada des de disc òptic
(només és un problema en sistemes molt antics) i que arrencar des d'aquest
mitjà està activat a la BIOS/UEFI.
• Si heu descarregat una imatge iso, comproveu que l'md5sum d'aquesta imatge
coincideix amb el que estigui al fitxer MD5SUMS de la imatge, que hauria
d'estar al mateix lloc d'on vàreu descarregar la imatge.
$ md5sum debian-testing-i386-netinst.iso
a20391b12f7ff22ef705cee4059c6b92 debian-testing-i386-netinst.iso
A continuació, comproveu que l'md5sum del disc que heu gravat també
coincideix. L'ordre següent hauria de funcionar. Utilitza la mida de la
imatge per llegir el nombre correcte de bytes del disc.
$ dd if=/dev/cdrom | \
> head -c `stat --format=%s debian-testing-i386-netinst.iso` | \
> md5sum
a20391b12f7ff22ef705cee4059c6b92 -
262668+0 records in
262668+0 records out
134486016 bytes (134 MB) copied, 97.474 seconds, 1.4 MB/s
Si després d'arrencar l'instal·lador correctament, el disc no és detectat,
tornar a provar podria resoldre el problema. Si teniu més d'una unitat òptica,
proveu de canviar el disc a una altra unitat. Si no funciona o si el disc es
reconeix però dona errors quan està llegint-lo, proveu els suggeriments que
teniu a continuació. Es necessita algun coneixement bàsic de Linux per fer-ho.
Per executar qualsevol de les ordres, primer hauríeu de canviar a la segona
consola virtual (VT2) i activar l'intèrpret d'ordres.
• Canvieu al VT4 o mireu els continguts del fitxer /var/log/syslog (utilitzeu
el nano com a editor) per comprovar qualsevol missatge d'error específic.
Després, comproveu la sortida del l'ordre dmesg.
• Mireu en la sortida de dmesg si s'ha reconegut la vostra unitat òptica.
Hauríeu de veure alguna cosa semblant (les línies no han de estar
obligatòriament de forma consecutiva):
ata1.00: ATAPI: MATSHITADVD-RAM UJ-822S, 1.61, max UDMA/33
ata1.00: configured for UDMA/33
scsi 0:0:0:0: CD-ROM MATSHITA DVD-RAM UJ-822S 1.61 PQ: 0 ANSI: 5
sr0: scsi3-mmc drive: 24x/24x writer dvd-ram cd/rw xa/form2 cdda tray
cdrom: Uniform CD-ROM driver Revision: 3.20
Si no veieu res de semblant, les opcions són que no es reconega o no estiga
suportada la controladora a la que està connectat la vostra unitat. Si
sabeu quin controlador fa falta per a la controladora, podríeu provar de
carregar-lo manualment amb l'ordre modprobe.
• Comproveu que hi ha un node de dispositiu per a la vostra unitat òptica a /
dev/. En els exemples de baix, açò seria el /dev/sr0. Hauria d'estar també
el /dev/cdrom.
• Utilitzeu l'ordre mount per comprovar si el disc òptic ja està muntat; si
no ho està, proveu de muntar-lo manualment:
$ mount /dev/hdc /cdrom
Mireu si s'ha produït algun missatge d'error després d'executar l'ordre.
• Comproveu si el DMA està activat:
$ cd /proc/ide/hdc
$ grep using_dma settings
using_dma 1 0 1 rw
Un «1» a la primera columna després de using_dma vol dir que està activat.
Si ho està, proveu de desactivar-lo:
$ echo -n "using_dma:0" >settings
Comproveu que esteu en el directori del dispositiu que es correspon a la
vostra unitat òptica.
• Si hi ha algun problema a la instal·lació, proveu de comprovar la
integritat dels mitjans d'instal·lació fent ús de l'opció que hi ha quasi
al final del menú principal de l'instal·lador. Aquesta opció es pot
utilitzar com una comprovació general de si disc es pot llegir amb
confiança.
5.4.2. Configuració de l'arrencada
Si teniu problemes i el nucli es penja durant l'arrencada, no reconeix els
perifèrics o les unitats no es reconeixen com cal, primer de tot comprovau els
paràmetres d'arrencada, tal com s'indica a Secció 5.3, «Paràmetres d'arrencada»
.
En molts casos, el funcionament incorrecte por ésser causat per què el
dispositiu no disposa de microprogramari («firmware») (llegiu Secció 2.2,
«Dispositius que requereixen microprogramari» i Secció 6.4, «Carregar
microprogramari no inclòs a l'instal·lador»).
5.4.3. Com interpretar els missatges del nucli durant l'arrencada
Durant la seqüència d'arrencada, podeu veure nombrosos missatges del tipus
can't find quelcom, o quelcom not present, can't initialize quelcom, o fins i
tot this driver release depends on quelcom. No us heu de preocupar per la
majoria d'aquests missatges. Els veieu perquè el nucli del sistema
d'instal·lació s'ha fet perquè funcione a ordinadors amb molts dispositius
perifèrics diferents. Òbviament, cap ordinador té tots els dispositius
possibles, per tant el sistema operatiu potser es queixarà en cercar perifèrics
que no hi ha. Potser veureu també que el sistema fa una pausa momentània. Això
ocorre quan s'espera la resposta d'un dispositiu i aquest no hi és. Si trobeu
que hi triga massa, podeu fer-vos després un nucli a mida (vegeu Secció 8.5,
«Compilar un nou nucli»).
5.4.4. Informar d'errors d'instal·lació
Si aconseguiu completar la fase inicial d'arrencada però no podeu completar la
instal·lació, l'opció Desa els registres de depuració podria ser d'utilitat. Us
permet desar els registres d'error del sistema i informació sobre la
configuració de l'instal·lador en un mitjà d'emmagatzemament, o bé
descarregar-los utilitzant un navegador web. Aquesta informació pot
proporcionar-vos pistes sobre què ha anat malament i com arreglar-ho. Si aneu a
enviar un informe d'error, podeu afegir-hi aquesta informació.
Podeu trobar altres missatges d'instal·lació pertinents a /var/log/ durant la
instal·lació, i a /var/log/installer/ després que l'ordinador s'haja arrencat
en el sistema ja instal·lat.
5.4.5. Emissió d'informes d'error
Si encara teniu problemes, podeu enviar un informe d'instal·lació (en anglès,
si us plau, sempre que sigui possible). Us animem a enviar també informes en
cas que la instal·lació haja reeixit, per poder disposar de la major quantitat
d'informació possible sobre el major nombre de configuracions de maquinari.
Fixeu-vos que el vostre informe d'instal·lació es publicarà al Sistema de
seguiment d'errors de Debian (BTS) i s'enviarà a una llista de correu pública.
Assegureu-vos d'utilitzar una adreça de correu que no us importe fer pública.
Si teniu un sistema Debian en funcionament, la manera més fàcil d'emetre un
informe d'instal·lació és instal·lar els paquets installation-report i
reportbug (apt-get install installation-report reportbug) i configurar
reportbug tal com s'explica a Secció 8.4.2, «Enviar correus fora del sistema»,
executant l'ordre reportbug installation-reports.
De forma alternativa, podeu utilitzar aquesta plantilla per als informes
d'instal·lació i enviar-lo com un informe d'error al pseudopaquet
installation-reports, enviant-lo a <submit@bugs.debian.org> (en anglès):
Package: installation-reports
Boot method: <How did you boot the installer? CD/DVD? USB stick? Network?>
Image version: <Full URL to image you downloaded is best>
Date: <Date and time of the install>
Machine: <Description of machine (eg, IBM Thinkpad R32)>
Processor:
Memory:
Partitions: <df -Tl will do; the raw partition table is preferred>
Output of lspci -knn (or lspci -nn):
Base System Installation Checklist:
[O] = OK, [E] = Error (please elaborate below), [ ] = didn't try it
Initial boot: [ ]
Detect network card: [ ]
Configure network: [ ]
Detect media: [ ]
Load installer modules: [ ]
Detect hard drives: [ ]
Partition hard drives: [ ]
Install base system: [ ]
Clock/timezone setup: [ ]
User/password setup: [ ]
Install tasks: [ ]
Install boot loader: [ ]
Overall install: [ ]
Comments/Problems:
< Aquí descriviu (en anglés) la instal·lació, amb totes les vostres impressions, comentaris
i idees que heu tengut durant el procés d'instal·lació.>
Si us plau, assegureu-vos que els registres d'instal·lació que considereu
útils s'adjuntin amb aquest informe. (Els podeu trobar al sistema de
l'instal·lador a /var/log/ i més tard al sistema instal·lat a
/var/log/installer.)
Si us plau, comprimiu els fitxers grans usant gzip.
En l'informe d'error, descriviu quin és el problema, incloent els darrers
missatges visibles del nucli en el cas que el nucli s'hagi penjat. Descriviu
cada una de les passes que heu fet fins arribar a la situació problemàtica.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
^[2] Per als nuclis actuals ((2.6.9 o posterior) podeu fer servir 32 opcions
d'ordres i 32 opcions d'entorns. Si es sobrepassen aquestes quantitats, el
nucli pot fallar. També hi ha un límit de 256 caràcters per a tota la línia
d'ordres del nucli, tot el que excedeixi aquest límit es pot truncar
silenciosament.
Capítol 6. Utilització de l'instal·lador de Debian
Sumari
6.1. Com funciona l'instal·lador
6.2. Introducció als elements
6.3. Utilització dels elements individualment
6.3.1. Configuració de l'instal·lador de Debian i del maquinari
6.3.2. Configuració d'usuaris i contrasenyes
6.3.3. Configuració del rellotge i la zona horària
6.3.4. Realització de particions i selecció de punts de muntatge
6.3.5. Instal·lació del sistema base
6.3.6. Instal·lació de programari addicionals
6.3.7. Com fer el sistema arrencable
6.3.8. Finalització de la instal·lació
6.3.9. Resolució de problemes
6.3.10. Instal·lació a través de la consola de xarxa
6.4. Carregar microprogramari no inclòs a l'instal·lador
6.4.1. Preparar un dispositiu
6.4.2. Microprogramari i el sistema ja instal·lat
6.4.3. Completar el sistema ja instal·lat
6.5. Personalització
6.5.1. Instal·lació d'un "sistema init" alternatiu
6.1. Com funciona l'instal·lador
En aquesta arquitectura l'instal·lador utilitza una interfície d'usuari en mode
text. La interfície d'usuari gràfica no està disponible actualment.
L'instal·lador de Debian és un conjunt d'elements amb objectius específics que
realitzen cada una de les tasques de la instal·lació. Cada element executa la
seva tasca, preguntant a l'usuari les qüestions necessàries per realitzar-la.
Les preguntes tenen assignades prioritats, i la prioritat de les preguntes que
s'han de fer s'estableix quan s'inicia l'instal·lador.
Quan s'executa una instal·lació predeterminada només es fan les preguntes
essencials (d'alta prioritat). En aquest cas és un procés d'instal·lació
altament automatitzat amb poca interacció de l'usuari. Els elements s'executen
automàticament en una seqüència, la selecció dels elements que s'executen depèn
principalment del mètode d'instal·lació que utilitzeu i del vostre maquinari.
L'instal·lador utilitzarà valors predeterminats per a les preguntes que no es
facin.
Si hi hagués un problema, l'usuari veuria una pantalla d'error i potser es
mostraria el menú d'instal·lació perquè seleccionés alguna acció alternativa.
Si no hi ha problemes, l'usuari mai veurà el menú d'instal·lació, sinó que
simplement haurà de contestar les preguntes de cada element. Les notificacions
d'errors greus tenen una prioritat «critica» de manera que sempre es notifiqui
a l'usuari.
Alguns dels valors predeterminats que utilitza l'instal·lador es poden canviar
passant-li arguments d'arrencada quan s'inicia el debian-installer. Per
exemple, si voleu forçar una configuració de xarxa estàtica (el DHCP s'utilitza
de manera predeterminada si està disponible), podeu afegir el paràmetre
d'arrencada netcfg/disable_autoconfig=true. Podeu veure les opcions disponibles
a Secció 5.3.2, «Paràmetres de l'instal·lador Debian».
Els usuaris avançats es poden sentir més còmodes amb una interfície conduïda a
través de menús, on l'usuari controla cada pas en comptes de deixar que
l'instal·lador els realitzi automàticament en una seqüència. Per utilitzar
l'instal·lador de forma manual, a través de menús, afegiu l'argument
d'arrencada priority=medium.
Si el vostre maquinari necessita que passeu opcions als mòduls del nucli a mida
que es van instal·lant, necessitareu iniciar l'instal·lador en mode «expert».
Aquesta opció es pot activar utilitzant l'ordre expert per arrencar
l'instal·lador o bé afegint l'argument d'arrencada priority=low. El mode expert
us proporciona control total sobre el debian-installer.
El ratolí no és funcional en l'entorn basat en mode text. Aquí teniu les tecles
que podeu utilitzar per navegar pels diversos diàlegs. El Tab o la tecla de
cursor a la dreta mouen «endavant», i les Maj+Tab o el cursor a l'esquerra
mouen «endarrere» entre els botons i seleccions que es mostren. Les tecles de
cursor amunt i avall seleccionen diferents elements en una llista desplaçable,
i també desplacen la mateixa llista. A més, en llistes llargues, podeu teclejar
una lletra per fer que la llista es desplaci directament a la secció que tingui
elements que comencin amb aquesta lletra i utilitzar Re Pàg i Av Pàg per
desplaçar la llista per seccions. La barra espaiadora selecciona un objecte com
un quadre de verificació. Utilitzeu la tecla Intro per activar les eleccions.
Alguns diàlegs ofereixen informació addicional d'ajuda. Açò s'indicarà mostrant
a l'última línia de la pantalla que podeu accedir a la informació d'ajuda
prement la tecla F1.
Els missatges d'error i els registres es redirigeixen a la quarta consola.
Podeu accedir a aquesta consola prement Alt esquerra+F4 (manteniu premuda l'Alt
esquerra mentre premeu la tecla de funció F4); torneu al procés principal de
l'instal·lador amb Alt esquerra+F1.
També podeu trobar aquests missatges a /var/log/syslog. Després de la
instal·lació, aquest registre es copia a /var/log/installer/syslog del nou
sistema. Altres missatges de la instal·lació es poden trobar a /var/log/ durant
la instal·lació i a /var/log/installer/ després que l'ordinador s'hagi iniciat
amb el sistema instal·lat.
6.2. Introducció als elements
Aquí hi ha una llista dels elements de l'instal·lador amb una breu descripció
de la tasca de cada element. Els detalls que podeu necessitar per saber com
utilitzar un element en particular els podeu trobar a Secció 6.3, «Utilització
dels elements individualment».
main-menu
Mostra la llista d'elements durant l'operació de l'instal·lador i inicia un
element quan se selecciona. Les preguntes del menú principal tenen
assignada una prioritat mitjana; si la vostra prioritat està definida a
alta o crítica (alta és el valor predeterminat), no veureu el menú. D'altra
banda, si hi hagués un error que requerís la vostra intervenció, la
prioritat de les qüestions es pot baixar temporalment per permetre resoldre
el problema i, en aquest cas, pot aparèixer el menú.
Podeu arribar al menú principal seleccionant el botó Vés enrere
repetidament, per retrocedir tot el camí fet per l'element en execució.
localechooser
Permet a l'usuari seleccionar les opcions de localització per a la
instal·lació i el sistema instal·lat: idioma, país i usos locals
(«locales»). L'instal·lador mostrarà els missatges en l'idioma seleccionat,
en el cas que la traducció per aquest idioma no sigui completa, alguns
missatges pot ser que es mostrin en anglès.
console-setup
Mostra una llista de (distribucions de) teclats dels quals l'usuari tria el
que es correspon amb el seu model.
hw-detect
Detecta automàticament la major part de maquinari del sistema, incloent
targetes de xarxa, unitats de disc i PCMCIA.
cdrom-detect
Cerca i munta un mitjà d'instal·lació de Debian.
netcfg
Configura les connexions de xarxa de l'ordinador perquè es pugui comunicar
a través d'Internet.
iso-scan
Cerca imatges ISO (fitxers .iso), que poden ésser a un disc dur.
choose-mirror
Presenta una llista de rèpliques de l'arxiu de Debian. L'usuari pot triar
la font dels seus paquets d'instal·lació.
cdrom-checker
Comprova la integritat d'un mitjà d'instal·lació. D'aquesta manera,
l'usuari pot estar segur que la imatge d'instal·lació no està corrompuda.
lowmem
El «lowmem» (poca memòria) intenta detectar sistemes amb poca memòria, en
aquest cas realitza diversos trucs per treure parts innecessàries del
debian-installer de la memòria (a canvi de perdre algunes funcions).
anna
«Anna's Not Nearly APT» (l'Anna quasi no és l'APT). Instal·la paquets que
s'han obtingut de la rèplica triada o del mitjà d'instal·lació.
user-setup
Estableix la contrasenya de root, i afegeix un usuari normal.
clock-setup
Actualitza el rellotge del sistema i determina si aquest està en UTC o no.
tzsetup
Tria la zona horària, a partir de la ubicació seleccionada abans.
partman
Permet a l'usuari fer particions als discs adjunts al sistema, generar
sistemes de fitxers a les particions seleccionades, i adjuntar-los als
punts de muntatge. També s'inclouen funcions interessants com un mode
completament automàtic i suport per LVM. Aquesta és l'eina de gestió de
particions preferida a Debian.
partman-lvm
Ajuda a l'usuari a configurar el LVM («Logical Volume Manager», gestor de
volums lògics).
partman-md
Permet a l'usuari configurar el programari RAID («Redundant Array of
Inexpensive Disks», matriu redundant de discs barats). Aquest programari
RAID normalment és superior als barats controladors RAID IDE
(pseudomaquinari) que es troben a les plaques bases més noves.
base-installer
Instal·la el conjunt de paquets més bàsics que permetin a l'ordinador
funcionar sota Debian GNU/Linux quan es reiniciï.
apt-setup
Configura «apt», gairebé automàticament, a partir del mitjà d'instal·lació
que s'estigui fent servir.
pkgsel
Utilitza tasksel per seleccionar i instal·lar programari addicional.
os-prober
Detecta els sistemes operatius instal·lats actualment a l'ordinador i passa
aquesta informació a l'instal·lador del carregador d'arrencada
(«bootloader-installer»), que pot oferir la capacitat d'afegir els sistemes
operatius detectats al menú d'inici del carregador d'arrencada. D'aquesta
manera, l'usuari pot triar fàcilment, durant l'arrencada, quin sistema
operatiu iniciar.
bootloader-installer
Cadascun dels instal·ladors de carregadors d'arrencada instal·la un
programa al disc dur, que és necessari perquè l'ordinador pugui arrencar
usant Linux sense utilitzar un llapis de memòria o CD-ROM. Molts
carregadors d'arrencada permeten a l'usuari triar un sistema operatiu
alternatiu cada vegada que s'arrenca l'ordinador.
shell
Permet a l'usuari executar un intèrpret d'ordres des del menú o en una
segona consola.
save-logs
Proporciona un mètode perquè l'usuari pugui registrar informació en llapis
USB, xarxa, disc dur o altres medis quan es troba algun problema.
Posteriorment i de forma acurada, pot informar als desenvolupadors de
Debian dels problemes amb el programari d'instal·lació.
6.3. Utilització dels elements individualment
En aquesta secció descriurem detalladament cada element de l'instal·lador. Els
elements s'han agrupat en fases que els usuaris haurien de reconèixer. Es
presenten en l'ordre que apareixen durant la instal·lació. Recordeu que en cada
instal·lació no s'utilitzaran tots els mòduls, els que realment s'utilitzen
depenen del mètode d'instal·lació que s'utilitza i del maquinari.
6.3.1. Configuració de l'instal·lador de Debian i del maquinari
Suposem que l'instal·lador de Debian ha arrencat i que esteu davant la primera
pantalla. En aquesta fase, les capacitats del debian-installer encara són
bastant limitades. Desconeix la major part de característiques del maquinari,
idioma preferit, o fins i tot quina tasca ha de realitzar. No us preocupeu, el
debian-installer és bastant llest i pot enquestar automàticament el vostre
maquinari, localitzar la resta dels seus elements i actualitzar-se a un sistema
d'instal·lació capaç. Tot i això encara caldrà ajudar el debian-installer amb
alguna informació que no pot determinar automàticament (com la selecció de
l'idioma preferit, l'esquema del teclat o la rèplica de xarxa a utilitzar).
Notareu que en aquesta fase el debian-installer realitza la detecció de
maquinari diverses vegades. El primer cop l'objectiu és, específicament, el
maquinari necessari per carregar els elements de l'instal·lador (p. ex. el
CD-ROM o la targeta de xarxa). Com que no tots els controladors estan
disponibles en aquesta primera execució, és necessari repetir la detecció de
maquinari posteriorment.
Durant la detecció de maquinari, el debian-installer comprova si algun dels
dispositius del sistema necessita carregar algun microprogramari. Si es
sol·licita un microprogramari que no està disponible, es mostrarà un diàleg que
permet carregar el microprogramari des d'una unitat extraïble. Vegeu
Secció 6.4, «Carregar microprogramari no inclòs a l'instal·lador» per a més
detalls.
6.3.1.1. Comprovació de la memòria disponible / mode poca memòria
Una de les primeres coses que fa el debian-installer és comprovar la memòria
disponible. Si la memòria disponible és limitada, aquest component realitzarà
algunes modificacions en el procés d'instal·lació que us haurien de permetre
instal·lar Debian GNU/Linux al sistema.
La primera mesura que es pren per reduir el consum de memòria per part de
l'instal·lador és inhabilitar les traduccions, de manera que el procés només es
podrà seguir en anglès. Evidentment, encara podreu afegir la traducció al
vostre idioma al sistema després que la instal·lació s'hagi completat.
Si això no és suficient, l'instal·lador encara reduirà més el consum de memòria
carregant només els components essencials per completar la instal·lació bàsica.
Això redueix la funcionalitat del sistema d'instal·lació. Tindreu l'oportunitat
de carregar components addicionals manualment, però haureu d'anar amb compte
perquè cada component que seleccioneu utilitzarà més memòria i, per tant, també
hi haurà més possibilitats que el procés falli.
Si l'instal·lador funciona en mode poca memòria, és recomanable generar una
partició d'intercanvi relativament gran (64-128 MiB). La partició d'intercanvi
s'utilitzarà com a memòria virtual, incrementant així la quantitat de memòria
disponible per al sistema. L'instal·lador activarà la partició d'intercanvi tan
aviat com sigui possible en el procés d'instal·lació. Fixeu-vos que un ús
excessiu de la memòria d'intercanvi pot reduir el rendiment del sistema i
augmentar l'activitat del disc.
Malgrat totes aquestes mesures, encara és possible que el sistema es bloquegi,
que es produeixin errors inesperats, o que el nucli mati processos si es queda
sense memòria (fet que resultarà en missatges de «Out of memory» mostrats a VT4
i al registre del sistema).
Per exemple, s'ha pogut comprovar que la generació d'un sistema de fitxers ext3
gran falla en mode poca memòria quan no hi ha prou espai d'intercanvi. Si més
memòria d'intercanvi no ajuda a solucionar-ho, podeu provar a generar el
sistema de fitxers com a ext2 (que és un component essencial de
l'instal·lador). És possible passar particions ext2 a ext3 després de la
instal·lació.
Hi ha la possibilitat de forçar l'instal·lador a emprar un valor més gran per
«lowmem» ("poca memòria") al basat en la memòria disponible usant el paràmetre
d'arrencada «lowmem» com es descriu a Secció 5.3.2, «Paràmetres de
l'instal·lador Debian».
6.3.1.2. Selecció de les opcions de localització
En la majoria dels casos, les primeres qüestions que us apareixeran faran
referència a les opcions de localització a utilitzar en la instal·lació i pel
sistema instal·lat. Les opcions de localització consisteixen en l'idioma, la
ubicació i els usos locals («locales»).
L'idioma seleccionat s'utilitzarà en la resta del procés d'instal·lació, a
condició que existeixi una traducció dels diferents quadres de diàleg. En cas
de no existir una traducció de l'idioma seleccionat, l'instal·lador utilitzarà
la versió en l'anglès.
La ubicació geogràfica seleccionada (sovint un país) s'utilitzarà posteriorment
en el procés d'instal·lació per seleccionar el fus horari correcte i una
rèplica de Debian apropiada pel país indicat. L'idioma i el país s'utilitzaran
per ajudar a determinar els usos locals («locale») predeterminats del sistema i
definir la distribució correcta del teclat.
Primer se us demanarà que seleccioneu el vostre idioma preferit. Els noms dels
idiomes estan llistats en anglès (banda esquerra) i en el propi idioma (banda
dreta); els noms de la banda dreta es mostren utilitzant la tipografia pròpia
de l'idioma. La llista està ordenada en funció dels noms en anglès. Al
capdamunt de la llista hi ha una opció extra que permet seleccionar els usos
locals («locale») «C» en comptes d'un idioma. Si seleccioneu els usos locals
(«locale») «C» la instal·lació es realitzarà en anglès; el sistema instal·lat
no disposarà del suport per a la localització, ja que el paquet locales no
estarà instal·lat.
A continuació se vos demanarà que escolliu una ubicació geogràfica. Si havíeu
escollit un idioma reconegut com a oficial a més d'un país^[3], se us mostrarà
una llista amb tan sols eixos països. Per seleccionar un país que no és a la
llista, trieu l'opció altra (l'última opció). Us trobareu aleshores amb una
llista de continents; seleccionat el continent, arribareu a una llista amb els
països rellevants del continent.
Si l'idioma tan sols té un país associat amb ell, es mostrarà una llista de
països del continent o regió on es troba el país, que estarà marcat per
defecte. Empreu l'opció Enrere per a escollir un país d’un altre continent.
Nota
És important que escolliu el país on viviu o on vos trobeu perquè determina el
fus horari que es configurarà al sistema instal·lat.
Si heu escollit una combinació d'idioma i país per al qual no hi ha cap
«locale» definit, i existeixen múltiples «locales» per a l'idioma,
l'instal·lador vos permetrà escollir quin d'aquests «locales» preferiu com a
«locale» predeterminat del sistema instal·lat^[4]. A la resta dels casos
s'escollirà un «locale» predeterminat basat en l'idioma i país escollits.
Tot «locale» predeterminat escollit com es descriu al paràgraf de dalt emprarà
UTF-8 com a codificació de caràcters.
Si esteu instal·lant amb una prioritat baixa, se vos donarà l'opció d'escollir
«locales» addicionals, incloent els anomenats «locales» «tradicionals» ^[5], a
generar per al sistema instal·lat. En aquest cas, se vos preguntarà quin dels
«locales» escollits voleu que siga el «locale» predeterminat per al sistema
instal·lat.
6.3.1.3. Selecció d'un teclat
Els teclats acostumen a estar adaptats als caràcters utilitzats en un idioma.
Seleccioneu un format idoni al teclat que esteu utilitzant o un de similar en
cas de que no aparegui. Una vegada instal·lat el sistema podreu seleccionar-ne
un entre un rang de possibilitats més gran (un cop finalitzada la instal·lació
executeu l'ordre dpkg-reconfigure keyboard-configuration com a superusuari).
Moveu el ressaltat al teclat que voleu utilitzar i premeu Intro. Utilitzeu el
cursor del teclat per moure el -- ressaltat; tots els formats de teclat de tots
els idiomes situen el cursor en la mateixa ubicació i, per tant, són
independents a la configuració del teclat.
6.3.1.4. Cerca de la imatge ISO de l'instal·lador de Debian
Quan instal·leu segons el mètode hd-media, hi haurà un moment en què
necessitareu trobar i muntar la imatge ISO de l'instal·lador de Debian per tal
d'obtenir la resta de fitxers de la instal·lació. Això és exactament el que fa
el component iso-scan.
Al principi, l'iso-scan munta automàticament tots els dispositius de bloc (p.
ex. particions i volums lògics) que tinguin algun sistema de fitxers conegut i
cerca de forma seqüencial noms de fitxer acabats en .iso (o, per aquest
propòsit, .ISO). Pareu atenció en què el primer intent només analitza fitxers
en el directori arrel i en el primer nivell de subdirectoris (p. ex. troba /
qualsevol_cosa.iso i /data/qualsevol_cosa.iso, però no /data/tmp/qualsevol_cosa
.iso). Després que hagi trobat una imatge iso, l'iso-scan comprova el seu
contingut per determinar si la imatge és una imatge iso de Debian vàlida o no.
En el primer cas hem acabat, en el segon l'iso-scan cerca una altra imatge.
En el cas que l'intent previ per trobar una imatge iso de l'instal·lador falli,
l'iso-scan us preguntarà si voleu realitzar una cerca més exhaustiva. En aquest
cas, no es mira només els directoris superiors, sinó que es recorre el sistema
de fitxers complet.
Si l'iso-scan no localitza la imatge iso de l'instal·lador, torneu a arrencar
al vostre sistema operatiu original i comproveu si la imatge té un nom correcte
(acabat en .iso), si es troba en un sistema de fitxers que el debian-installer
pugui reconèixer, i si no és corrupte (verifiqueu la suma de comprovació). Els
usuaris de Unix experimentats poden fer-ho des de la segona consola, sense
tornar a arrencar.
Adoneu-vos-en que la partició (o disc) que conté la imatge ISO no pot ser
reutilitzada durant el procés d'instal·lació ja que estarà sent usada per
l'instal·lador. Per evitar-ho, i sempre que tingueu prou memòria al sistema,
l'instal·lador pot copiar la imatge ISO a la RAM abans de muntar-la. Això és
controlat per la pregunta debconf de baixa prioritat iso-scan/copy_iso_to_ram
(només es demana si el requeriment de memòria es compleix).
6.3.1.5. Configuració de la xarxa
Quan entreu en aquest pas, si el sistema detecta que teniu més d'un dispositiu
de xarxa, se us demanarà que elegiu quin dispositiu serà la vostra interfície
de xarxa primària, és a dir, la que voleu utilitzar per a la instal·lació. Les
altres interfícies no es configuraran en aquest moment. Podeu configurar les
altres interfícies un cop hagi finalitzat la instal·lació; vegeu la pàgina de
manual interfaces(5).
6.3.1.5.1. Configuració automàtica de la xarxa
De manera predeterminada, el debian-installer intenta configurar la xarxa del
vostre ordinador automàticament via DHCP. Si la prova té èxit, ja estareu. Si
la prova falla es pot deure a molts factors, des d'un cable de xarxa
desconnectat, fins a una mala configuració del DHCP. O potser no disposeu d'un
servidor DHCP a la vostra xarxa local. Per a més explicacions comproveu els
missatges d'error a la quarta consola. En qualsevol cas, se us preguntarà si ho
voleu tornar a intentar, o si voleu realitzar una configuració manual. Els
servidors DHCP de vegades són realment lents en les seves respostes; per tant,
si esteu segurs que tot és correcte, intenteu-ho de nou. Si l'autoconfiguració
falla repetidament, podeu provar a configurar la xarxa manualment.
6.3.1.5.2. Configuració manual de la xarxa
La configuració manual de la xarxa us plantejarà algunes qüestions sobre la
vostra xarxa, notablement l'adreça IP, la màscara de la subxarxa, la
passarel·la, l'adreça del servidor de noms, i un nom per a l'ordinador. A més,
si teniu una interfície de xarxa sense fils, se us demanarà que indiqueu el
vostre Wireless ESSID («el nom de la xarxa sense fils») i una clau WEP o clau
WPA/WPA2. Ompliu-ho amb les respostes de la Secció 3.3, «Informació necessària»
.
Nota
Alguns detalls tècnics que podeu, o no, trobar útils: el programa suposa que
l'adreça IP de la xarxa és l'AND bit a bit de la IP del vostre sistema i la
màscara. L'adreça de difusió es calcularà com l'OR bit a bit de l'adreça IP del
vostre sistema amb la negació bit a bit de la màscara. També endevinarà la
passarel·la. Si no podeu trobar alguna d'aquestes respostes, utilitzeu les
propostes predeterminades -- si és necessari, podeu canviar-les un cop el
sistema s'hagi instal·lat editant el fitxer /etc/network/interfaces.
6.3.1.5.3. IPv4 i IPv6
Des de Debian GNU/Linux 7.0 («Wheezy») i posteriors, debian-installer admet
IPv6 a més de la «clàssica» IPv4. Totes les combinacions de IPv4 i IPv6 (només
IPv4, només IPv6 i ambdues) són compatibles.
L'autoconfiguració per IPv4 es fa amb DHCP («Dynamic Host Configuration
Protocol» protocol de configuració dinàmica de servidor). L'autoconfiguració de
IPv6 admet la configuració dinàmica sense estat fent servir NDP («Neighbor
Discovery Protocol», protocol de descobriment de veïns, incloent l'assignació
recursiva del servidor DNS (RDNSS)), autoconfiguració amb estat mitjançant
DHCPv6 i l'autoconfiguració mixta amb i sense estat (configuració d'adreces
mitjançant NDP i paràmetres addicionals mitjançant DHCPv6).
6.3.2. Configuració d'usuaris i contrasenyes
Després d'instal·lar el sistema base, l'instal·lador us permetrà configurar el
compte de superusuari «root» i/o un compte per al primer usuari. Altres usuaris
es poden generar després que la instal·lació s'hagi acabat.
6.3.2.1. Establir la contrasenya del Root
El compte root, també anomenat super usuari, és un accés que es bota totes les
proteccions de seguretat al vostre sistema. El compte root tan sòls s'hauria
d'utilitzar per administrar el sistema i el mínim temps possible.
Qualsevol contrasenya que creeu ha de contenir al menys 6 caràcters, i hauria
de contenir majúscules i minúscules, així com signes de puntuació. Eviteu
paraules de diccionari o utilitzar informació personal que es pugui endevinar.
Si algú us demana alguna vegada la vostra contrasenya de root, sigueu
extremadament cautelosos. No hauríeu de donar mai la vostra contrasenya de
root, a no ser que estigueu administrant una màquina amb més d'un
administrador.
En cas que no especifiqueu una clau per a l'usuari «root» en aquest punt, el
compte quedarà desactivat però el paquet sudo serà instal·lat posteriorment per
poder dur a terme tasques administratives en el nou sistema. Per defecte, el
primer usuari creat al sistema tindrà permès usar la comanda sudo per esdevenir
root.
6.3.2.2. Crear un usuari normal
El sistema us demanarà si voleu generar un compte d'usuari normal en aquest
punt. Aquest compte hauria de ser el vostra accés personal principal. No
hauríeu d'utilitzar el compte de root per l'ús diari o pel vostre accés
personal.
Per que no? Bé, una raó per evitar utilitzar els privilegis de root és que és
molt fàcil fer desperfectes irreparables com a root. Un altra raó és que us
podrien enganyar per executar un programa tipus Cavall de Troia -- que és un
programa que utilitza els poders de super usuari per comprometre la seguretat
del vostre sistema sense que us en adoneu. Qualsevol bon llibre d'administració
de sistemes Unix tractarà aquest assumpte amb més detall -- considereu llegir
algun d'aquests si açò és nou per a vosaltres.
Primer vos preguntarà pel nom complet de l'usuari. Aleshores us preguntarà pel
nom del compte de l'usuari; normalment el vostre nom o quelcom paregut serà
prou i serà el que de fet estarà per defecte. A l'últim pas, ús demanarà una
contrasenya per a aquest compte.
Si en qualsevol punt després de la instal·lació voleu generar un altre compte,
utilitzeu l'ordre adduser.
6.3.3. Configuració del rellotge i la zona horària
En primer lloc l'instal·lador intentarà connectar-se a un servidor d'hora
d'Internet (utilitzant el protocol NTP) per tal de fitxar l'hora del sistema
correctament. Si no ho aconsegueix, assumirà que l'hora i data obtingudes del
rellotge del sistema en el moment d'arrencar l'instal·lador són correctes. No
és possible establir l'hora del sistema manualment durant el procés
d'instal·lació.
Depenent de la localització seleccionada anteriorment durant el procés
d'instal·lació, pot ser que se us mostri una llista de zones horàries
rellevants a aquesta localització. Si la vostra localització només en té una i
esteu realitzant una instal·lació predeterminada, no se us preguntarà res i el
sistema assumirà aquesta zona horària.
Al mode expert o quan instal·leu amb prioritat mitjana, tindreu l'opció
addicional d'escollir el «Temps Universal Coordinat» (UTC) com a zona horària.
Si per algun motiu voleu establir una zona horària que no coincideixi amb la
localització seleccionada, hi ha dues opcions.
1. L'opció més fàcil és seleccionar simplement un fus horari diferent una
vegada s'ha completat la instal·lació i s'ha arrencat el nou sistema.
L'ordre per fer-ho és:
# dpkg-reconfigure tzdata
2. Alternativament, la zona horària es pot establir al principi de la
instal·lació passant el paràmetre time/zone=valor quan arrenqueu el sistema
d'instal·lació. El valor hauria de ser un fus horari vàlid, per exemple
Europe/London o UTC.
Per instal·lacions automatitzades, podeu establir el fus horari a qualsevol
valor mitjançant una configuració prèvia.
6.3.4. Realització de particions i selecció de punts de muntatge
En aquest instant, després de l'última execució de la detecció de maquinari, el
debian-installer hauria d'estar a plena potència, adaptat a les necessitats de
l'usuari i preparat per fer la feina real. Tal i com indica el títol d'aquesta
secció, la tasca principal dels pròxims elements és fer les particions als
vostres discs, generar els sistemes de fitxers, assignar els punts de muntatges
i, opcionalment, configurar opcions estretament relacionades com dispositius
RAID, LVM o xifrats.
Si no esteu convençuts de com fer particions o simplement voleu obtenir més
informació, vegeu Apèndix C, Fer particions per a Debian.
Primer podreu fer particions automàticament de la unitat sencera o l'espai
lliure corresponent. Aquesta opció s'anomena fer particions de forma «guiada».
Si no voleu fer particions de forma automàtica escolliu l'opció Manual del
menú.
6.3.4.1. Opcions per a la generació de particions
L'eina de partició emprada per debian-installer és bastant versàtil. Permet
generar molts esquemes de partició diferents fent servir diverses taules de
particions, sistemes de fitxers i dispositius de blocs avançats.
Les opcions disponibles, de fet, depenen principalment de l'arquitectura, però
també d'altres factors. Per exemple, en sistemes amb una memòria interna
limitada algunes opcions no estan disponibles. Els valors per defecte també
varien. El tipus de taula de particions emprada per defecte pot diferir per
exemple entre discs de gran capacitat i altres de més menuts. Algunes opcions
només poden ser canviades en instal·lar amb un nivell mitjà o baix de prioritat
del sistema de configuració de Debian («debconf») amb prioritats majors
s'empraran valors per defecte adequats.
L’instal·lador ofereix diverses formes de generació avançada de particions i ús
de dispositius d'emmagatzematge, que sovint poder ser combinats.
• Gestor de volums lògics (LVM)
• RAID per programari
S'admeten els nivells de RAID 0, 1, 4, 5, 6 i 10.
• Xifrat
• Multipath (experimental)
Vegeu el nostre wiki per a més informació. De moment, la funció «multipath»
només està disponible si s'habilita en arrencar l'instal·lador.
S'admeten els sistemes de fitxers següents.
• ext2r0, ext2, ext3, ext4
El sistema de fitxers escollit per defecte en la majora dels casos és ext4;
per a la partició /boot s'escollirà ext2 per defecte en generar les
particions de forma guiada.
• jfs (no disponible en totes les arquitectures)
• xfs (no disponible en totes les arquitectures)
• reiserfs (opcional; no disponible en totes les arquitectures)
El sistema de fitxers Reiser ja no està disponible per defecte. Quan
l'instal·lador funciona amb una prioritat mitjana o baixa del sistema de
configuració Debian («debconf»), podeu habilitar-lo escollint el component
partman-reiserfs. Només s'admet la versió 3 del protocol.
• jffs2
S'empra en alguns sistemes per a llegir la memòria flaix. No es poden
generar noves particions jffs2.
• FAT16, FAT32
6.3.4.2. Fer particions de forma guiada
Si escolliu fer les particions de forma guiada podreu triar entre tres opcions:
generar les particions al disc directament (mètode clàssic), generar-les
mitjançant l'Administrador de Volums Lògics (LVM), o generar-les utilitzant LVM
xifrat.^[6].
Nota
L'opció d'utilitzar LVM (xifrat) pot no estar disponible a totes les
arquitectures.
Quan s'utilitza LVM o LVM xifrat, l'instal·lador generarà la major part de les
particions dins una gran partició; l'avantatge d'aquest mètode és que més
endavant podreu canviar la mida de les particions que estan dins d'aquesta gran
partició de forma relativament senzilla. En el cas d'LVM xifrat, no es podrà
llegir la partició gran sense conèixer una frase clau especial, proporcionant
així certa seguretat extra per a les vostres dades personals.
Quan s'utilitza LVM xifrat, l'instal·lador també esborra automàticament el disc
escrivint-hi dades aleatòries. Això millora encara més la seguretat (ja que
d'aquesta manera és impossible dir quines parts del disc s'estan utilitzant, i
a més també s'esborren restes d'instal·lacions anteriors), però pot trigar
temps segons la mida del disc dur.
Nota
Si trieu fer particions de forma guiada amb LVM o LVM xifrat, s'hauran
d'escriure alguns canvis a la taula de particions del disc seleccionat mentre
es configura LVM. Aquests canvis esborraran efectivament tota informació que hi
hagi al disc dur seleccionat, i no serà possible desfer-ho més endavant.
Tanmateix, l'instal·lador us demanarà una confirmació dels canvis abans de
fer-los efectius definitivament.
Si trieu fer particions de forma guiada (ja sigui en format clàssic o amb LVM,
xifrat o no), per a un disc sencer, primer haureu de seleccionar el disc que
voleu utilitzar. Comproveu que apareixen tots els discs i, si en teniu més
d'un, assegureu-vos de seleccionar el correcte. L'ordre en què es llisten pot
variar respecte el que esteu acostumats a veure. La mida dels discs pot ajudar
a identificar-los.
Les dades que tingueu al disc seleccionat es perdran, però l'instal·lador
sempre demanarà confirmació dels canvis proposats abans d'escriure res al disc.
Si heu seleccionat el mètode de fer particions clàssic, podreu desfer els
canvis fins al final; si utilitzeu LVM (xifrat), això no serà possible.
A continuació, podreu triar entre els esquemes llistats a la taula que hi ha a
continuació. Tots els esquemes tenen els seus pros i contres, alguns dels quals
podeu veure en detall a Apèndix C, Fer particions per a Debian. Si no n'esteu
segurs, escolliu la primera opció. Heu de tenir present que fer particions de
forma guiada precisa d'un mínim d'espai lliure amb el qual treballar. Si no li
assigneu un mínim d'1 GiB d'espai (en funció de l'esquema escollit), es
produirà un error.
┌─────────────────────────────────────────┬──────────┬────────────────────────┐
│ Esquema de particions │ Espai │ Particions generades │
│ │ mínim │ │
├─────────────────────────────────────────┼──────────┼────────────────────────┤
│Tots els fitxers en una partició │600MB │/, swap │
├─────────────────────────────────────────┼──────────┼────────────────────────┤
│Partició /home separada │500MB │/, /home, swap │
├─────────────────────────────────────────┼──────────┼────────────────────────┤
│Particions separades /home, /usr, /var i │1GB │/, /home, /var, /tmp, │
│/tmp │ │swap │
└─────────────────────────────────────────┴──────────┴────────────────────────┘
Si escolliu fer particions de forma guiada utilitzant LVM (xifrat),
l'instal·lador també crearà una partició /boot separada. Les altres particions,
inclosa la d'intercanvi (swap), es crearan dins la partició LVM.
Després de la selecció d'un esquema, la pantalla següent mostrarà la nova taula
de particions, on s'inclourà informació respecte a si es formataran, i com, les
particions i on es muntaran.
La llista de particions hauria de ser similar a:
SCSI1 (0,0,0) (sda) - 6.4 GB WDC AC36400L
#1 primary 16.4 MB B f ext2 /boot
#2 primary 551.0 MB swap swap
#3 primary 5.8 GB ntfs
pri/log 8.2 MB FREE SPACE
SCSI2 (1,0,0) (sdb) - 80.0 GB ST380021A
#1 primary 15.9 MB ext3
#2 primary 996.0 MB fat16
#3 primary 3.9 GB xfs /home
#5 logical 6.0 GB f ext4 /
#6 logical 1.0 GB f ext3 /var
#7 logical 498.8 MB ext3
L'exemple mostra dos discs durs dividits en múltiples particions; el primer
disc disposa d'espai lliure. Cada línia de partició disposa del número de
partició, el tipus, mida, senyaladors opcionals, sistema de fitxers i punt de
muntatge (si n'hi ha). Avís: aquesta configuració particular no es pot generar
fent les particions de forma guiada però mostra les possibles variacions que es
poden aconseguir fent les particions manualment.
En aquest punt finalitza la partició guiada. Si la taula de particions generada
satisfà les vostres necessitats podeu escollir l'opció de menú Finalitza la
partició i escriu els canvis al disc per desar la nova taula de particions (tal
i com es descriu al final d'aquesta secció). Si no satisfà les vostres
necessitats podeu escollir l'opció Desfés els canvis a les particions i
executar el partit guiat altra vegada, o modificar els canvis proposats tal i
com es descriu a continuació per fer les particions manualment.
6.3.4.3. Fer particions de forma manual
En cas d'escollir de fer les particions de forma manual us apareixerà una
pantalla similar a la mostrada anteriorment, exceptuant que es mostrarà la
taula de particions actual i sense els punts de muntatges. El mètode per
configurar manualment la taula de particions i la utilització de les particions
per part de Debian es descriurà al llarg de la resta de la secció.
Si escolliu un disc nou sense particions o espai lliure, se us oferirà la
possibilitat de generar una nova taula de particions (és necessària per generar
noves particions). Posteriorment hauria d'aparèixer una nova línia sota el disc
seleccionat amb el títol «ESPAI LLIURE».
Si seleccioneu l'espai lliure tindreu l'oportunitat de generar una nova
partició. Haureu de contestar a una sèrie de qüestions ràpides referents a la
mida, tipus (primària o lògica) i la ubicació (al principi o al final de
l'espai lliure). Posteriorment se us presentarà la informació referent a la
nova partició. El paràmetre principal és Utilitza-ho com a:, que determina si
la partició tindrà un sistema de fitxers o si s'utilitzarà per a memòria
d'intercanvi, RAID per software, LVM, un sistema de fitxers xifrat, o fins i
tot deixar-la sense utilitzar. Altres opcions inclouen el punt de muntatge,
opcions del muntatge i senyaladors d'arrencada; aquells que es mostraran
depenen de com s'usarà la partició. Podeu modificar lliurement els valors
predeterminats en funció de les vostres necessitats. P. ex. seleccionant
l'opció Utilitza-ho com a:, podeu seleccionar un sistema de fitxers diferent
per aquesta partició, incloent opcions per usar la partició com a memòria
d'intercanvi («swap»), RAID per software, LVM, o simplement no usar-la. Un cop
la nova partició satisfaci les vostres necessitats seleccioneu l'opció S'ha
finalitzat la configuració de la partició i retorneu a la pantalla principal
del partman.
Si voleu modificar alguna característica de la partició seleccioneu-la i
accedireu al menú de configuració de la partició. Com que és la mateixa
pantalla que la utilitzada en la generació de noves particions, podreu
modificar-ne les mateixes característiques. Una característica que probablement
no sigui evident en un primer moment és la possibilitat de modificar la mida de
la partició seleccionant l'element que mostra la mida de la partició. Els
sistemes de fitxers que s'han comprovat que funcionen són, com a mínim, fat16,
fat32, ext2, ext3 i swap. Aquest menú també us permet suprimir una partició.
Assegureu-vos de generar un mínim de dues particions: una pel sistema de
fitxers root (que s'ha de muntar com a /) i una pel swap. Si us oblideu de
muntar el sistema de fitxers root, el partman no us deixarà continuar fins que
no solucioneu el problema.
Les possibilitats del partman es poden ampliar a través dels mòduls de
l'instal·lador, però dependran de l'arquitectura del sistema. Si no teniu accés
a totes les possibilitats que esperàveu comproveu que heu carregat tots els
mòduls necessaris (p. ex. partman-ext3, partman-xfs, o partman-lvm).
Un cop la partició satisfaci les vostres necessitats, seleccioneu l'opció de
partició Finalitza la partició i escriu els canvis al disc. Se us presentarà un
resum dels canvis realitzats als disc i se us demanarà que confirmeu la
generació dels sistemes de fitxers tal i com els heu sol·licitat.
6.3.4.4. Configuració de dispositius de discs múltiples (RAID de programari)
Si teniu més d'un disc dur^[7] en el vostre ordinador, podeu utilitzar el
partman-md per configurar els vostres discs per obtenir un millor rendiment i/o
més seguretat en les vostres dades. El resultat s'anomena dispositiu de discs
múltiples (MD) (o la seva variant més coneguda, RAID de programari).
Els MD són bàsicament un grapat de particions localitzades a diversos discs i
que es combinen juntes per formar un dispositiu lògic. Aquest dispositiu es pot
utilitzar llavors com una partició ordinària (p. ex. en el partman la podeu
formatar, assignar-li un punt de muntatge, etc.).
Els beneficis que això aporta depèn del tipus de dispositiu MD que genereu.
Actualment se suporten:
RAID0
S'enfoca principalment al rendiment. El RAID0 reparteix totes les dades
entrants en bandes i les distribueix de la mateixa manera sobre cada disc
de la matriu. Això pot augmentar la velocitat de les operacions de lectura/
escriptura, però quan un dels discs falla, ho perdreu tot (part de la
informació encara és al disc/s sa, l'altra part era al disc que ha fallat).
L'ús típic del RAID0 és una partició per edició de vídeo.
RAID1
És adequat per a les configuracions on la fiabilitat és la primera
preocupació. Consisteix en diverses (usualment dues) particions de la
mateixa mida en les quals es desen les mateixes dades. Això significa
essencialment tres coses. La primera, que si un dels discs falla, encara
teniu les dades repetides en els discs restants. La segona, que només podeu
utilitzar una fracció de la capacitat disponible (més precisament, la mida
de la partició més petita del RAID). La tercera, que les lectures als
fitxers s'equilibren entre els discs, cosa que pot augmentar el rendiment
en un servidor, com un servidor de fitxers, que tendeix a carregar-se amb
més lectures que no pas escriptures.
Opcionalment podeu tenir un disc de recanvi en la matriu que agafaria el
lloc del disc espatllat en cas de fallida.
RAID5
És un bon compromís entre velocitat, rendiment i redundància de les dades.
El RAID5 reparteix totes les dades entrants en bandes i les distribueix
equitativament entre tots els discs excepte un (similar al RAID0). A
diferència del RAID0, el RAID5 també calcula informació de paritat, que
s'escriu en el disc restant. El disc de paritat no és estàtic (això seria
l'anomenat RAID4), sinó que canvia periòdicament, de manera que la
informació de paritat es distribueixi equitativament entre tots els discs.
Quan un dels discs falla, la part d'informació que falta es pot calcular a
partir de les dades restants i de la seva paritat. El RAID5 ha de consistir
en almenys tres particions actives. Opcionalment podeu tenir un disc de
recanvi en la matriu, el qual agafaria el lloc del disc espatllat en cas de
fallida.
Com podeu veure, el RAID5 té un grau de rendiment similar al RAID1 però
aconsegueix menys redundància. Per altra banda, pot resultar una mica més
lent en les operacions d'escriptura que no pas el RAID0 degut al càlcul de
la informació de paritat.
RAID6
És similar a RAID5 excepte pel fet que utilitza dos dispositius de paritat
en comptes d'un.
Un RAID6 pot sobreviure fins a dues fallades de disc.
RAID10
RAID10 combina la segmentació (com RAID0) i la rèplica (com RAID1). Genera
n còpies de les dades d'entrada i les distribueix en diverses particions de
forma que cap de les còpies es trobi al mateix dispositiu. El valor
predeterminat de n és 2, però això es pot canviar en mode expert. El nombre
de particions utilitzades ha de ser n com a mínim. RAID10 té diferents
formats per distribuir les còpies. Per defecte farà còpies properes
(«near»). Això vol dir que totes les còpies es troben aproximadament a la
mateixa posició en tots els discs. Les còpies allunyades («far») disposen
les còpies en diferents posicions. Les còpies desplaçades («offset») copien
el segment, no fan les còpies individualment.
RAID10 es pot utilitzar per aconseguir fiabilitat i redundància sense
l'inconvenient d'haver de calcular la paritat.
Per resumir-ho:
┌──────┬───────────┬──────────┬────────────┬──────────────────────────────────┐
│ │Dispositius│Dispositiu│ Sobreviu a │ │
│Tipus │ mínims │de recanvi│una fallida │ Espai disponible │
│ │ │ │ de disc? │ │
├──────┼───────────┼──────────┼────────────┼──────────────────────────────────┤
│ │ │ │ │Mida de la partició més petita │
│RAID0 │2 │no │no │multiplicada pel nombre de │
│ │ │ │ │dispositius en el RAID │
├──────┼───────────┼──────────┼────────────┼──────────────────────────────────┤
│RAID1 │2 │opcional │sí │Mida de la partició més petita en │
│ │ │ │ │el RAID │
├──────┼───────────┼──────────┼────────────┼──────────────────────────────────┤
│ │ │ │ │Mida de la partició més petita │
│RAID5 │3 │opcional │sí │multiplicada pel nombre de │
│ │ │ │ │dispositius en el RAID menys ú │
├──────┼───────────┼──────────┼────────────┼──────────────────────────────────┤
│ │ │ │ │Mida de la partició més petita │
│RAID6 │4 │opcional │sí │multiplicada pel nombre de │
│ │ │ │ │dispositius en RAID menys dos │
├──────┼───────────┼──────────┼────────────┼──────────────────────────────────┤
│ │ │ │ │El total de totes les particions │
│RAID10│2 │opcional │sí │dividit pel nombre de còpies (per │
│ │ │ │ │omissió és dos) │
└──────┴───────────┴──────────┴────────────┴──────────────────────────────────┘
Si voleu conèixer més sobre el RAID de programari, doneu un cop d'ull al COM ES
FA del RAID de programari.
Per generar un dispositiu MD, necessiteu tenir les particions de què desitgeu
que consti marcades per a ser usades en un RAID. (Això és fa amb partman en el
menú Paràmetres de la partició on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com: →
volum físic per a RAID).
Nota
Assegureu-vos que el sistema de fitxers es pot arrencar amb l'esquema de
partició que esteu planejant. En general, si voleu fer servir RAID per al
sistema de fitxers arrel (/), serà necessari generar un sistema de fitxers
separat per a /boot. La majoria de gestors d'arrencada suporten RAID1 en mirall
(no en bandes!), per tant, una opció és usar RAID5 per a / i RAID1 per a /boot.
A continuació, hauríeu d'escollir Configura el RAID de programari del menú
principal del partman. (El menú tan sols apareixerà després de marcar als menús
una partició per utilitzar-la com volum físic per al RAID.) A la primera
pantalla del partman-md seleccioneu Crea dispositius MD. Se us presentarà una
llista dels tipus de dispositius MD suportats, dels quals n'haureu d'escollir
un (p. ex. RAID1). El que segueixi dependrà del tipus de MD que seleccioneu.
• El RAID0 és senzill -- se us proporcionarà una llista de les particions
RAID disponibles i la vostra única tasca serà seleccionar la partició que
formarà el MD.
• El RAID1 és una mica més delicat. Primer, se us demanarà que introduïu el
nombre de dispositius actius i el nombre de dispositius de recanvi que
formaran el MD. A continuació, necessitareu seleccionar d'una llista de les
particions RAID disponibles aquelles que seran actives i aquelles que
serviran de recanvi. El compte de particions seleccionades ha de ser igual
al nombre proporcionat prèviament. Però no us preocupeu. Si cometeu un
error i seleccioneu un nombre diferent de particions, el debian-installer
no us permetrà continuar fins que ho corregiu.
• El RAID5 té un procediment de configuració similar al RAID1 amb l'excepció
que necessitareu utilitzar almenys tres particions actives.
• RAID6 també té un procediment de configuració similar a RAID1 amb
l'excepció que necessitareu com a mínim quatre particions actives.
• RAID10 també és semblant excepte si ho feu en mode expert. En mode expert,
el debian-installer sol·licitarà quina ha de ser la disposició de les
còpies. El format té dues parts. La primera és el tipus: n (per còpies
properes o near), f (per còpies allunyades o far), o o (per còpies
desplaçades o offset). La segona part és el nombre de còpies de les dades
que voleu fer. Caldrà que hi hagi com a mínim tants dispositius actius com
còpies, de manera que totes les còpies puguin distribuir-se en discs
diferents.
És perfectament possible tenir diversos tipus de MD a la vegada. Per exemple,
si teniu tres discs durs de 200 GiB dedicats a MD, i cadascun conté dues
particions de 100 GiB, podeu combinar les primeres particions dels tres discs
en un RAID0 (partició ràpida de 300 GiB per a edició de vídeo) i utilitzar les
altres tres particions (2 actives i 1 de recanvi) per a un RAID1 (una partició
bastant fiable de 100 GiB pel /home).
Després que hàgiu configurat els dispositius MD al vostre gust, podeu
seleccionar Finalitza el partman-md per retornar al partman per generar els
sistemes de fitxers en els nous dispositius MD i assignar-lis els atributs
usuals com els punts de muntatge.
6.3.4.5. Configurar el Gestor de Volums Lògics (LVM)
Si esteu utilitzant l'ordinador com a administrador de sistemes o usuari «
avançat», segur que us heu trobat en la situació que alguna partició del disc
(normalment la més important) ha exhaurit tot l'espai lliure, mentre que
d'altres particions estan molt poc utilitzades i heu hagut de reconduir la
situació movent continguts, creant enllaços simbòlics, etc.
Per evitar la situació descrita anteriorment podeu utilitzar el Gestor de
Volums Lògics (LVM). Resumit d'una manera fàcil, amb LVM podeu combinar
particions (anomenades volums físics en l'entorn de LVM) per formar un disc
virtual (anomenat grup de volums), que es pot dividir en particions virtuals (
volums lògics). La característica interessant és que els volums lògics (i per
descomptat els grups de volums associats) es poden expandir a través de
múltiples discs físics.
En cas d'adonar-vos que necessiteu més espai per a l'antiga partició /home de
160 GiB, podeu afegir un nou disc de 300 GiB i ajuntar-lo al grup de volums i
seguidament redimensionar el volum lògic que disposa el sistema de fitxers /
home i per art de màgia -- els usuaris disposaran de més espai en la seva nova
partició de 460 GiB. Aquest exemple està un pèl massa simplificat. Llegiu el
document LVM HOWTO si encara no ho heu fet.
La configuració d'LVM al debian-installer és prou senzilla i està completament
suportada dins del partman. Primer, heu de marcar les particions que voleu
utilitzar com volums físics per LVM. Açò es fa al menú Paràmetres de la
partició on hauríeu de seleccionar Utilitza-ho com a: → volum físic per a LVM.
Avís
Aneu amb compte: la nova configuració LVM destruirà totes les dades en totes
les particions marcades amb un codi de tipus LVM. Així, si ja teniu un LVM en
algun dels discos, i voleu instal·lar Debian addicionalment a la màquina,
l'antiga (ja preexistent) LVM serà esborrada! El mateix passa amb les
particions, que estiguin (per motiu que sigui) marcades amb un codi de tipus
LVM, però continguin qualsevol cosa diferent (com ara un volum xifrat). Cal que
retireu aquests discos del sistema abans de realitzar una nova configuració
LVM!
Quan torneu a la pantalla principal de partman, voreu una opció nova Configura
el gestor de volums lògics. En seleccionar-la, primer se us demanarà que
confirmeu els canvis pendents a la taula de particions (si n'hi ha) i després
es mostrarà el menú de configuració d'LVM. A la part superior del menú es
mostra un resum de la configuració d'LVM. El menú en sí mateix és sensible al
context i tan sols mostra les accions vàlides. Les possibles accions són:
• Mostra els detalls de la configuració: mostra l'estructura del dispositiu
LVM, noms i mides dels volums lògics i més
• Genera un grup de volums
• Genera volums lògics
• Suprimeix el grup de volums
• Suprimeix el volum lògic
• Estén grup de volums
• Redueix el grup de volums
• Finalitza: torna a la pantalla principal de partman
Utilitzeu les opcions d'aquest menú per generar primer un grup de volums i
després generar volums lògics dins d'aquest.
Després de tornar a la pantalla principal de partman, qualsevol volum lògic es
mostrarà de la mateixa forma que les particions normals (i les podreu tractar
com a tals).
6.3.4.6. Configuració de volums xifrats
El debian-installer permet preparar particions xifrades. Cada fitxer que
escriviu a estes particions és immediatament desat al dispositiu de forma
xifrada. L'accés a les dades xifrades és possible tan sols després d'introduir
la contrasenya utilitzada quan la partició xifrada es va generar originalment.
Aquesta característica és útil per protegir dades sensibles en el cas de que us
roben el vostre portàtil o disc dur. El lladre podrà tenir accés físic al disc
dur, però sense conèixer la contrasenya correcta, les dades al disc dur es
mostraran com caràcters aleatoris.
Les dues particions més importants a xifrar són: la partició d'usuari (home),
on són les vostres dades privades, i la partició d'intercanvi, on les dades
sensibles es podrien emmagatzemar temporalment durant l'operació. Per suposat,
res impedeix que xifreu qualsevol altra partició que tingueu interès. Per
exemple /var on els servidors de base de dades, servidors de correu o servidors
d'impressió emmagatzemen les seves dades, o /tmp que utilitzen alguns programes
per emmagatzemar fitxers temporals interessants. Algunes persones voldran
inclús xifrar tot el sistema complet. Sovint l'única excepció aquí és la
partició /boot que ha de ser no xifrada, ja que històricament no hi havia forma
de carregar un nucli des d'una partició xifrada. (El GRUB és ara capaç de
fer-ho, però el debian-installer actualment no ofereix suport nadiu per a un /
boot xifrat. Aquesta configuració es troba explicada en un document separat.)
Nota
Adoneu-vos que el rendiment de les particions xifrades serà menor que les no
xifrades per la necessitat de xifrar i desxifrar les dades per a cada lectura o
escriptura. L'impacte en el rendiment depèn de la velocitat de la vostra CPU,
el xifrat escollit i la longitud de la clau.
Per utilitzar el xifrat, heu de generar una partició nova seleccionant algun
espai lliure al menú principal de fer particions. Altra opció és escollir una
partició existent (p. ex. una partició normal, un volum lògic LVM o un volum
RAID). Al menú Paràmetres de fer particions, necessitareu seleccionar volum
físic per a xifrar a l'opció Utilitzar com. Aleshores el menú canviarà per
incloure algunes opcions de criptografia per a la partició.
El mètode de xifrat suportat pel debian-installer és dm-crypt (inclòs als nous
nuclis Linux, capaços de contenir volums físics LVM).
Primer, mireu les opcions disponibles quan seleccioneu xifrar mitjançant
Device-mapper (dm-crypt). Com sempre, quan dubteu, utilitzeu l'opció
predeterminada, ja que es van escollir amb molta cura amb la seguretat en ment.
Xifrat: aes
Aquesta opció permet seleccionar l'algorisme de xifrat (cipher) que serà
utilitzat per xifrar les dades a la partició. En aquest moment el
debian-installer suporta els xifrats: aes, blowfish, serpent i twofish.
Està més enllà de l'abast d'aquest document discutir les qualitats dels
diferents algorismes, per altra banda, podria ajudar en la vostra decisió
saber que al 2000, AES fou escollit pel Institut Nacional Americà
d'estàndards i Tecnologia com l'algorisme de xifrat estàndard per protegir
informació sensible al segle XXI.
Mida de la Clau: 256
Ací podeu especificar la longitud de la clau de xifrat. Amb una mida de la
clau gran, la força del xifrat augmenta generalment. Per altra banda,
incrementar la mida de la clau normalment té un impacte negatiu pel que fa
al rendiment. Les mides per la clau disponibles varien depenent del xifrat.
Algorisme IV: xts-plain64
El Vector d'Inicialització o algorisme IV s'utilitza al xifratge per
assegurar que l'aplicació del xifrat al mateix text en clar amb la mateixa
clau sempre produeix un únic text xifrat. La idea és previndre l'atac de
deduir informació de plantilles repetides a les dades xifrades.
De les alternatives proporcionades, la predeterminada xts-plain64 és en
aquest moment la menys vulnerable a atacs coneguts. Utilitzeu altres
alternatives tan sols quan necessiteu assegurar la compatibilitat amb un
sistema prèviament instal·lat que no pot utilitzar algorismes nous.
Clau de xifrat: Contrasenya
Ací podeu escollir el tipus de clau de xifrat per a aquesta partició.
Contrasenya
La clau de xifrat serà computada^[8] en base a la contrasenya que us
permetrà entrar després en el procés.
Clau aleatòria
Es generarà una nova clau de xifrat des de dades aleatòries cada vegada
que proveu d'accedir a la partició xifrada. En altres paraules: cada
vegada que tanqueu, el contingut de la partició es perdrà ja que la
clau s'esborra de la memòria. (Per suposat, podeu intentar de
aconseguir la clau amb un atac de força bruta, però a no ser que
l'algorisme de xifrat tinga una debilitat, no és pot aconseguir en tota
la nostra vida completa.)
Les claus aleatòries són útils per a particions d'intercanvi ja que no
necessiteu molestar-vos en recordar la contrasenya o esborrar
informació sensible de la partició d'intercanvi abans d'apagar el
vostre ordinador. Per altra banda, això significa també que no podreu
utilitzar la funcionalitat «suspendre a disc» que donen els nous nuclis
ja que serà impossible (a les arrencades següents) recuperar les dades
suspeses escrites a la partició d'intercanvi.
Esborrar dades: sí
Determina si el contingut d'aquesta partició ha de ser sobreescrit amb
dades aleatòries abans de configurar el xifrat. Açò es recomana ja que
d'altra manera seria possible per a un atacant diferenciar quines parts de
la partició estan en ús i quines no. Addicionalment, açò farà més difícil
recuperar qualsevol residu de dades d'instal·lacions prèvies^[9].
Després de seleccionar els paràmetres desitjats per les vostres particions
xifrades, tornau al menú principal de fer particions. Allí hauríeu de trobar
ara un nou element del menú que es diu Configurar volums xifrats. Després de
seleccionar-lo, se us preguntarà confirmació per esborrar les dades de les
particions marcades per esborrar i possiblement altres accions com escriure una
nova taula de particions. Per a grans particions, açò podria tardar un temps.
A continuació se us demanarà d'introduir una contrasenya per a particions
configurades per utilitzar-la. Bones contrasenyes haurien de tenir més de 8
caràcters, mescla de lletres, nombres i altes caràcters i no hauria de contenir
paraules comuns al diccionari o informació fàcilment associada amb tu (com
aniversaris, aficions, noms de mascotes, noms de familiars o parents, etc.).
Avís
Abans d'introduir cap contrasenya, hauríeu d'assegurar-vos que el vostre teclat
està correctament configurat i que genera els caràcters esperats. Si no esteu
segurs, canvieu a una segona consola virtual i escriviu alguna cosa a
l'indicador del sistema. Açò assegurarà que després no tindreu sorpreses, p.
ex. escollint introduir una contrasenya utilitzant una disposició de teclat
«qwerty» quan heu utilitzat una disposició «azerty» a la instal·lació. Aquesta
situació pot tenir diverses causes. Pot ser vau canviar a un altra disposició
de teclat al llarg de la instal·lació, o la disposició de teclat seleccionada
no s'hauria configurat quan esteu introduint la contrasenya pel sistema de
fitxers arrel.
Si trieu utilitzar altres mètodes apart d'una contrasenya per generar claus de
xifrat, es generarà ara. Com que el nucli no ha recollit suficient entropia en
aquest punt de la instal·lació, el procés pot ser molt llarg. Podeu accelerar
el procés generant entropia: p. ex. prement tecles aleatòriament, o canviat a
una segona consola virtual i generant algun tràfic de xarxa i tràfic de disc
(descarregant fitxers, alimentant amb grans fitxers a /dev/null, etc.). Açò es
repetirà per a cada partició per xifrar-se.
Després de tornar al menú principal de fer particions, voreu tots els volums
xifrats com particions addicionals que es poden configurar de la mateixa forma
que les particions normals. L'exemple següent mostra un volum xifrat amb
«dm-crypt».
Encrypted volume (sda2_crypt) - 115.1 GB Linux device-mapper
#1 115.1 GB F ext3
Ara és el moment d'assignar punts de muntatge als volums i opcionalment canviar
els tipus de sistema de fitxers si el tipus predeterminat no us convé.
Fixeu-vos en els identificadors entre parèntesis (sda2_crypt en aquest cas) i
els punts de muntatge que heu assignat a cada volum xifrat. Necessitareu
aquesta informació després quan arrenqueu el nou sistema. Les diferències entre
el procés d'arrencada normal i el d'arrencada amb xifrat es descriuen més
endavant a la Secció 7.2, «Muntar volums xifrats».
Quant estigueu satisfets amb l'esquema de particions, continueu amb la
instal·lació.
6.3.5. Instal·lació del sistema base
Encara que aquesta fase és la menys problemàtica consumeix una part important
del temps de la instal·lació, ja que es baixa, verifica i desempaqueta el
sistema base complet. Si teniu un ordinador o una connexió de xarxa lents pot
portar el seu temps.
Al llarg de la instal·lació del sistema base, els missatges del desempaquetat
dels paquets i de la instal·lació es redirigeixen a tty4. Podeu accedir a
aquesta terminal prement Alt esquerra+F4; torneu al procés principal de
l'instal·lador amb Alt esquerra+F1.
Els missatges de desempaquetat i configuració que genera la instal·lació del
sistema base es desen a /var/log/syslog. Podeu comprovar-los allà, si la
instal·lació es realitza a través d'una consola sèrie.
Com a part de la instal·lació, s'instal·larà un nucli del Linux. A la prioritat
predeterminada, l'instal·lador elegirà aquell que es correspongui millor amb el
maquinari. En modes de prioritat més baixa, podreu elegir a partir d'una llista
dels nuclis disponibles.
Quan el sistema de gestió de paquets instal·le el programari, inclourà per
defecte també els paquets recomanats per aquest. Els paquets recomanats no són
estrictament necessaris per al funcionament essencial del programari escollit,
però el milloren i normalment haurien, en l'opinió dels mantenidors dels seus
paquets, de ser instal·lats amb aquests.
Nota
Per motius tècnics, la instal·lació dels paquets del sistema base no inclou la
de llurs paquets «Recomanats». Les indicacions de dalt només s'aplicaran a
partir d'aquest punt del procés d'instal·lació.
6.3.6. Instal·lació de programari addicionals
En aquest punt disposareu d'un sistema usable però limitat. La majoria
d'usuaris prefereixen instal·lar programari addicional al sistema per tal
d'adaptar-lo a les seves necessitats, i és possible fer-ho amb l'instal·lador.
Aquest pas pot portar encara més temps que la instal·lació del sistema base si
teniu una màquina o connexió de xarxa lenta.
6.3.6.1. Configuració de l'apt
Una de les eines més utilitzades per a instal·lar paquets en sistemes Debian
GNU/Linux és un programa anomenat apt, que forma part del paquet apt^[10].
Altres entorns per a la gestió de paquets, com l'aptitude i el synaptic també
s'utilitzen. Aquests entorns són més recomanables per a usuaris novells, ja que
integren algunes característiques addicionals (cerca de paquets i comprovacions
del seu estat) amb una interfície d'usuari més agradable.
L'apt s'ha de configurar per saber d'on obtenir els paquets. El resultat
d'aquesta configuració s'escriu al fitxer /etc/apt/sources.list. Podeu
examinar-lo i editar-lo al vostre gust després de completar la instal·lació.
Si esteu instal·lant amb la prioritat predeterminada, l'instal·lador
s'encarregarà de bona part de la configuració automàticament, depenent del
mètode d'instal·lació i possiblement aprofitant les opcions indicades
anteriorment durant la instal·lació. En la majoria de casos l'instal·lador
afegirà una rèplica de seguretat i, si esteu instal·lant una distribució
estable, una rèplica del servei d'actualitzacions («stable-updates»).
Si instal·leu amb una prioritat més baixa (p. ex. en mode expert), podreu
prendre més decisions. Podreu triar si voleu utilitzar els serveis
d'actualitzacions de seguretat i/o serveix d'actualitzacions estables
(«stable-updates»), o si voleu afegir paquets de les seccions «contrib», «
non-free» i «non-free-firmware» de l'arxiu.
6.3.6.1.1. Instal·lar des de més d'una imatge de CD o DVD
Si esteu instal·lant des d'una imatge de CD o DVD que és part d'un joc més
gran, l'instal·lador us preguntarà si voleu afegir nous mitjans d'instal·lació.
Si teniu aquests mitjans addicionals a mà, possiblement voldreu fer-ho per tal
que l'instal·lador pugui utilitzar-ne els paquets continguts.
Si no teniu cap mitjà addicional, això no és un problema: no es requereix la
seua utilització. Si tampoc utilitzeu una rèplica de xarxa (com s'explica en la
pròxima secció), això pot implicar que no tots els paquets que pertanyen a les
tasques que seleccioneu al pròxim pas de la instal·lació podran instal·lar-se.
Nota
Els paquets estan inclosos a les imatges de CD i DVD ordenats per la seua
popularitat. Açò vol dir que per a la major part d'usos tan sols es necessita
la primera imatge del conjunt i que molt poca gent utilitza qualsevol dels
paquets inclosos en les darreres imatges del joc.
Això també vol dir que comprar o descarregar i cremar un joc complet de CD és
malbaratar els diners ja que mai els utilitzareu. En la major part dels casos
la millor opció és descarregar només dels primers 3 a 8 CD i instal·lar la
resta dels paquets que necessiteu d'Internet utilitzant una rèplica. El mateix
és valid pels DVD: el primer DVD o potser els dos primers DVD cobreixen la
majoria de les necessitats.
Si afegiu múltiples mitjans d'instal·lació, l'instal·lador us demanarà
intercanviar-los quan necessite paquets d'un diferent al que estigui actualment
a la unitat de disc. Tingueu en compte que tan sols es poden utilitzar discos
que corresponguin al mateix joc. L'ordre en què es processen no té importància,
però fer-ho en ordre ascendent reduirà les possibilitats d'error.
6.3.6.1.2. Utilitzar una rèplica de xarxa
Una pregunta que es farà en la majoria de les instal·lacions és si s'ha
d'utilitzar o no una rèplica de xarxa com a origen dels paquets. La resposta
predeterminada normalment serà correcta, però hi ha certes excepcions.
Si no esteu instal·lant des d'una imatge de CD/DVD completa, hauríeu de fer
servir una rèplica de xarxa; altrament acabareu amb un sistema molt mínim.
Tanmateix, si teniu una connexió a Internet limitada, és millor que no
seleccioneu la tasca escriptori en el següent pas de la instal·lació.
Si instal·leu des d'una sola imatge completa de CD no és necessari utilitzar
una rèplica de xarxa, però és molt recomanable ja que un sola imatge de CD
només conté un nombre molt limitat de paquets. Si teniu una connexió d'Internet
limitada, potser la millor opció és encara no triar una rèplica de xarxa ací, i
acabar la instal·lació tan sols amb el que disposeu a la imatge de CD i
instal·lar de forma selectiva els paquets addicionals després de la
instal·lació (és a dir, després d'haver reiniciat el nou sistema).
Si esteu instal·lant des d'un DVD, qualsevol paquet necessari per a la
instal·lació hauria de trobar-se al primer DVD. L'ús d'una rèplica de xarxa és
opcional.
Un dels avantatges d'afegir una rèplica de xarxa és que les actualitzacions que
s'hagen produït des de que es van generar les imatges de CD/DVD i que s'han
inclòs en un nou llançament, també estaran disponibles per a la instal·lació;
açò allarga la vida del vostre joc de CD/DVD sense comprometre la seguretat o
la estabilitat del sistema instal·lat.
Resumint: seleccionar una rèplica de xarxa és normalment una molt bona idea,
excepte si no teniu una bona connexió a Internet. Si la versió actual d'un
paquet es troba als mitjans d'instal·lació, l'instal·lador sempre la
utilitzarà. La quantitat de dades que es descarregarà si seleccioneu una
rèplica depèn de
1. les tasques que seleccioneu en el pròxim pas de la instal·lació,
2. quins paquets fan falta per a eixes tasques,
3. quins d'eixos paquets estan presents als mitjans d'instal·lació que heu
afegit, i
4. si qualsevol versió dels paquets inclosos als mitjans d'instal·lació estan
a la rèplica (tant en una rèplica de paquets normals, en una rèplica de
seguretat o a les actualitzacions estables («stable-updates»).
Tingueu en compte que l'últim punt vol dir que, encara que no trieu fer servir
una rèplica de xarxa, alguns paquets encara es descarregaran des d'Internet si
hi ha actualitzacions de seguretat o estables («stable-updates») disponibles i
aquests serveis s'han configurat.
6.3.6.1.3. Seleccionar una rèplica de xarxa
Tret que hàgiu optat per no fer servir una rèplica de xarxa, se vos presentarà
una llista de rèpliques de xarxa basada en la selecció de país feta durant la
instal·lació. Seleccionar l'opció predeterminada sol ésser una bona opció.
El valor per defecte és deb.debian.org, que no és un mirall en si, sinó que
redirigirà cal a un mirall que hauria d'estar actualitzat i ser ràpid. Aquests
miralls suporten TLS (protocol https) i IPv6. Aquest servei és mantingut per
l'equip d'Administradors de Sistema de Debian (en anglès «Debian System
Administration» o DSA).
La rèplica també es pot especificar manualment seleccionant «escriure la
informació manualment». Heu d'especificar el nom del servidor de la rèplica i
un número de port opcional. Això cal que sigui una URL base, és a dir, quan
s'especifica una adreça IPv6 cal posar-la a l'interior de claudàtors, per
exemple «[2001:db8::1]».
Si el vostre ordinador forma part d'una xarxa que només fa servir IPv6 (que no
és el més probable per a la majoria d'usuaris), fer servir el servidor
predeterminat per al vostre país no funcionarà correctament. Totes les
rèpliques de la llista són accessibles amb IPv4, però només algunes ho son
mitjançant IPv6. Com que la connectivitat de cada rèplica canvia amb el temps,
aquesta informació no està disponible per a l'instal·lador. En el cas que no
sigui possible connectar mitjançant IPv6 amb la rèplica del vostre país, podeu
seleccionar altres rèpliques o bé seleccionar l'opció «escriure la informació
manualment». Podeu especificar «ftp.ipv6.debian.org» com a nom de la rèplica,
que és àlies per una rèplica accessible mitjançant IPv6, tot i què probablement
no és la més ràpida.
6.3.6.2. Selecció i instal·lació de programari
Al llarg del procés d'instal·lació, tindreu l'oportunitat de seleccionar
programari addicional per a instal·lar. En comptes d'escollir paquets de
programari individualment d'entre els 93672 que hi ha disponibles, aquesta fase
del procés d'instal·lació es centra en seleccionar i instal·lar col·leccions
predefinides de programes per configurar de forma ràpida el vostre ordinador
per fer tasques diverses.
Aquestes tasques representen de forma aproximada un nombre de feines o coses
diferents que podeu voler fer amb el vostre ordinador, com «Entorn d'escriptori
», «Servidor Web» o «Servidor SSH»^[11]. La Secció D.2, «Espai requerit per a
les tasques» llista els requeriments d'espai de les tasques disponibles.
Algunes tasques poden estar preseleccionades basant-se en les característiques
de l'ordinador on esteu instal·lant. Si no esteu d'acord amb aquestes
seleccions, podeu desseleccionar les tasques. Fins i tot podeu optar per no
instal·lar cap tasca en aquest punt.
Suggeriment
En la interfície d'usuari estàndard de l'instal·lador, podeu emprar la barra
espaiadora per a canviar l'estat de selecció d'una tasca.
Nota
L'opció «Entorn d'escriptori» instal·larà un entorn d'escriptori gràfic.
L'opció predeterminada per a debian-installer instal·la l'escriptori . És
possible seleccionar una altra opció d'escriptori en el procés d'instal·lació.
També podeu instal·lar més d'un entorn d'escriptori, però algunes opcions no es
poden instal·lar simultàniament.
D'altra banda, tan sols funcionarà si els paquets que calen per a l'entorn
d'escriptori desitjat estan disponibles. Si esteu fent la instal·lació
utilitzant una imatge completa del CD, aleshores necessitareu descarregar-los
des d'una rèplica, ja que poden no estan inclosos a la imatge de CD degut a la
seva quantitat limitada d'espai. Instal·lar així qualsevol dels entorns
d'escriptori disponibles hauria d'anar bé si esteu usant una imatge de DVD o
qualsevol altre mètode d'instal·lació.
Les diferents tasques de servidor instal·laran el programari més o menys
d'aquesta manera. Servidor web: apache2; Servidor SSH: openssh.
La tasca «Sistema estàndard» instal·larà tots els paquets que tinguen una
prioritat «estàndard». Açò inclou moltes utilitats comunes que es solen trobar
a qualsevol sistema Linux o Unix. Hauríeu de mantenir seleccionada aquesta
tasca excepte si sabeu el que feu i voleu un sistema realment mínim.
Si durant la selecció d'idioma heu escollit una configuració d'usos locals
(«locale») predeterminat diferent de «C», tasksel comprovarà si hi ha tasques
de localització definides per a aquests usos locals i provarà d'instal·lar
automàticament els paquets de localització rellevants. Açò inclou, per exemple,
els paquets que continguen llistes de paraules o tipus de lletra especials per
al vostre idioma. Si heu seleccionat un entorn d'escriptori, també
n'instal·larà els paquets de localització apropiats (si n'hi ha).
Una vegada seleccionades les tasques desitjades, premeu el botó Continua. En
aquest punt, l'apt instal·larà els paquets necessaris per a les tasques
seleccionades. Si algun programa en particular necessita més informació per
part de l'usuari, aquesta es sol·licitarà durant el procés d'instal·lació.
Heu de ser conscients que, especialment, la tasca d'escriptori és molt gran.
Sobretot si esteu instal·lant des d'un CD-ROM normal en combinació amb una
rèplica pels paquets que no estan al CD-ROM, l'instal·lador podria descarregar
molts paquets des de la xarxa. Si teniu una connexió a Internet relativament
lenta, pot trigar molt de temps. No es podrà cancel·lar la instal·lació de
paquets una vegada s'hagi començat.
Inclús quan els paquets estan inclosos al CD-ROM, l'instal·lador pot ser que
encara els descarregue de la rèplica si la versió que hi ha disponible és més
recent que la inclosa al CD-ROM. Si esteu instal·lant la distribució «stable»,
açò pot passar després del llançament d'una revisió (una actualització de la
distribució estable); si esteu instal·lant la distribució «testing» açò passarà
si esteu utilitzant una imatge vella.
6.3.7. Com fer el sistema arrencable
Si esteu instal·lant una estació de treball sense disc, arrencar des del disc
local és, evidentment, una opció sense sentit i s'ometrà aquest pas.
6.3.7.1. Detecció d'altres sistemes operatius
Previ a la instal·lació del carregador d'arrencada l'instal·lador intentarà
detectar d'altres sistemes operatius instal·lats a la màquina. Si detecta un
sistema operatiu suportat se us informarà en el pas d'instal·lació del
carregador d'arrencada i l'ordinador es configurarà per arrencar-lo
addicionalment a Debian.
Recordeu que l'arrencada de múltiples sistemes operatius en una sola màquina
continua sent una qüestió de màgia negra. El suport automàtic de detecció i
configuració dels carregadors d'arrencada per arrencar d'altres sistemes
operatius varia en funció de l'arquitectura i inclús subarquitectura. Si no us
funciona hauríeu de cercar més informació a la documentació del gestor
d'arrencada.
6.3.7.2. Fer que el sistema pugui arrencar amb «flash-kernel»
Com que no hi ha una interfície de microprogramari («firmware») comú a totes
les plataformes ARM, els passos necessaris per a fer arrencable un dispositiu
ARM és molt depenent del dispositiu. Debian fa servir l'eina flash-kernel per
gestionar-ho. «Flash-kernel» conté una base de dades que descriu les operacions
necessàries per a fer arrencable el sistema en diversos dispositius. Detecta si
pot gestionar el dispositiu actual i, en cas afirmatiu,realitza les operacions
necessàries.
En els dispositius que arrenquin des de memòries flaix NOR- o NAND internes,
«flash-kernel» escriu el nucli i el disc RAM inicial en aquesta memòria
interna. Aquest mètode és particularment comú en els dispositius «armel»
antics. Teniu present que molts d'aquests dispositius no permeten tenir
múltiples nuclis i dics RAM en la memòria flaix interna, és a dir, quan
s'executa un nucli flaix, en general sobreescriu el contingut previ de la
memòria flaix!
Per a sistemes ARM que fan servir U-Boot com el seu microprogramari del sistema
i arrenquen el nucli i el seu disc RAM inicial des d'un mitjà d'emmagatzematge
extern (com targetes MMC/SD, dispositius d'emmagatzematge massiu USB o disc
durs IDE/SATA), «flash-kernel» genera un guió d'inici apropiat per a realitzar
l'inici automàtic sense haver d'interaccionar amb l'usuari.
6.3.7.3. Continuar sense el carregador d'arrencada
Aquesta opció es pot utilitzar per finalitzar la instal·lació tot i no
instal·lar un carregador d'arrencada, ja sigui perquè l'arquitectura/
subarquitectura no en proporciona cap, o perquè no us és necessari (p. ex.
utilitzareu el carregador d'arrencada existent).
Si preteneu configurar manualment el carregador d'arrencada, hauríeu de
comprovar el nom del nucli instal·lat a /target/boot. També hauríeu de
comprovar si hi ha el fitxer initrd i, si és el cas, probablement indicar-li al
carregador d'arrencada. Informació addicional que us farà falta correspon al
disc i partició que heu seleccionat anteriorment pel sistema de fitxers / i, en
el cas d'escollir instal·lar el /boot en una partició separada, el sistema de
fitxers /boot.
6.3.8. Finalització de la instal·lació
Aquest és l'últim punt en el procés d'instal·lació durant el qual
l'instal·lador farà tasques d'última hora. Principalment, netejar el que ha
deixat el debian-installer.
6.3.8.1. Configuració del rellotge del sistema
L'instal·lador pot preguntar-vos si el rellotge està en UTC. Normalment aquesta
pregunta s'evita si és possible i l'instal·lador intenta resoldre si el
rellotge està en UTC basant-se en paràmetres com altres sistemes operatius
instal·lats.
En mode expert sempre podreu escollir si el rellotge està en UTC o no.
En aquest punt el debian-installer també intentarà fixar l'hora actual al
rellotge de l'ordinador. Això es farà utilitzant UTC o l'hora local, depenent
de l'opció seleccionada.
6.3.8.2. Arrencada del sistema
Se us indicarà que extragueu el mitjà d'instal·lació (CD, llapis USB, etc.) que
heu fet servir per arrencar l'instal·lador. Després d'això el sistema arrencarà
el nou sistema Debian.
6.3.9. Resolució de problemes
Els components llistats en aquesta secció no estan normalment involucrats en el
procès d'instal·lació, però esperen en segon pla per ajudar a l'usuari si es
produeix algun error.
6.3.9.1. Desar els registres de la instal·lació
Si la instal·lació resulta reeixida, els fitxers de registre creats durant el
procés d'instal·lació es desaran automàticament a /var/log/installer/ en el nou
sistema Debian.
Si elegiu Desa els registres de depuració des del menú principal, podreu desar
els fitxers de registre en un llapis USB, xarxa, disc dur o altres medis. Això
pot ser útil si trobeu problemes fatals durant la instal·lació i desitgeu
estudiar els registres en un altre sistema, o adjuntar-los a un informe
d'instal·lació.
6.3.9.2. Utilització de l'intèrpret d'ordres i visualització dels fitxers de
registre
Hi ha diversos mètodes que podeu utilitzar per obtenir un intèrpret d'ordres
mentre executeu l'instal·lador. En la majoria de sistemes, i si no esteu
instal·lant sobre consola sèrie, el més fàcil és canviar a la segona consola
virtual prement Alt Esquerra+F2^[12] (en un teclat Mac, Option+F2). Utilitzeu
Alt Esquerra+F1 per tornar a l'instal·lador.
Si no podeu canviar de consola, també teniu l'opció Executa un intèrpret
d'ordres al menú principal, que serveix precisament per a iniciar un intèrpret
d'ordres. Podeu tornar al menú principal des de la major part dels quadres de
diàleg emprant el botó Vés enrere una o més vegades. Introduïu exit per tancar
l'intèrpret i tornar a l'instal·lador.
En aquest moment heu arrencat des del disc RAM, per tant el conjunt d'utilitats
Linux que teniu disponibles és limitat. Podeu veure els programes a que hi ha
amb l'ordre ls /bin /sbin /usr/bin /usr/sbin o bé teclejant help. L'intèrpret
d'ordres és un clon de Bourne shell anomenat ash i disposa d'algunes
característiques molt pràctiques, com l'autocompleció i l'historial.
Per editar i veure fitxers, utilitzeu l'editor de text nano. Podeu trobar els
fitxers de registre del sistema d'instal·lació al directori /var/log.
Nota
Encara que des d'un intèrpret podeu fer pràcticament qualsevol cosa que les
ordres us permetin, aquesta opció està disponible només per si alguna cosa surt
malament o per a depuració.
Fer coses manualment des de l'intèrpret pot interferir en el procés
d'instal·lació, i això pot produir errors o acabar en una instal·lació
incompleta. En particular, hauríeu de deixar sempre que sigui l'instal·lador
qui activi la partició d'intercanvi i no fer-ho vosaltres manualment.
6.3.10. Instal·lació a través de la consola de xarxa
Un dels components més interessants és network-console. Permet realitzar una
bona part de la instal·lació per xarxa, via SSH. L'ús de la xarxa implica que
haureu de seguir els primers passos de la instal·lació des de la consola,
almenys fins a tenir configurada la xarxa (tot i que podeu automatitzar també
aquesta part, Secció 4.4, «Instal·lació automàtica»).
Aquest component no es carrega al menú principal de la instal·lació
predeterminada; s'ha de fer explícitament. Si esteu instal·lant des d'un mitjà
òptic, haureu d'arrencar amb prioritat mitjana o bé triar Carrega components de
l'instal·lador des d'un mitjà òptic al menú principal d'instal·lació, i
seleccionar network-console: Continua la instal·lació remotament utilitzant SSH
a la llista de components addicionals. Si la càrrega acaba correctament
s'indicarà amb una nova entrada al menú amb el títol Continua la instal·lació
remotament utilitzant SSH.
Després de seleccionar aquesta nova entrada, haureu d'introduir una contrasenya
nova, que s'utilitzarà per connectar al sistema d'instal·lació i per a la seva
confirmació. Això és tot. A continuació veureu una pantalla d'entrada que us
instruirà a entrar remotament com a usuari installer i la contrasenya que
acabeu de proporcionar. Un altre detall important que s'ha de tenir en compte
en aquest punt és l'empremta digital del sistema. Caldrà transferir-la de
manera segura a la persona encarregada de continuar amb la instal·lació remota.
Si decidiu continuar la instal·lació localment, sempre podeu prémer Intro, que
us tornarà al menú principal, on novament podreu seleccionar un altre
component.
Tornem ara a l'altra banda del cable. En primer lloc, és necessari que
configureu el vostre terminal per a UTF-8, ja que aquesta és la codificació que
utilitza el sistema d'instal·lació. Si no ho feu, la instal·lació remota encara
serà possible, però segurament certs diàlegs o caràcters no es visualitzaran
correctament. Establir una connexió amb el sistema d'instal·lació és tan fàcil
com teclejar:
$ ssh -l installer ordinador_a_instal·lar
On ordinador_a_instal·lar és el nom o l'adreça IP de l'ordinador que s'està
instal·lant. Abans de fer l'entrada de debò, es mostrarà l'empremta digital del
sistema remot, i haureu de confirmar que és correcta.
Nota
El servidor ssh de l'instal·lador no envia paquets «keep-alive» ("mantén-te
viu" en anglès) en la seva configuració predeterminada. En principi una
connexió al sistema que s'està instal·lant hauria de mantenir-se oberta
indefinidament. Tanmateix, en certes situacions -- depenent de la configuració
de la xarxa local -- és possible que es perdi la connexió després d'un cert
període d'inactivitat. Un cas típic en què això pot passar és quan hi ha algun
tipus de NAT («Network Address Translation», traducció de l'adreça de xarxa)
entre el client i el sistema que s'està instal·lant. Depenent del punt de la
instal·lació en què es perdi la connexió, podreu continuar o no després de
tornar a connectar.
Podeu evitar aquest tipus de desconnexions afegint l'opció
-o ServerAliveInterval=valor quan comenceu la connexió ssh, o afegint la
mateixa opció al fitxer de configuració de l'ssh. Fixeu-vos, però, que en
alguns casos afegir aquesta opció també pot causar la pèrdua de la connexió
(per exemple, si els paquets «keep-alive» ("mantén-te viu" en anglès) s'envien
durant un breu tall de la xarxa, del qual ssh s'hauria recuperat altrament),
així que només s'hauria d'utilitzar quan sigui necessari.
Nota
Si instal·leu molts ordinadors alhora i, casualment tenen la mateixa adreça IP
o el mateix nom, ssh rebutjarà la connexió. El problema és que hi haurà
empremtes digitals diferents per a un mateix identificador, fet que normalment
s'interpreta com un atac. Si esteu segurs que no és el cas, esborreu la línia
corresponent del fitxer ~/.ssh/known_hosts^[13] i torneu a intentar-ho.
Després d'entrar, veureu la pantalla inicial, des d'on teniu dues possibilitats
anomenades Inicia el menú i Inicia un intèrpret d'ordres. La primera us durà al
menú principal de l'instal·lador, on podreu continuar la instal·lació
normalment. L'altra, iniciarà un intèrpret d'ordres des del que podreu
examinar, i potser arreglar, el sistema remot. Només hauríeu de començar una
sessió SSH per al menú d'instal·lació, però podeu iniciar més intèrprets
d'ordres.
Avís
Després d'iniciar la instal·lació remotament sobre SSH, no hauríeu de tornar a
la sessió que hi ha a la consola local. Podria corrompre's la base de dades que
manté la configuració del nou sistema. Això pot provocar alhora problemes al
sistema instal·lat, o fins i tot que la instal·lació no finalitzi correctament.
6.4. Carregar microprogramari no inclòs a l'instal·lador
Tal i com es descriu a Secció 2.2, «Dispositius que requereixen
microprogramari», alguns dispositius necessiten carregar un determinat
microprogramari. En la majoria de casos el dispositiu no funcionarà si el
microprogramari no està disponible; en altres, la funcionalitat bàsica no es
veurà afectada i només serà necessari carregar el microprogramari per activar
funcions addicionals.
A partir de Debian GNU/Linux 12.0, seguint la 2022 Resolució General sobre el
microprogramari no lliure, les imatges oficials d'instal·lació (com «netinst»)
poden incloure paquets de microprogramari no lliure. Fins i tot amb aquests
paquets de microprogramari disponibles, alguns fitxers de microprogramari
encara poden fer falta. O hom pot estar usant fitxers «netboot», que no
inclouen paquets de microprogramari.
Si un controlador de dispositiu sol·licita un microprogramari que no està
disponible, el debian-installer mostrarà un diàleg que us oferirà la
possibilitat de carregar-lo. Si seleccioneu aquesta opció, l'instal·lador
analitzarà els dispositius disponibles buscant possibles fitxers o paquets de
microprogramari. Si es troba el microprogramari, aquest es copiarà a la
ubicació pertinent (/lib/firmware) i es tornarà a carregar el controlador de
dispositiu corresponent.
Nota
Es podran analitzar uns dispositius i sistemes de fitxers o uns altres depenent
de l'arquitectura, el mètode d'instal·lació i la fase en què us trobeu. És més
fàcil carregar microprogramari des d'un llapis USB formatat amb FAT,
especialment durant les etapes inicials de la instal·lació.
Tingueu en compte que és possible ometre aquest pas si sabeu que el dispositiu
pot funcionar sense el microprogramari, o si el dispositiu no és necessari
durant la instal·lació.
6.4.1. Preparar un dispositiu
El mètode més freqüent per a carregar el microprogramari no lliure és des de
mitjans extraïbles com una memòria USB. Per a preparar una memòria USB (o un
altre tipus de mitjà com una partició a un disc dur), els fitxers o paquets de
microprogramari s'han d'ubicar o bé al directori arrel o bé en un directori
anomenat /firmware dins el sistema de fitxers del dispositiu. El sistema de
fitxers recomanat és FAT, ja que és més probable que funcioni durant les etapes
inicials de la instal·lació.
Podeu trobar arxius tar i fitxers zip amb els paquets actuals per als
microprogramaris més habituals, i les corresponents metadades per a assegurar
una correcta detecció per part de l'instal·lador (directori dep11), es troben
accessibles a:
• https://cdimage.debian.org/cdimage/firmware/bookworm/
Simplement descarregueu l'arxiu tar o el fitxer zip per a la versió
corresponent i descomprimiu-lo al sistema de fitxers del mitjà.
També és possible copiar els fitxers de microprogramari per separat directament
al dispositiu. Aquests fitxers els podeu obtenir, per exemple, d'altres
sistemes ja instal·lats o del fabricant del maquinari.
6.4.2. Microprogramari i el sistema ja instal·lat
Qualsevol microprogramari carregat durant el procés d'instal·lació serà copiat
automàticament al sistema instal·lat. En la majoria de casos això assegurarà
que aquells dispositius que requereixen el microprogramari també funcionin
després de tornar a arrencar utilitzant el sistema que acabeu d'instal·lar.
Tanmateix, si el sistema instal·lat utilitza una versió del nucli diferent de
la de l'instal·lador, hi ha la possibilitat que el microprogramari no es pugui
carregar per problemes de versions.
Si el microprogramari havia estat carregat utilitzant un paquet, el
debian-installer també instal·larà aquest paquet al sistema i afegirà
automàticament la secció «non-free-firmware» de l'arxiu de paquets al fitxer
sources.list de l'APT. Això té l'avantatge que el microprogramari
s'actualitzarà automàticament si hi ha disponible una nova versió.
Si ometeu la càrrega de microprogramari durant la instal·lació, el dispositiu
afectat segurament no funcionarà fins que instal·leu manualment el
microprogramari (o el seu paquet).
Nota
Si la càrrega del microprogramari es va dur a terme utilitzant fitxers, el
microprogramari copiat no s'actualitzarà automàticament a menys que instal·leu
el paquet de microprogramari corresponent (si està disponible) després de
completar la instal·lació.
6.4.3. Completar el sistema ja instal·lat
Depenent de com es va dur a terme la instal·lació, podria ser que la necessitat
d'algun microprogramari no es detectés durant la instal·lació, que el
microprogramari pertinent no estés disponible, o que es decidís no instal·lar
algun microprogramari en aquell moment. En alguns casos, una instal·lació amb
èxit encara pot acabar en una pantalla negra o "desgarbada" quan es reinicia al
sistema instal·lat. Quan això passa, es poden provar les següents solucions:
• Afegiu l'opció nomodeset a la línia de comandes del nucli. Això pot
facilitar l'arrencada en mode «gràfic alternatiu».
• Useu la combinació de tecles Ctrl+Alt+F2 per saltar al VT2, que podria
oferir una entrada funcional de sessió.
6.5. Personalització
Utilitzant l'intèrpret d'ordres (vegeu Secció 6.3.9.2, «Utilització de
l'intèrpret d'ordres i visualització dels fitxers de registre»), el procés
d'instal·lació es pot personalitzar acuradament per ajustar-se a casos d'ús
excepcionals:
6.5.1. Instal·lació d'un "sistema init" alternatiu
Debian utilitza systemd com el seu sistema d'inici predeterminat. No obstant
això, altres sistemes d'inici (com ara sysvinit i OpenRC) són compatibles, i el
moment més fàcil per seleccionar un sistema d'inici alternatiu és durant el
procés d'instal·lació. Per obtenir instruccions detallades sobre com fer-ho,
vegeu la pàgina init a la wiki de Debian.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
^[3] En termes tècnics: en cas que hi hagi múltiples usos locals («locales»)
per l'idioma amb diferents codis de país.
^[4] Amb la prioritat mitjana i baixa sempre podreu escollir el vostre «locale»
preferit entre aquells disponibles per a l'idioma escollit (si n'hi ha més
d'un).
^[5] Els «locales» tradicionals són aquells que no empren UTF-8, sinó un dels
estàndards més antics per a la codificació de caràcters com ISO 8859-1 (emprat
pels idiomes de l'Europa occidental) o EUC-JP (emprat pel Japonés).
^[6] L'instal·lador xifrarà el grup de volums LVM utilitzant una clau AES de
256 bits, i aprofitant el suport per a «dm-crypt» del nucli.
^[7] Per ser honests, podeu construir un dispositiu de discs múltiples (MD)
fins i tot a partir de particions en un mateix dispositiu físic, però això no
us aportarà cap benefici.
^[8] Utilitzar una contrasenya com a clau significa en aquest moment que la
partició es prepararà utilitzant LUKS.
^[9] Es creu que els de les agències amb tres lletres poden recuperar les dades
inclòs després de vàries reescriptures a mitjans magnetoòptics.
^[10] Fixeu-vos que el programa que realment instal·la els paquets és dpkg.
Tanmateix, aquesta és una eina de més baix nivell. L'apt és una eina de més alt
nivell que invoca dpkg com correspon. Permet obtenir paquets del mitjà
d'instal·lació, de la xarxa, o de qualsevol altre lloc. També facilita la
instal·lació automàtica de les anomenades dependències, altres paquets que fan
falta per a que el que estigueu instal·lant funcioni correctament.
^[11] Hauríeu de saber que per mostrar aquesta llista, l'instal·lador tan sols
executa el programa tasksel. Es pot executar en qualsevol moment després de la
instal·lació per instal·lar (o esborrar) més paquets, o podeu utilitzar eines
més acurades com l'aptitude. Si esteu buscant un paquet específic, executeu
aptitude install paquet, on paquet és el nom del paquet que us interessa.
^[12] És a dir: premeu la tecla Alt que hi ha a la part esquerra de la barra
espaiadora i la tecla de funció F2 al mateix temps.
^[13] L'ordre següent esborrarà una entrada existent corresponent a un
ordinador: ssh-keygen -R <nom|adreça IP>.
Capítol 7. Arrancada del nou sistema Debian
Sumari
7.1. El moment de la veritat
7.2. Muntar volums xifrats
7.2.1. Resolució de problemes
7.3. Iniciar sessió
7.1. El moment de la veritat
La primera arrencada del vostre sistema pels seus propis mitjans és el que els
enginyers electrònics anomenen la «prova de foc».
Si el sistema no s'inicialitza correctament, no us preocupeu. Si la
instal·lació ha finalitzat amb èxit, és molt probable que només sigui un
problema menor que estigui dificultant l'arrencada de Debian. En la majoria de
casos, aquest tipus de problemes es poden solucionar sense repetir la
instal·lació. Una opció per solucionar els problemes és utilitzar el mode
rescat integrat en l'instal·lador (vegeu Secció 8.6, «Restauració d'un sistema
amb errors»).
Si sou nou a Debian i Linux, tal vegada necessiteu l'ajuda d'usuaris més
experimentats. . Per a arquitectures menys habituals, com 32-bit hard-float
ARMv7, el millor és preguntar a la llista de correu debian-arm. També podeu
enviar un informe d'instal·lació tal i com es descriu a la Secció 5.4.5,
«Emissió d'informes d'error». Assegureu-vos de descriure clarament la situació
i d'incloure tots els missatges mostrats que puguin ser d'ajuda als demés a
l'hora de diagnosticar el problema.
7.2. Muntar volums xifrats
Si heu generat volums xifrats a la instal·lació i els heu assignat punts de
muntatge, se us preguntarà que introduïu la contrasenya per cada volum a
l'arrencada.
A les particions xifrades amb «dm-crypt» se us mostrarà l'indicador següent a
l'arrencada:
Arrancant els primers discs xifrats... part_crypt (s'està començant)
Introduïu la contrasenya LUKS:
A la primera línia de l'indicador, part és el nom de la partició subjacent, p.
ex. sda2 o md0. Us preguntareu probablement quin és el volum pel qual esteu
introduint ara la contrasenya. És la que es refereix al vostre /home? O a /var?
Per suposat, si xifreu tan sols un volum, és fàcil tan sols donant la paraula
de pas que heu utilitzat quan heu configurat el volum. Si heu configurat més
d'un volum xifrat a la instal·lació, us seran útils les notes que heu escrit a
l'últim pas de Secció 6.3.4.6, «Configuració de volums xifrats». Si no vàreu
fer una nota del mapatge dels part_crypt i els punt de muntatge abans, encara
podeu trobar-ho a /etc/crypttab i a /etc/fstab del vostre nou sistema.
L'indicador es pot mostrar diferent quan està muntat el sistema de fitxers
arrel xifrat. Açò depèn de quin generador de «initramfs» es va utilitzar per
generar el «initrd» utilitzat per arrencar el sistema. L'exemple de baix és per
un «initrd» generat amb initramfs-tools:
Begin: Muntant el sistema de fitxers arrel... ...
Begin: Executant /scripts/local-top ...
Introduïu la contrasenya LUKS:
No es mostrarà cap caràcter (ni asteriscs) mentre introduïu la contrasenya. Si
introduïu una contrasenya incorrecta, tindreu dos intents més per corregir-ho.
Després del tercer intent, el procés d'arrencada obviarà aquest volum i
continuarà per muntar el pròxim sistema de fitxers. Vegeu Secció 7.2.1,
«Resolució de problemes» per obtenir més informació.
Després d'introduir totes les contrasenyes l'arrencada hauria de continuar de
forma normal.
7.2.1. Resolució de problemes
Si algun volum xifrat no s'ha pogut muntar degut a que s'ha introduït una
contrasenya incorrecta, haureu de muntar-los manualment després de l'arrencada.
Hi ha casos diferents.
• El primer cas fa referència a la partició arrel. Quan no es munta
correctament, el procés d'arrencada s'aturarà i haureu de reiniciar
l'ordinador per provar altra vegada.
• El cas més senzill és per volums xifrats que contenen dades com és /home o
/srv. Podeu muntar-lo manualment després de l'arrencada.
Per «dm-crypt» açò és una mica més difícil. Primer necessitareu registrar
els volums amb «device mapper» executant:
# /etc/init.d/cryptdisks start
Açò cercarà a tots els volums anomenats a /etc/crypttab i generarà els
dispositius apropiats al directori /dev després d'introduir les
contrasenyes correctes. (Als volums ja registrats no ho farà, així que
podeu repetir aquesta ordre més vegades sense preocupar-vos). Després d'un
registre correcte podeu muntar els volums de la forma habitual:
# mount /mount_point
• Si qualsevol volum que continga sistemes de fitxers no crítics no és muntat
(/usr o /var), el sistema encara podria arrencar i hauríeu de ser capaços
de muntar els volums manualment com al cas anterior. Però, necessitareu
tornar a iniciar alguns serveis que s'executen al vostre nivell d'execució
per defecte ja que és molt probable que no s'haja iniciat. La forma més
senzilla d'aconseguir-ho és reiniciant l'ordinador.
7.3. Iniciar sessió
Una vegada arrenqui el sistema, veureu un indicador d'inici de sessió
(«login»). Identificau-vos utilitzant el nom d'usuari personal i la contrasenya
seleccionada durant el procés d'instal·lació. El vostre sistema ja està a punt
per a ser utilitzat.
Si sou un usuari nou, tal vegada us interessi explorar la documentació que ja
està instal·lada en el sistema quan comenceu a utilitzar-lo. Actualment hi ha
diversos sistemes de documentació, i s'està treballant en integrar-los. A
continuació teniu alguns punts de partida.
La documentació que acompanya als programes que teniu instal·lats és a /usr/
share/doc/, sota un subdirectori que s'anomena com el programa (o, per ser més
precisos, com el nom del paquet Debian que conté el programa). Tanmateix,
sovint es pot trobar documentació mes àmplia empaquetada per separat en paquets
especials que normalment no s'instal·len. Per exemple, la documentació sobre
l'eina d'administració de paquets apt es pot trobar als paquets apt-doc o
apt-howto.
Addicionalment, hi ha alguns directoris especials dins de la jerarquia de /usr/
share/doc/. Els COM ES FA de Linux s'instal·len en format .gz (comprimits), a /
usr/share/doc/HOWTO/en-txt/. Després d'instal·lar dhelp, trobareu un índex
navegable de la documentació a /usr/share/doc/HTML/index.html.
Una manera senzilla de veure aquests documents utilitzant un navegador en mode
text és introduir les ordres següents:
$ cd /usr/share/doc/
$ w3m .
El punt després de l'ordre w3m indica que es mostrin els continguts del
directori actual.
Si teniu un entorn gràfic d'escriptori instal·lat, també podeu utilitzar el seu
navegador web. Executeu el navegador des del menú d'aplicacions i introduïu /
usr/share/doc/ a la barra d'adreces.
També podeu teclejar info ordre o man ordre per veure la documentació de la
major part d'ordres disponibles a la línia d'ordres. Teclejant help es mostrarà
l'ajuda sobre les ordres de l'intèrpret. I si es tecleja una ordre seguida de
--help es visualitzarà normalment un resum curt de la forma d'ús del programa.
Si el resultat d'una ordre es desplaça més enllà de la part superior de la
pantalla, teclegeu | more després de l'ordre per fer que els resultats s'aturin
abans de desplaçar-se fora de la pantalla. Per veure una llista de totes les
ordres disponibles que comencen amb una certa lletra, teclegeu la lletra i
després dos tabuladors.
Capítol 8. Següents passos i per on seguir
Sumari
8.1. Aturar el sistema
8.2. Orientar-vos a Debian
8.2.1. El sistema de paquets de Debian
8.2.2. Programari addicional disponible per a Debian
8.2.3. Gestió de versions de les aplicacions
8.2.4. Gestió de tasques amb «cron»
8.3. Lectura i informació addicional
8.4. Configuració del vostre sistema per utilitzar el correu electrònic
8.4.1. Configuració predeterminada del correu electrònic
8.4.2. Enviar correus fora del sistema
8.4.3. Configuració de l'agent de transport de correu Exim4
8.5. Compilar un nou nucli
8.6. Restauració d'un sistema amb errors
8.1. Aturar el sistema
Per aturar un sistema Debian GNU/Linux, ni heu de reiniciar prement el botó de
reiniciar l'ordinador, ni heu de prémer el botó d'apagar. Per evitar que es
perdin fitxers o es produeixin errors al disc hauríeu d'aturar-lo de manera
controlada. Si utilitzeu un entorn d'escriptori, és comú tenir a l'abast
l'opció «Surt» al menú que us permet apagar (o reiniciar) el sistema.
De forma opcional podeu utilitzar la combinació de tecles Ctrl+Alt+Del . Si la
combinació de tecles no funciona, la darrera opció és entrar com a superusuari
i escriure una de les ordres d'aturada. Feu servir l'ordre reboot per a
reiniciar el sistema. halt per a aturar-ho sense apagar-ho ^[14]. Per a apagar
el sistema, feu servir l'ordre poweroff o shutdown -h now. El sistema d'inici
«systemd» aporta ordres addicionals per a les mateixes funcions: per exemple
systemctl reboot o systemctl poweroff.
8.2. Orientar-vos a Debian
Debian és una mica diferent d'altres distribucions. Fins i tot si esteu
familiaritzats amb altres distribucions Linux, hi ha coses que hauríeu de saber
sobre Debian, i que us poden ajudar a mantenir el vostre sistema en bon estat i
net. Aquest capítol conté material d'ajuda per orientar-vos; no pretén ser un
tutorial sobre com usar Debian, sinó un breu cop d'ull al sistema per als més
apressats.
8.2.1. El sistema de paquets de Debian
El concepte més important que heu de comprendre és el sistema d'empaquetament
de Debian. Essencialment, considereu que la major part del vostre sistema està
sota el control del sistema de paquets. Això inclou:
• /usr (excloent /usr/local)
• /var (podeu generar /var/local sense risc)
• /bin
• /sbin
• /lib
Per exemple, si reemplaceu /usr/bin/perl, funcionarà, però si aleshores
actualitzeu el vostre paquet perl, el fitxer que hi havia serà reemplaçat de
nou. Els més experts ho podeu evitar posant els paquets a «hold» (mantenir) amb
l'aptitude.
Un dels millors mètodes d'instal·lació és «apt». Podeu usar la versió de línia
d'ordres apt, o bé eines com ara aptitude o synaptic (que són bàsicament
interfícies gràfiques d'apt). Noteu que «apt» també us deixarà combinar «main»,
«contrib», «non-free» i «non-free-firmware» de tal manera que podeu tenir
paquets amb restriccions (que estrictament parlant no pertanyen a Debian) així
com paquets de Debian GNU/Linux al mateix temps.
8.2.2. Programari addicional disponible per a Debian
Hi ha repositoris de programari oficials i no oficials que no estan disponibles
predeterminadament a la instal·lació de Debian. Contenen programari que podeu
considerar important i que esperau tenir. La informació sobre aquests
repositoris addicionals està disponible a la pàgina de Debian The Software
Available for Debian's Stable Release.
8.2.3. Gestió de versions de les aplicacions
Les versions alternatives de les aplicacions es gestionen mitjançant
«update-alternatives». Si manteniu múltiples versions dels vostres programes,
llegiu la pàgina del manual de «update-alternatives».
8.2.4. Gestió de tasques amb «cron»
Qualsevol tasca sota la supervisió de l'administrador del sistema ha d'estar a
/etc, on hi ha els fitxers de configuració. Si teniu una tasca «cron» com a
«root», podeu posar-la a /etc/cron.{daily,weekly,monthly} segons si voleu que
sigui diària, setmanal o mensual. Aquestes tasques seran invocades des de /etc/
crontab, i executades per ordre alfabètic.
D'altra banda, si teniu una tasca que s'ha d'executar (a) com a un usuari en
concret o (b) en un moment específic o amb una freqüència establerta, podeu
usar /etc/crontab, o encara millor, /etc/cron.d/qualsevol_cosa. Aquests fitxers
tenen un camp addicional que permet definir el compte d'usuari amb què
s'executarà la tasca.
En qualsevol cas, simplement editeu els fitxers i cron se n'adonarà
automàticament. No hi ha cap necessitat d'executar ordres especials. Per a més
informació, consulteu cron(8), crontab(5), i /usr/share/doc/cron/README.Debian.
8.3. Lectura i informació addicional
La pàgina web de Debian té una gran quantitat de documentació sobre Debian. A
destacar, Debian GNU/Linux PMF i la referència de Debian. Hi ha disponible un
índex de més documentació sobre Debian en el projecte de documentació de Debian
. La comunitat de Debian és autosuficient; si us voleu subscriure a una o més
llistes de correu, mireu la pàgina de subscripció a les llistes de correu. I
per últim, però no menys important, els arxius de les llistes de correu de
Debian contenen informació molt valuosa sobre Debian.
Si necessiteu informació sobre algun programa en concret, en primer lloc
intenteu fer man programa, o bé info programa.
També hi ha molta documentació útil a /usr/share/doc. En concret, /usr/share/
doc/HOWTO i /usr/share/doc/FAQ contenen informació d'interès general. Per
enviar informes d'errors, mireu /usr/share/doc/debian/bug*. Si voleu saber més
sobre les característiques específiques dels programes a Debian, consulteu /usr
/share/doc/(nom del paquet)/README.Debian.
Una bona font d'informació sobre GNU/Linux en general és el Projecte de
documentació de Linux. Allà hi trobareu els COM ES FA i enllaços a d'altres
llocs amb informació sobre les diferents parts d'un sistema GNU/Linux.
Linux és una implementació d'Unix. El Projecte de Documentació de Linux (LDP)
recopila un nombre considerable de HOWTOs i llibres en línia relacionats amb
Linux.
Si sou nou a Unix, probablement hauríeu de sortir a comprar alguns llibres i
llegir una mica. La llista de PMF de Unix, que conté alguns documents de
UseNet, és una bona referència històrica.
8.4. Configuració del vostre sistema per utilitzar el correu electrònic
Avui en dia, el correu electrònic és una part important de la vida de la gent.
Com que hi ha moltes formes de configurar-lo, i que fer-ho és important per
algunes utilitats de Debian, provarem de cobrir les parts més bàsiques en
aquesta secció.
Un sistema de correu té tres components bàsics pel seu funcionament. En primer
lloc tenim l'Agent de correu d'usuari (MUA) que s'utilitza per escriure i
llegir els correus. Després tenim l'agent de transferència de correu (MTA) que
s'encarrega de la transferència dels missatges des d'un ordinador a un altre. I
per acabar tenim l'agent de lliurament de correu (MDA) que s'encarrega de
lliurar el correu entrant a la safata d'entrada de l'usuari.
Aquestes tres funcions les poden dur a terme programes separats, però també es
poden combinar en un o dos programes. També és possible tenir un tractament
diferent d'aquestes funcions pels diferents tipus de correu.
A Linux i als sistemes Unix el mutt històricament ha estat un MUA molt conegut.
Com la major part dels programes de Linux tradicionals, està basat en text.
Sovint s'utilitza en combinació amb l'exim o el sendmail com a MTA i el
procmail com a MDA.
Amb l'increment de popularitat dels entorns gràfics d'escriptori, l'ús de
programes de correu electrònic gràfics com l'evolution de GNOME, el kmail de
KDE, o el thunderbird de Mozilla s'ha fet més popular. Aquests programes
combinen les funcions de MUA, MTA i MDA, però poden -- i sovint -- també
s'utilitzen en combinació amb les eines de Linux tradicionals.
8.4.1. Configuració predeterminada del correu electrònic
Encara que esteu pensant d'utilitzar un programa gràfic pel correu, seria útil
que també tingueu correctament instal·lat i configurat al vostre sistema un MTA
/MDA tradicional al vostre sistema Debian GNU/Linux. La raó és que algunes
utilitats importants al sistema^[15] poden enviar informacions importants per
correu per informar a l'administrador del sistema de problemes (en potència) o
de canvis.
Per això podeu instal·lar exim4 i el mutt amb apt install exim4 mutt. L'exim4
és una combinació de MTA/MDA que és relativament menuda i però molt flexible.
Per defecte tan sols es configurarà per que tracte amb el correu local del
mateix sistema i els correus que van dirigits a l'administrador del sistema (al
compte root) els lliurà al compte d'usuari que es va generar a la instal·lació^
[16].
Quan els correus del sistema es reparteixen, s'afegeixen a un fitxer que és a /
var/mail/nom_del_compte. Els correus es poden llegir utilitzant el mutt.
8.4.2. Enviar correus fora del sistema
Com s'ha dit abans, l'instal·lador de Debian està configurat per tractar amb el
correu local del sistema, no per enviar correu a altres ni per rebren d'altres.
Si preferiríeu que l'exim4 controle el correu extern, adreceu-vos a la
subsecció següent per veure les opcions bàsiques de configuració que hi ha la
vostre abast. Assegureu-vos de comprovar que el correu s'envia i es rep
correctament.
Si esteu provant d'utilitzar un programa gràfic per al correu i utilitzeu el
servidor de correu del vostre proveïdor de serveis Internet (ISP) o de la
vostra empresa, no necessiteu configurar l'exim4 per a que es faci càrrec del
correu electrònic. Tan sols configureu el vostre programa de correu gràfic
favorit per que utilitze els servidors correctes i envie i reba el correu (el
com fer-ho està fora de l'abast d'aquest manual).
Per altra banda, en eixe cas potser necessitaríeu configurar les utilitats de
forma individual per enviar correus. Una d'aquestes utilitats és el reportbug,
un programa que facilita l'enviament d'informes d'error contra els paquets de
Debian. Per defecte espera poder utilitzar l'exim4 per enviar els informes
d'error.
Per configurar correctament el reportbug per a que utilitze un servidor de
correu extern, executeu l'ordre reportbug --configure i responeu «no» a la
pregunta de si teniu un MTA a l'abast. Haureu de preguntar quin és el servidor
SMTP que podeu utilitzar per enviar informes d'error.
8.4.3. Configuració de l'agent de transport de correu Exim4
Si voleu que el vostre sistema també es faça càrrec del correu extern,
necessitareu reconfigurar el paquet exim4^[17]:
# dpkg-reconfigure exim4-config
Després d'executar eixa ordre (com a «root»), haureu de respondre si voleu
dividir la configuració en fitxers menuts. Si no esteu segurs, seleccioneu
l'opció predeterminada.
A continuació es mostraran alguns escenaris comuns per al correu. Escolliu el
que més s'aprope a les vostres necessitats.
lloc d'internet
El vostre sistema està connectat a una xarxa i el vostre correu s'envia i
es rep directament amb SMTP. A les pantalles següents us faran unes poques
preguntes, com el nom del correu de la vostra màquina, o una llista de
dominis pels quals acceptar o reenviar correu.
correu enviat a través de l'smarthost
En aquest escenari el vostre correu sortint es reenvia a un altra màquina,
que es diu un «smarthost», que mira d'enviar els missatges a la seva
destinació. L'smarthost normalment també emmagatzema el correu entrant al
vostre ordinador, de forma que no necessitareu estar permanentment en
línia. Això vol dir també que haureu de descarregar el vostre correu des de
l'smarthost amb programes del tipus fetchmail.
En moltes ocasions l'smarthost serà el servidor de correu del vostre ISP,
que és una opció molt vàlida per a usuaris que fan ús del marcatge. També
podria ser un servidor de correu d'empresa o inclús un altre sistema a la
vostra xarxa.
enviament a través de l'smarthost; no hi ha correu local
Aquesta opció és bàsicament la mateixa que l'anterior excepte que el
sistema no es configurarà per a que gestione el correu per al domini de
correu local. El correu del sistema mateix (p.ex. per l'administrador del
sistema) encara es gestionarà.
només enviament local
Aquesta és l'opció que està configurada per defecte al vostre sistema.
no el configures ara mateix
Escolliu aquesta si esteu absolutament convençuts de que sabeu el que esteu
fent. Açò deixarà el vostre sistema amb el correu sense configurar -- fins
que el configureu, no podreu enviar o rebre cap correu i estareu perdent
alguns missatges importants de les utilitats del vostre sistema.
Si cap d'aquests escenaris s'ajusta a les vostres necessitats, o si necessiteu
una configuració més acurada, haureu d'editar els fitxers de configuració que
hi ha al directori /etc/exim4 després de completar la instal·lació. Podeu
trobar més informació de l'exim4 a /usr/share/doc/exim4; el fitxer
README.Debian.gz conté alguns detalls per a la configuració de l'exim4 i
explica on trobar documentació addicional.
Adoneu-vos que enviar directament correu a Internet quan no disposeu d'un
domini oficial, pot resultar en que el vostre correu sigui rebutjat com a
mesura contra el correu brossa als servidors que el reben. És preferible fer ús
del servidor de correu del vostre ISP. Si encara voleu enviar correu de forma
directa, podriu utilitzar una adreça de correu diferent a la que es genera per
defecte. Si utilitzeu com MTA l'exim4, açò és possible afegint una entrada a l'
/etc/email-addresses.
8.5. Compilar un nou nucli
Per què voldria hom compilar un nou nucli? Probablement no és necessari atès
que el nucli per defecte que duu Debian gestiona gairebé totes les
configuracions.
Si malgrat això voleu compilar el nucli, això és evidentment possible i us
recomanem l'ús de l'objectiu «make deb-pkg». Per a més informació llegiu el
Manual del nucli Linux de Debian.
8.6. Restauració d'un sistema amb errors
En alguns casos, les coses no acaben de funcionar correctament, i el sistema
que curosament heu instal·lat no arrenca. Probablement el carregador
d'arrencada no s'hagi executat correctament durant la comprovació d'un canvi, o
potser el nucli instal·lat no s'arrenqui, o potser els raigs còsmics hagin
afectat el disc i hagin alterat un bit del fitxer /sbin/init. Independentment
de l'origen de l'error, necessiteu un sistema per treballar mentre no
solucioneu el problema; en aquesta situació el mode de rescat us pot ser útil.
Per accedir al mode de rescat, seleccioneu rescue al menú d'engegada, escriviu
rescue a l'indicador boot: o arrenqueu amb el paràmetre d'arrencada rescue/
enable=true. Us apareixeran les primeres pantalles de l'instal·lador amb una
nota a la cantonada indicant que l'esteu executant en el mode de rescat i no
realitzant una instal·lació completa. No us preocupeu, no se us sobreescriurà
el sistema! El mode de rescat aprofita les facilitats de detecció de maquinari
disponibles en l'instal·lador per assegurar que disposeu dels discs,
dispositius de xarxa i similars durant la reparació del sistema.
En comptes de l'eina de fer particions, us hauria d'aparèixer una llista de
particions del sistema i demanar-vos que n'escolliu una. En la majoria dels
casos hauríeu de seleccionar la partició que contingui el sistema de fitxers
arrel que voleu reparar. Us seria possible seleccionar les particions en els
dispositius RAID i LVM i les creades directament als discs.
L'instal·lador intentarà donar-vos accés a l'indicador de l'intèrpret d'ordres
del sistema de fitxers seleccionat amb el qual podeu reparar el sistema.
Si l'instal·lador no pot executar un intèrpret d'ordres en el sistema de
fitxers arrel que heu seleccionat, pot ser que el primer contingui errors, en
aquest cas mostrarà un avís i us permetrà utilitzar un intèrpret d'ordres en
l'entorn de l'instal·lador. En aquest entorn no disposareu de tantes eines,
però segurament seran suficient per solucionar l'error del sistema. L'arrel del
sistema de fitxers que heu seleccionat es muntarà al directori /target.
En qualsevol cas, un cop sortiu de la línia d'ordres el sistema es reiniciarà.
Com apunt final, recordeu que la reparació d'un sistema amb errors pot ser
difícil, i que aquest manual no pretén endinsar-se en totes les possibles
causes o solucions. Si teniu problemes, consulteu un expert.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
^[14] Amb el sistema d'inici «SysV», l'ordre halt obté el mateix resultat que
l'ordre poweroff, però si el sistema d'inici és «systemd» (el predeterminat per
a Jessie) el resultat és distint.
^[15] Alguns exemples són: cron, quota, logcheck, aide, ...
^[16] El reenviament de correu pel «root» a un dels comptes d'usuari s'ha
configurat a l'/etc/aliases. Si no hi ha cap compte d'usuari normal preparat,
aleshores el correu s'enviarà al compte del «root» mateix.
^[17] Per suposat, també podeu esborrar l'exim4 i reemplaçar-lo per qualsevol
MTA/MDA alternatiu.
Apèndix A. Com Instal·lar
Sumari
A.1. Preliminars
A.2. Arrencada de l'instal·lador
A.2.1. Disc òptic
A.2.2. Arrencada des de la xarxa
A.2.3. Arrencada des del disc dur
A.3. Instal·lació
A.4. Envieu un informe de la instal·lació
A.5. I finalment...
Aquest document descriu com instal·lar Debian GNU/Linux bookworm per 32-bit
hard-float ARMv7 («armhf») amb el nou debian-installer. És un passeig ràpid pel
procés d'instal·lació el qual hauria de contenir tota la informació que
necessiteu per a la majoria d'instal·lacions. Quan sigui necessària mes
informació us remetrem a explicacions més detallades a altres parts d'aquest
document.
A.1. Preliminars
Si trobeu errors al llarg de la instal·lació per favor dirigiu-vos a la
Secció 5.4.5, «Emissió d'informes d'error» per consultar la informació de com
informar-ho. Si teniu preguntes les quals no estan respostes a aquest document,
informeu a la llista de correu debian-boot (debian-boot@lists.debian.org) o
pregunteu al IRC (#debian-boot a la xarxa de OFTC).
A.2. Arrencada de l'instal·lador
L'equip de debian-cd construeix imatges d'instal·lació que utilitzen el
debian-installer a la pàgina de Debian CD/DVD. Si voleu trobar més informació
d'on descarregar-se les imatges d'instal·lació, mireu Secció 4.1, «Imatges
oficials d'instal·lació de Debian GNU/Linux».
Alguns mètodes d'instal·lació requereixen d'altres imatges a més de les dels
mitjans òptics A la Secció 4.2.1, «On trobar arxius d'instal·lació» s'explica
com podeu trobar imatges a rèpliques de Debian.
Les següents subseccions us donaran detalls de quines imatges necessiteu
aconseguir per a cada mecanisme d'instal·lació.
A.2.1. Disc òptic
La imatge CD d'instal·lació per xarxa («netinst») és una imatge popular per a
instal·lar bookworm amb debian-installer. Aquesta mètode d'instal·lació s'ha
fet amb la intenció d'arrencar des de la imatge i instal·lar els paquets
addicionals fent ús d'una xarxa, d'aquí el nom «netinst». En aquesta imatge
estan inclosos els components necessaris per executar l'instal·lador i els
paquets bàsics per a tenir el sistema mínim de bookworm. Si voleu, podeu
aconseguir una imatge completa en CD/DVD amb la qual no necessiteu la xarxa per
fer la instal·lació. Tan sols necessiteu la primera imatge del conjunt.
Descarregueu la que preferiu i graveu-la en un disc òptic.
A.2.2. Arrencada des de la xarxa
També és possible arrencar el debian-installer completament des de la xarxa. Hi
ha diferents mètodes per arrencar per xarxa depenent de la vostra arquitectura
i configuració d'arrencada de xarxa. Els fitxers que podeu trobar a netboot/
poden utilitzar-se per arrencar de la xarxa el debian-installer.
A.2.3. Arrencada des del disc dur
Es possible arrencar l'instal·lador sense fer ús d'un dispositiu extraïble, tan
sols tenint un disc dur, que pot contenir un sistema operatiu diferent.
Descarregueu hd-media/initrd.gz, hd-media/vmlinuz, i la imatge d'un CD/DVD de
Debian al directori principal del vostre disc dur. Assegureu-vos de que la
imatge tengui el nom acabat amb .iso. Ara tan sols us queda arrencar el linux
amb el «initrd».
A.3. Instal·lació
Una vegada l'instal·lador ha començat, voreu la pantalla de benvinguda. Premeu
Intro per arrencar, o llegiu les instruccions per seleccionar altres mètodes i
paràmetres (vegeu la Secció 5.3, «Paràmetres d'arrencada»).
Al cap d'una mica se us demanarà que seleccioneu el vostre idioma. Feu ús de
les fletxes per seleccionar un idioma i premeu Intro per continuar. A
continuació se us preguntarà el vostre país, amb les eleccions possibles
s'inclourà una llista de països on es parla el vostre idioma. Si no es troba a
la llista curta, també disposeu d'una llista amb tots els països del mon.
És possible que necessiteu confirmar el vostre tipus de teclat. Escolliu el
valor per defecte a no ser que en conegueu un millor.
Ara seieu mentre el debian-installer detecta el vostre maquinari, i carrega la
resta de components des de la imatge d'instal·lació.
Després l'instal·lador intentarà detectar el vostre maquinari de xarxa i
configurar la xarxa mitjançant DHCP. Si no esteu en xarxa o no disposeu de
DHCP, aleshores podreu configurar manualment la xarxa.
Després de configurar la xarxa, es configuren els comptes d'usuari. Per omissió
s'haurà d'indicar la contrasenya del compte «root» (administrador) i la
informació necessària per generar un compte d'usuari normal. Si no especificau
una contrasenya per al compte «root» aquest quedarà desactivat però més
endavant s'instal·larà el paquet sudo per a permetre que es puguin dur a terme
les tasques administratives en el nou sistema. Per omissió, es permetrà al
primer usuari creat al sistema emprar l'ordre sudo per convertir-se en root.
El proper pas configura el rellotge i el fus horari. L'instal·lador intentarà
connectar-se a un servidor d'hora d'Internet per assegurar que l'hora del
rellotge és correcta. El fus horari dependrà del país seleccionat anteriorment
i l'instal·lador només demanarà triar-ne un si el país té diverses zones.
Aquest és el moment de fer particions als vostres discs. Primer tindreu
l'oportunitat de triar si fer particions automàticament al disc sencer, o a
l'espai buit disponible (vegeu Secció 6.3.4.2, «Fer particions de forma guiada»
). Es recomana aquesta darrera opció si sou nous usuaris o si teniu pressa. Si
no voleu fer particions automàticament, trieu Manual des del menú.
A la pròxima pantalla voreu la vostra taula de particions, com seran formatades
les particions i on es muntaran. Seleccioneu una partició per modificar-la o
esborrar-la. Si heu partit automàticament, tan sols podreu escollir Finalitza
la partició i escriu els canvis al disc al menú, per utilitzar les opcions que
heu triat. Recordeu d'assignar al menys una partició d'intercanvi i muntar una
partició a /. Per a informació més detallada sobre com utilitzar el partidor,
referiu-vos a Secció 6.3.4, «Realització de particions i selecció de punts de
muntatge»; a l'appendix Apèndix C, Fer particions per a Debian també hi
trobareu informació general sobre el procés de partició.
Ara el debian-installer formata les vostres particions i comença a instal·lar
el sistema base, la qual cosa tardarà una mica. Desprès s'instal·larà el nucli.
El sistema base que heu instal·lat ja es pot utilitzar, però encara és una
instal·lació molt mínima. Per tenir un sistema més funcional, el següent pas us
permetrà instal·lar paquets addicionals tot i seleccionant tasques. Abans de
poder instal·lar paquets, s'ha de configurar l'apt, ja que és allà on es
defineix d'on s'obtindran els paquets. La tasca «Sistema estàndard» serà
seleccionada per defecte i normalment s'hauria d'instal·lar. Seleccioneu també
la tasca «Entorn d'escriptori» si voleu un escriptori gràfic després de
completar el procés d'instal·lació. Vegeu Secció 6.3.6.2, «Selecció i
instal·lació de programari» per a informació addicional.
L'últim pas és la instal·lació del gestor d'arrencada. Si l'instal·lador
detecta altres sistemes operatius al vostre ordinador, els afegirà al menú
d'arrencada i ho farà saber.
El debian-installer ús notificarà que la instal·lació s'ha finalitzat. Traieu
el cdrom o qualsevol mitjà d'arrencada que hajau utilitzat i premeu Intro per
arrencar de nou la màquina. Ara hauria d'iniciar-se el sistema acabat
d'instal·lar, i us hauria de permetre l'entrada. Això s'explica en detall a
Capítol 7, Arrancada del nou sistema Debian.
Si necessiteu més informació del procés d'instal·lació, vegeu el Capítol 6,
Utilització de l'instal·lador de Debian.
A.4. Envieu un informe de la instal·lació
Si heu fet la instal·lació amb èxit fent ús del debian-installer, preneu-vos
una mica de temps per enviar-nos un informe. La manera més senzilla de fer-ho
és instal·lant el paquet reportbug (aptitude install reportbug), configurar el
reportbug com s'explica a Secció 8.4.2, «Enviar correus fora del sistema», i
executar reportbug installation-reports.
Si no heu aconseguit completar la instal·lació o heu trobat algun altre
problema, probablement heu trobat una errada al debian-installer. Per poder
millorar l'instal·lador, és necessari que ens en assabentem, així que
preneu-vos un temps per informar del problema. Podeu fer ús d'un informe
d'instal·lació per informar-lo; si la instal·lació falla completament, mireu la
Secció 5.4.4, «Informar d'errors d'instal·lació».
A.5. I finalment...
Esperem que la vostra instal·lació de Debian sigui satisfactòria i que trobeu
Debian d'utilitat. Ara és possible que vulgueu llegir Capítol 8, Següents
passos i per on seguir.
Apèndix B. Automatització de la instal·lació fent servir una configuració
prèvia
Sumari
B.1. Introducció
B.1.1. Mètodes de configuració prèvia
B.1.2. Limitacions
B.2. Utilització de la configuració prèvia
B.2.1. Càrrega del fitxer de configuració prèvia
B.2.2. Utilització dels paràmetres d'arrencada per complementar la
configuració prèvia
B.2.3. Mode auto
B.2.4. Àlies útils amb la configuració prèvia
B.2.5. Exemples de configuració prèvia del menú d'arrencada
B.2.6. Utilitzar un servidor DHCP per especificar els fitxers de
configuració prèvia
B.3. Preparar un fitxer de configuració prèvia
B.4. Continguts del fitxer de configuració prèvia (per a bookworm)
B.4.1. Localització
B.4.2. Configuració de la xarxa
B.4.3. La consola de xarxa
B.4.4. Configuració del servidor rèplica
B.4.5. Configuració de comptes
B.4.6. Configuració del rellotge i del fus horari
B.4.7. Fer particions
B.4.8. Instal·lació del sistema base
B.4.9. Configuració de l'«apt»
B.4.10. Selecció de paquets
B.4.11. Finalització de la instal·lació
B.4.12. Configuració prèvia d'altres paquets
B.5. Opcions avançades
B.5.1. Execució d'ordres personalitzades a la instal·lació
B.5.2. Ús de la configuració prèvia per canviar els valors predeterminats
B.5.3. Càrrega en cadena de fitxers de configuració prèvia
Aquest apèndix explica com preparar les respostes de la configuració prèvia a
les preguntes del debian-installer per automatitzar la instal·lació.
Els fragments de configuració emprats a aquest apèndix també són a l'abast com
a exemple de fitxer de configuració prèvia a https://www.debian.org/releases/
bookworm/example-preseed.txt.
B.1. Introducció
La configuració prèvia proporciona una manera de respondre les preguntes de la
instal·lació sense haver d'introduir manualment les respostes en el moment en
que s'instal·la. Això fa possible l'automatització de la majoria de tipus
d'instal·lació i fins i tot presenta algunes funcionalitats no disponibles
durant les instal·lacions normals.
La configuració prèvia no és un requeriment. Si empreu un fitxer buit de
configuració prèvia, l'instal·lador es comportarà de la mateixa manera que en
una instal·lació manual normal. Cada pregunta que configureu prèviament
modificarà (si ho feu correctament) la instal·lació d'alguna manera partint
d'aquesta base.
B.1.1. Mètodes de configuració prèvia
N'hi ha tres: initrd, fitxer i xarxa. El d'«initrd» funciona amb qualsevol
mètode d'instal·lació i permet la configuració prèvia de més coses, però
requereix la preparació més acurada. Els de fitxer i xarxa es poden fer servir
amb diferents mètodes d'instal·lació.
La taula següent mostra els mètodes de configuració prèvia que es poden fer
servir amb els diferents mètodes d'instal·lació.
┌─────────────────────────────────────────┬────────────┬────────┬─────────────┐
│ Mètode d'instal·lació │ initrd │ file │ network │
├─────────────────────────────────────────┼────────────┼────────┼─────────────┤
│CD/DVD/USB │sí │sí │sí^[a] │
├─────────────────────────────────────────┼────────────┼────────┼─────────────┤
│netboot │sí │no │sí │
├─────────────────────────────────────────┼────────────┼────────┼─────────────┤
│hd-media │sí │sí │sí^[a] │
├─────────────────────────────────────────┴────────────┴────────┴─────────────┤
│^[a] però tan sols si teniu accés a la xarxa, i li doneu el valor apropiat a │
│preseed/url │
└─────────────────────────────────────────────────────────────────────────────┘
Una diferència important entre els mètodes de configuració prèvia és el punt en
què es carrega i es processa el fitxer de configuració prèvia. En el cas de
l'«initrd» això té lloc just al principi de la instal·lació, abans que ni tan
sols es faça la primera pregunta. La configuració prèvia des de la línia
d'ordres del nucli passa just després. Per tant, és possible anul·lar la
configuració preestablerta a «initrd» editant la línia d'ordres del nucli ( ja
sigui en la configuració del gestor d'arrencada o manualment en el moment de
l'arrencada per a carregadors d'arrencada que ho permetin). En el cas del
fitxer, té lloc després que s'haja carregat la imatge d'instal·lació. En el cas
de la xarxa, després que aquesta s'haja configurat.
Important
Òbviament, qualsevol pregunta que haja estat processada abans de carregar la
configuració prèvia no es pot incloure en aquesta (açò inclourà les preguntes
que tan sols es mostren amb prioritat baixa o mitjana, com la detecció inicial
del maquinari). Una manera no tan convenient d'evitar aquestes preguntes és la
configuració prèvia mitjançant els paràmetres d'arrencada, com a descriu a
Secció B.2.2, «Utilització dels paràmetres d'arrencada per complementar la
configuració prèvia».
Per evitar les preguntes que normalment apareixen abans de fer la configuració
prèvia, podeu arrencar l'instal·lador en mode «auto». Açò endarrereix les
preguntes que es farien massa d'hora per ser configurades prèviament (p. ex.
idioma, país i selecció de teclat) fins que la xarxa estigui disponible, i és
possible fer la configuració prèvia. També executa la instal·lació amb
prioritat crítica, que evita moltes preguntes sense importància. Trobareu més
detalls a Secció B.2.3, «Mode auto».
B.1.2. Limitacions
Tot i que la majoria de preguntes emprades pel debian-installer poden
configurar-se prèviament fent servir aquest mètode, hi algunes excepcions
remarcables. Cal (tornar a) partir un disc sencer o emprar-ne l'espai lliure
disponible; no es poden emprar particions ja existents.
B.2. Utilització de la configuració prèvia
Primer de tot heu de preparar un fitxer de configuració prèvia i posar-lo al
lloc des d'on voleu fer-lo servir. La preparació de fitxers de configuració
prèvia es tractarà després. Col·locar-los correctament és fàcil en el cas de la
configuració per xarxa o si voleu llegir el fitxer des d'una memòria USB. Si
voleu incloure el fitxer en una imatge ISO d'instal·lació, heu de regenerar la
imatge. El procediment per incloure el fitxer a l'«initrd» no s'explica aquí;
consulteu la documentació per als desenvolupadors del debian-installer.
Teniu a l'abast un exemple de fitxer de configuració prèvia que podeu emprar
com a base per al vostre a https://www.debian.org/releases/bookworm/
example-preseed.txt. Aquest fitxer es basa en els fragments de configuració
inclosos en aquest apèndix.
B.2.1. Càrrega del fitxer de configuració prèvia
Si esteu emprant una configuració prèvia de l'«initrd», només heu
d'assegurar-vos que hi haja un fitxer preseed.cfg inclòs al directori arrel de
l'«initrd». L'instal·lador comprovarà automàticament si aquest fitxer és
present i el carregarà.
En els altres mètodes de configuració prèvia heu de dir-li a l'instal·lador el
fitxer que s'usarà quan l'arrenqueu. Això es fa normalment indicant al nucli un
paràmetre d'arrencada, bé manualment en el moment d'arrencar o bé editant el
fitxer de configuració del carregador (p. ex. syslinux.cfg) i afegint-hi el
paràmetre al final de la (les) línia (línies) addicionals per al nucli.més
opcions per la configuració prèvia
Si especifiqueu el fitxer a la configuració del carregador, podeu modificar la
configuració prèvia per no haver de prémer enter per arrencar l'instal·lador.
En el «syslinux» això vol dir ajustar el temps d'espera (timeout) a 1, a
syslinux.cfg.
Per assegurar-vos que l'instal·lador obté el fitxer de configuració prèvia
correcte, podeu especificar-ne una suma de verificació. Actualment ha de ser
una «md5sum», i si l'especifiqueu ha de correspondre al fitxer de
preconfiguració, altrament l'instal·lador no voldrà fer-la servir.
Paràmetres d'arrencada que cal especificar:
- si esteu arrencant en xarxa:
preseed/url=http://host/path/to/preseed.cfg
preseed/url/checksum=5da499872becccfeda2c4872f9171c3d
- o
preseed/url=tftp://host/path/to/preseed.cfg
preseed/url/checksum=5da499872becccfeda2c4872f9171c3d
- si esteu arrencant amb una imatge d'instal.lació reconfigurada:
preseed/file=/cdrom/preseed.cfg
preseed/file/checksum=5da499872becccfeda2c4872f9171c3d
- si esteu instal·lant des d'un dispositiu USB (poseu el fitxer
de preconfiguració al directori principal de la memòria USB):
preseed/file=/hd-media/preseed.cfg
preseed/file/checksum=5da499872becccfeda2c4872f9171c3d
Adoneu-vos que preseed/url pot escurçar-se a tan sols url, preseed/file a file
i preseed/file/checksum a preseed-md5 quan són passats com a paràmetres
d'arrencada.
B.2.2. Utilització dels paràmetres d'arrencada per complementar la configuració
prèvia
Si no es pot utilitzar un fitxer de preconfiguració per fer la configuració
prèvia per alguns passos, la instal·lació encara es pot automatitzar
completament, ja que podeu passar valors de la configuració prèvia a línia
d'ordres quan està arrencant l'instal·lador.
També podeu utilitzar els paràmetres d'arrencada si no voleu utilitzar la
configuració prèvia, però voleu donar una resposta a una pregunta específica.
Hi ha alguns exemples on açò pot ser útil, documentats per tot arreu en aquest
manual.
Per donar un valor que s'utilitze dins el debian-installer, passeu ruta/a/la/
variable=valor per qualsevol de les variables que es poden configurar
prèviament que són als exemples en aquest apèndix. Si un valor s'utilitza per
configurar paquets al sistema destí, necessitareu afegir abans el propietari^
[18] de la variable com propietari:ruta/a/la/variable=valor. Si no especifiqueu
el propietari, el valor de la variable no es copiarà a la base de dades debconf
en el sistema destí i no s'utilitzarà a la configuració del paquet rellevant.
Normalment, la preconfiguració d'una pregunta d'aquesta manera, implicarà que
la pregunta no es farà. Per donar un valor específic per a una pregunta, però
fer que encara es faça la pregunta, utilitzeu «?=» en comptes de «=» com a
operador. Vegeu Secció B.5.2, «Ús de la configuració prèvia per canviar els
valors predeterminats».
Adoneu-vos que algunes variables a les que es dona valors freqüentment a
l'indicador de l'arrencada tenen una forma curta. Si hi ha una forma curta,
s'utilitzarà en els exemples d'aquest apèndix en comptes de la variable
completa. Per exemple, la variable preseed/url te com a forma curta url. Un
altre exemple és la forma curta tasks, que es tradueix a tasksel:tasksel/first
.
Un «---» a les opcions d'arrencada té un significat especial. Els paràmetres
del nucli que apareixen després de l'últim «---» es poden copiar al carregador
d'arrencada del sistema instal·lat (si ho suporta l'instal·lador del carregador
d'arrencada). L'instal·lador automàticament filtrarà qualsevol opció (com les
opcions preconfigurades) que reconegui.
Nota
Els nuclis actuals (2.6.9 i posteriors) accepten un màxim de 32 opcions a la
línia d'ordres i 32 opcions d'entorn, que inclou qualsevol opció afegida per
defecte per l'instal·lador. Si es superen aquestes quantitats, el nucli farà un
«pànic» (petarà). (Als nuclis anteriors, aquestes quantitats eren inferiors).
A quasi totes les instal·lacions es poden esborrar amb seguretat algunes de les
opcions per defecte en el fitxer de configuració del carregador d'arrencada,
com vga=normal, que us permetrà que afegiu més opcions per a la configuració
prèvia.
Nota
No sempre és possible passar valors amb espais als paràmetres d'arrencada,
encara que els delimiteu amb cometes.
B.2.3. Mode auto
Hi ha algunes característiques de l'instal·lador de Debian que combinen la
simplicitat de la línia d'ordres de l'indicador d'arrencada per aconseguir unes
instal·lacions automàtiques personalitzades arbitràriament complexes.
Això és possible fent servir l'opció d'arrencada Instal·lació automàtica, també
anomenada auto per algunes arquitectures o mètodes d'arrencada. En aquesta
secció , auto no és paràmetre, es refereix a seleccionar aquesta opció
d'arrencada, i afegir els següents paràmetres d'arrencada en l'indicador
d'arrencada.
Per il·lustrar-ho, ací teniu alguns exemples que es poden utilitzar a
l'indicador de l'arrencada:
auto url=autoserver
Aquesta part dona per suposat que hi ha un servidor DHCP que posarà la màquina
en un punt on el autoserver es pot resoldre per DNS, pot ser després d'afegir
el domini local si s'ha proporcionat per DHCP. Si es fa a un lloc on el domini
és exemple.com, i té una configuració ben pensada, podria donar com a resultat
que el fitxer de configuració prèvia es trobe a http://autoserver.example.com/
d-i/bookworm/./preseed.cfg.
L'última part de l'adreça (d-i/bookworm/./preseed.cfg) s'agafa d'auto-install/
defaultroot. Per defecte açò inclou el directori bookworm per que permeti que
les futures versions donen el seu nom codi propi i permeti que la gent migre
d'una forma controlada. El /./ s'utilitza per indicar un origen al qual les
rutes subsegüents es referiran (per utilitzar en «preseed/include» i «preseed/
run»). Açò es pot utilitzar per construir uns guions més portables de forma que
una estructura completa de guions es pugui moure a una nova localització sense
trencar-la, per exemple copiant els fitxers a un llapis USB quan s'inicia des
d'un servidor web. En aquest exemple, si el fitxer de configuració prèvia dona
el valor /scripts/late_command.sh a preseed/run aleshores el fitxer es
descarregarà des de http://autoserver.example.com/d-i/bookworm/./scripts/
late_command.sh.
Si no hi ha cap servidor DHCP o infraestructura DNS, o si no voleu utilitzar la
ruta per defecte a preseed.cfg, encara podeu utilitzar una adreça explícita, i
si no utilitzeu l'element /./ es referirà a l'inici de la ruta (es a dir, el
tercer / a la URL). Ací hi ha un exemple que necessita d'un suport mínim de la
infraestructura local de la xarxa:
auto url=http://192.168.1.2/ruta/al/fitxer.configuració.previa
Aquesta és la manera per a què funcioni:
• si la URL no conté un protocol, es suposa http,
• si la secció «hostname» no té períodes, té el domini derivat del DHCP
afegit, i
• si no hi ha cap / després del «hostname», aleshores s'afegeix la ruta per
defecte.
Addicionalment a especificar la url, podeu també donar els paràmetres que no
afecten directament el comportament del debian-installer, però que es poden
passar a traves dels guions donats utilitzant preseed/run al fitxer de
configuració prèvia carregat. En aquest moment, l'únic exemple d'aquest és
auto-install/classes, que té d'àlies classes. Açò es pot utilitzar així:
auto url=example.com classes=classe_A;classe_B
Les classes podrien per exemple indicar el tipus de sistema que s'instal·larà o
la localització a utilitzar.
Per suposat, es pot estendre aquest concepte, i si ho feu, és raonable que
s'utilitze l'espai de noms «auto-install» per fer-ho. Així que hauríeu de tenir
quelcom de l'estil auto-install/style que s'utilitza aleshores als vostres
guions. Si creieu que necessiteu fer-ho, digeu-ho a la llista de correu <
debian-boot@lists.debian.org> de forma que ens sigui possible evitar conflictes
a l'espai de noms, i pot ser afegir un àlies del paràmetre per a vosaltres.
L'etiqueta d'arrencada auto no està definida a tots els llocs. El mateix efecte
es pot aconseguir afegint dos paràmetres auto=true priority=critical a la línia
d'ordres del nucli. El paràmetre auto és un àlies d'auto-install/enable i
establir-lo a true posposa les preguntes sobre la configuració local («locale»)
i del teclat fins que es tingui oportunitat de fer la configuració prèvia
d'aquestes, mentre priority és un àlies per debconf/priority i donant-li el
valor critical evita que es faci qualsevol pregunta amb una prioritat més
baixa.
Les opcions addicionals que poden interessar mentre s'intenta automatitzar una
instal·lació que faci ús de DHCP són: interface=auto netcfg/dhcp_timeout=60 que
fa que la màquina agafe el primer NIC i espere a aconseguir una resposta a la
seva petició DHCP.
Suggeriment
Podeu trobar un exemple detallat de com utilitzar aquest entorn, incloent
guions i classes d'exemple, a la pàgina del seu desenvolupador. Els exemples
disponibles també mostren altres usos positius que es poden aconseguir
mitjançant l'ús creatiu del sistema de preconfiguració.
B.2.4. Àlies útils amb la configuració prèvia
Els àlies que hi ha a continuació poden ser útils quan s'utilitza la
configuració prèvia (mode auto). Adoneu-vos que es tracta d'àlies curts per a
noms de preguntes, i que sempre cal que especifiqueu també un valor: per
exemple, auto=true o interface=eth0.
priority debconf/priority
fb debian-installer/framebuffer
auto auto-install/enable
classes auto-install/classes
file preseed/file
url preseed/url
theme debian-installer/theme
language debian-installer/language
country debian-installer/country
locale debian-installer/locale
keymap keyboard-configuration/xkb-keymap
modules anna/choose_modules
firmware hw-detect/firmware-lookup
interface netcfg/choose_interface
domain netcfg/get_domain
hostname netcfg/get_hostname
protocol mirror/protocol
suite mirror/suite
recommends base-installer/install-recommends
tasks tasksel:tasksel/first
desktop tasksel:tasksel/desktop
preseed-md5 preseed/file/checksum
B.2.5. Exemples de configuració prèvia del menú d'arrencada
Aquí teniu alguns exemples de com el menú d'arrencada pot mostrar-se (us caldrà
adaptar-ho a les vostres necessitats ).
# Per posar el francès com a idioma i França com a país:
/install.amd/vmlinuz vga=788 initrd=/install.amd/gtk/initrd.gz language=fr country=FR --- quiet
# Per posar l'anglès com a idioma i Alemanya com a país, i usar la distribució de teclat alemanya:
/install.amd/vmlinuz vga=788 initrd=/install.amd/gtk/initrd.gz language=en country=DE locale=en_US.UTF-8 keymap=de --- quiet
# Per instal·lar l'escriptori MATE:
/install.amd/vmlinuz vga=788 initrd=/install.amd/gtk/initrd.gz desktop=mate-desktop --- quiet
# Per instal·lar la tasca de servidor web:
/install.amd/vmlinuz initrd=/install.amd/initrd.gz tasksel:tasksel/first=web-server ---
B.2.6. Utilitzar un servidor DHCP per especificar els fitxers de configuració
prèvia
També és possible fer servir DHCP per especificar un fitxer de configuració
prèvia i descarregar-lo des de la xarxa. DHCP permet especificar un nom de
fitxer. Normalment s'indiquen fitxers per a arrencar la màquina per xarxa, però
si es tracta d'una URL, aleshores els mitjans d'instal·lació que suporten
configuracions prèvies per xarxa es descarregaran el fitxer i l'utilitzaran per
a la configuració. A continuació teniu un exemple de com s'ha de configurar el
fitxer «dhcpd.conf» per a la versió 3 del servidor DHCP del ISC (el paquet
«isc-dhcp-server» a Debian).
if substring (option vendor-class-identifier, 0, 3) = "d-i" {
filename "http://host/preseed.cfg";
}
Tingueu en compte que l'exemple anterior limita el fitxer a clients DHCP que
s'identifiquin com «d-i», i per tant no afectarà a la resta de clients DHCP,
només al instal·lador. També podeu indicar un text per a una màquina en
particular de manera que no afecti a la resta d'instal·lacions de la vostra
xarxa.
Una bona manera d'usar la configuració prèvia amb DHCP és fer-ho només per a
valors específics de la xarxa, com el servidor rèplica que es vol utilitzar.
Així totes les instal·lacions de la xarxa seleccionaran una rèplica adequada
automàticament, però la resta de la instal·lació es podrà fer interactivament.
Si voleu fer instal·lacions automatitzades completes de Debian fent servir
configuracions prèvies i DHCP haureu d'anar amb més cura.
B.3. Preparar un fitxer de configuració prèvia
El fitxer de configuració prèvia és en el format emprat per l'ordre
debconf-set-selections. El format general d'una línia a un fitxer de
configuració prèvia és:
<propietari> <nom de la pregunta> <tipus de pregunta> <valor>
Cal que el fitxer comenci amb #_preseed_V1
Hi ha algunes regles que s'han de tenir en compte quan s'escriu un fitxer de
configuració prèvia.
• Poseu tan sols un espai o un tabulador entre tipus i valor: qualsevol espai
addicional s'interpretarà que pertany al valor.
• Una línia es pot dividir en vàries afegint una barra invertida («\») com a
caràcter per continuar. Un bon lloc per dividir una línia és després del
nom de la pregunta; un lloc dolent és entre un tipus i un valor.
• Les variables «debconf» («templates» o plantilles) utilitzades pel mateix
instal·lador haurien de tenir «d-i» com a propietari; per donar valor a les
variables utilitzades en el sistema instal·lat, s'ha d'utilitzar el nom del
paquet que conté la plantilla «debconf» corresponent. Tan sols les
variables diferents de «d-i» es propagaran a la base de dades «debconf» del
sistema instal·lat.
• La major part de les preguntes s'han d'omplir utilitzant els valors vàlids
(en anglès) i no amb valors traduïts. Però, hi ha algunes preguntes (per
exemple al partman) on s'han d'utilitzar valors traduïts.
• Algunes preguntes agafen un codi com a valor en comptes del text anglès que
es mostra a la instal·lació.
• Començar amb #_preseed_V1
• Un comentari consisteix en una línia que comença amb un caràcter de
sostingut («#») i que arriba fins al final de la línia.
La manera més fàcil de preparar un fitxer de configuració prèvia és utilitzar
el fitxer d'exemple enllaçat a Secció B.4, «Continguts del fitxer de
configuració prèvia (per a bookworm)» com a base i continuar la feina des
d'allí.
Un mètode alternatiu és fer la instal·lació manual, i després, quan es
reinicie, utilitzar l'ordre debconf-get-selections del paquet debconf-utils per
bolcar la base de dades de «debconf» i la base de dades «cdebconf» de
l'instal·lador a un únic fitxer:
$ echo "#_preseed_V1" > file
$ debconf-get-selections --installer >> file
$ debconf-get-selections >> file
Per altra banda, un fitxer generat d'aquesta manera tindrà alguns elements que
no es poden configurar prèviament, i el fitxer d'exemple és el millor lloc per
on començar per la majoria d'usuaris.
Nota
Aquest mètode utilitza el fet de que, al final la instal·lació, la base de
dades «cdebconf» de l'instal·lador es guarda al sistema instal·lat a /var/log/
installer/cdebconf. Però, com que la base de dades pot contenir informació
sensible, aquests fitxers tan sols els pot llegir el superusuari.
El directori /var/log/installer i tots els seus fitxers s'esborraran del vostre
sistema si purgueu el paquet installation-report.
Per comprovar els possibles valors per a les preguntes, podeu utilitzar l'ordre
nano per examinar els fitxers /var/lib/cdebconf mentre la instal·lació s'està
realitzant. Vegeu templates.dat per a les plantilles i questions.dat per als
valors assignats a les variables.
Per comprovar si el format del vostre fitxer de configuració prèvia és vàlid
abans de fer una instal·lació, podeu utilitzar l'ordre debconf-set-selections
-c preseed.cfg.
B.4. Continguts del fitxer de configuració prèvia (per a bookworm)
Els fragments de configuració emprats a aquest apèndix també són a l'abast com
a exemple de fitxer de configuració prèvia a https://www.debian.org/releases/
bookworm/example-preseed.txt.
Tingueu en compte que aquest exemple es basa en una instal·lació per a una
arquitectura Intel x86. Si l'arquitectura és diferent, alguns dels exemples
(com la selecció del teclat i la instal·lació del carregador) poden no ser
adients i hauran de substituir-se per paràmetres de configuració adequats a
l'arquitectura en qüestió.
Els detalls del funcionament dels components de l'instal·lador Debian estan a
la Secció 6.3, «Utilització dels elements individualment».
B.4.1. Localització
En una instal·lació normal, les preguntes sobre la localització es fan primer,
de manera que aquestes valors només es poden configurar prèviament mitjançant
les mètodes dels paràmetres d'arrencada d'«initrd» o del nucli. El mode
automàtic (Secció B.2.3, «Mode auto») inclou la configuració de auto-install/
enable=true (normalment mitjançant l'àlies auto de la configuració prèvia).
Això retarda la presentació de les preguntes sobre localització, de manera que
es poden configurar prèviament mitjançant qualsevol mètode.
Es pot fer servir el «locale» per especificar tant la llengua com el país; pot
estar format per qualsevol combinació d'una llengua disponible al
debian-installer i un país reconegut. Si la combinació no és un «locale» vàlid,
l'instal·lador seleccionarà automàticament un «locale» vàlid amb l'idioma
triat. Per especificar el «locale» com un paràmetre d'arrencada, empreu locale=
ca_ES.
Tot i que aquest mètode és molt fàcil d'emprar, no permet la configuració
prèvia de totes les combinacions possibles d'idioma, país i «locale»^[19]. Per
tant, podeu establir un configuració prèvia individual per a cada valor. També
podeu especificar l'idioma i el país com a paràmetres d'arrencada.
# La configuració prèvia només del «locale» estableix idioma, país i «locale».
d-i debian-installer/locale string ca_ES
# També podeu configurar-los individualment per a major flexibilitat.
#d-i debian-installer/language string ca
#d-i debian-installer/country string ES
#d-i debian-installer/locale string ca_AD.UTF-8
# Podeu especificar altres «locales» a generar.
#d-i localechooser/supported-locales multiselect en_US.UTF-8, nl_NL.UTF-8
La configuració del teclat consisteix en la selecció del mapa de tecles i (per
a teclats no llatins) una tecla per canviar entre el mapa de tecles no llati i
el mapa de tecles US. Només les variants bàsiques estan disponibles en la
instal·lació. Les variants avançades només estan disponibles en el sistema
instal·lat, mitjançant l'ordre dpkg-reconfigure keyboard-configuration.
# Selecció del teclat.
d-i keyboard-configuration/xkb-keymap select es
# d-i keyboard-configuration/toggle select No toggling
Per a ometre la configuració prèvia del teclat, empreu keymap amb skip-config.
Això farà que romanga actiu el mapa de teclat del nucli.
B.4.2. Configuració de la xarxa
Sens dubte, la configuració prèvia de la xarxa no funcionarà si carregueu el
fitxer de configuració des de la xarxa. Però va molt bé si esteu carregant-lo
des d'un disc òptic o d'una memòria USB. Si ho feu des de la xarxa, podeu
indicar-li al nucli els paràmetres d'arrencada de configuració de la xarxa.
Si necessiteu seleccionar una interfície en concret per tal d'arrencar per
xarxa abans de carregar un fitxer de configuració prèvia des de la xarxa, useu
un paràmetre d'arrencada com interface=eth1.
Malgrat que normalment la configuració prèvia de la xarxa no es possible quan
s'està utilitzant una configuració prèvia (utilitzant «preseed/url»), en aquest
cas podeu utilitzar el procediment per evitar-ho, per exemple si voleu
configurar una adreça estàtica per a la interfície de xarxa. Aquest procediment
és per forçar que la configuració de xarxa s'execute altra vegada després de
haver carregat el fitxer de preconfiguració escrivint un guió «preseed/run» amb
les ordres següents:
kill-all-dhcp; netcfg
Les variables de «debconf» següents són rellevants per a configuracions de
xarxa.
# Inhabilita completament la configuració de la xarxa. Açò és útil per a
# instal·lacions de CD-ROM en dispositius sense connexió on les preguntes
# sobre la xarxa, els avisos i els temps d'espera resulten molests.
#d-i netcfg/enable boolean false
# Si és possible, el netcfg escollirà una interfície que tinga un enllaç.
# El següent evita que es mostre una llista si hi ha més d'una interfície.
d-i netcfg/choose_interface select auto
# Si voleu seleccionar una interfície concreta:
#d-i netcfg/choose_interface select eth1
# Per establir un temps d'espera d'enllaç diferent (el valor predeterminat és
# 3 segons). Els valors s'interpreten com a segons.
#d-i netcfg/link_wait_timeout string 10
# Si teniu un servidor dhcp lent i l'instal·lador finalitza l'espera, això
# us pot ser d'utilitat.
#d-i netcfg/dhcp_timeout string 60
#d-i netcfg/dhcpv6_timeout string 60
# Per defecte, la configuració de la xarxa es fa automàticament.
# Si preferiu configurar la xarxa a mà, tragueu-li el comentari a aquesta
# línia i la configuració de la xarxa estàtica que hi ha a continuació.
#d-i netcfg/disable_autoconfig boolean true
# Si voleu que el fitxer de configuració prèvia funcioni en sistemes amb i
# sense servidor dhcp, tragueu-li el comentari a aquestes línies i la
# configuració de la xarxa estàtica que hi ha a continuació.
#d-i netcfg/dhcp_failed note
#d-i netcfg/dhcp_options select Configure network manually
# Configuració de la xarxa estàtica.
#
# IPv4 example
#d-i netcfg/get_ipaddress string 192.168.1.42
#d-i netcfg/get_netmask string 255.255.255.0
#d-i netcfg/get_gateway string 192.168.1.1
#d-i netcfg/get_nameservers string 192.168.1.1
#d-i netcfg/confirm_static boolean true
#
# IPv6 example
#d-i netcfg/get_ipaddress string fc00::2
#d-i netcfg/get_netmask string ffff:ffff:ffff:ffff::
#d-i netcfg/get_gateway string fc00::1
#d-i netcfg/get_nameservers string fc00::1
#d-i netcfg/confirm_static boolean true
# Qualsevol nom d'ordinador principal i de domini assignats amb el dhcp tenen
# preferència sobre els valors indicats aquí. Tanmateix, establir aquests
# encara evitarà que es mostren qüestions fins i tot si els valors provenen
# del dhcp.
d-i netcfg/get_hostname string unassigned-hostname
d-i netcfg/get_domain string unassigned-domain
# Si voleu forçar un nom de màquina, independentment de qualsevol dels retornats
# pel servidor DHCP o l'entrada DNS inversa per a la IP, tragueu-li el comentari
# i ajustau la següent línia.
#d-i netcfg/hostname string somehost
# Per deshabilitar el molest diàleg sobre la clau WEP.
d-i netcfg/wireless_wep string
# El fastigós nom del servidor dhcp que alguns ISP empren com a contrasenya.
#d-i netcfg/dhcp_hostname string radish
# Si voleu desactivar completament la cerca de microprogramari (això és, no usar
# fitxers de microprogramari o paquets que puguin estar disponibles a les imatges
# d'instal·lació):
#d-i hw-detect/firmware-lookup string never
# Si necessiteu microprogramari no lliure (non-free) per fer funcionar la
# xarxa o altres components, podeu configurar l'instal·lador perquè intenti
# carregar-lo sempre, sense preguntar-ho. O es pot canviar a «false» per
# desactivar la pregunta.
#d-i hw-detect/load_firmware boolean true
Fixeu-vos que netcfg determinarà automàticament la màscara de la xarxa si no
heu configurat netcfg/get_netmask prèviament. En aquest cas, en instal·lacions
automàtiques, s'ha de marcar la variable com a seen. De forma similar, netcfg
triarà una adreça apropiada si no definiu netcfg/get_gateway. Excepcionalment
podeu definir netcfg/get_gateway com a «none» per indicar que no s'hauria
d'utilitzar cap passarel·la.
B.4.3. La consola de xarxa
# Feu servir els paràmetres següents si voleu emprar el component
# «network-console» per a instal·lar remotament mitjançant SSH. Açò només té
# sentit si voleu continuar amb la instal·lació de forma manual.
#d-i anna/choose_modules string network-console
#d-i network-console/authorized_keys_url string http://10.0.0.1/openssh-key
#d-i network-console/password password r00tme
#d-i network-console/password-again password r00tme
Informació addicional relativa a la consola de xarxa la trobareu a
Secció 6.3.10, «Instal·lació a través de la consola de xarxa».
B.4.4. Configuració del servidor rèplica
Segons el mètode d'instal·lació, un servidor rèplica es pot emprar per a
descarregar components addicionals de l'instal·lador, per instal·lar el sistema
base, i per a configurar el fitxer /etc/apt/sources.list del sistema
instal·lat.
El paràmetre mirror/suite determina el conjunt de programes del sistema.
El paràmetre mirror/udeb/suite determina el conjunt de components addicionals
que emprarà l'instal·lador. Això només és útil si els components es
descarreguen realment des de la xarxa i han de correspondre amb el conjunt
d'eines emprat per construir l'«initrd» per al mètode d'instal·lació emprat en
la instal·lació. Normalment l'instal·lador escollirà automàticament el valor
correcte i no hauria de ser necessari establir aquest paràmetre.
# Protocol del mirall:
# Si seleccioneu ftp, no cal definir la cadena mirror/country.
# Valor per defecte pel protocol del mirall: http.
#d-i mirror/protocol string ftp
d-i mirror/country string manual
d-i mirror/http/hostname string ftp.es.debian.org
d-i mirror/http/directory string /debian
d-i mirror/http/proxy string
# Conjunt de programes que s'instal·larà.
#d-i mirror/suite string testing
# Conjunt de programes que s'emprarà per a carregar components de l'instal·lador
# (opcional).
#d-i mirror/udeb/suite string testing
B.4.5. Configuració de comptes
Es poden configurar prèviament el compte del superusuari i el nom i la
contrasenya d'un usuari ordinari. Les contrasenyes es poden indicar bé de
manera explícita o bé en forma de resums MD5.
Avís
Sigueu conscients que la configuració prèvia de contrasenyes no és completament
segura ja que qualsevol persona amb accés al fitxer de configuració prèvia les
podrà saber. L'emmagatzematge de contrasenyes amb una funció resum es considera
segura a menys que es faci servir un algorisme feble com DES o MD5, que
permeten atacs per força bruta. Els algorismes de funció resum recomanats son
SHA-256 i SHA512.
# No generar el compte de superusuari (l'usuari normal haurà de ser capaç
# d'utilitzar «sudo»).
#d-i passwd/root-login boolean false
# De forma alternativa, per no generar el compte d'usuari normal.
#d-i passwd/make-user boolean false
# Contrasenya de superusuari, ben explícita
#d-i passwd/root-password password r00tme
#d-i passwd/root-password-again password r00tme
# o bé xifrada fent servir una funció resum crypt(3).
#d-i passwd/root-password-crypted password [crypt(3) hash]
# Per generar un compte d'usuari normal.
#d-i passwd/user-fullname string Usuari de Debian
#d-i passwd/username string debian
# Contrasenya de l'usuari normal, bé explícita
#d-i passwd/user-password password insecure
#d-i passwd/user-password-again password insecure
# o bé xifrada fent servir un capolament crypt(3).
#d-i passwd/user-password-crypted password [crypt(3) hash]
# Genera el primer usuari amb el UID donat en comptes del predeterminat.
#d-i passwd/user-uid string 1010
# El compte d'usuari s'afegirà a algun dels grups estàndard inicials. Per
# a substituir-ho, utilitzeu açò.
#d-i passwd/user-default-groups string audio cdrom video
Les variables passwd/root-password-crypted i passwd/user-password-crypted també
es poden configurar prèviament posant «!» com a valor. En aquest cas, el compte
corresponent es deshabilitarà. Això pot ser convenient per al compte de
superusuari en cas que, evidentment, s'haja establert un altre mètode per
permetre les tasques d'administració o per entrar com a superusuari (per
exemple fent servir l'autenticació de la clau SSH o el sudo).
La següent ordre (disponible al paquet whois) es pot fer servir per generar una
contrasenya SHA-512 basada en la funció resum «crypt(3)»:
mkpasswd -m sha-512
B.4.6. Configuració del rellotge i del fus horari
# Controla si el rellotge està o no fixat a UTC.
d-i clock-setup/utc boolean true
# Podeu donar-li qualsevol valor vàlid per $TZ; vegeu el contingut de
# /usr/share/zoneinfo/ per als valors vàlids.
d-i time/zone string US/Eastern
# Controla si s'utilitza NTP per posar en hora el rellotge a la instal·lació.
d-i clock-setup/ntp boolean true
# Quin servidor d'NTP s'utilitzarà. El que hi ha per defecte quasi sempre és bo.
#d-i clock-setup/ntp-server string ntp.example.com
B.4.7. Fer particions
La configuració prèvia per fer particions de discs durs està limitada per les
possibilitats oferides pel partman-auto. Podeu o bé partir l'espai lliure
existent al disc o bé el disc sencer. La distribució del disc es pot determinar
fent servir una recepta definida prèviament, una de personalitzada procedent
d'un fitxer recepta, o una inclosa dins els fitxers de configuració prèvia.
Es poden generar configuracions prèvies amb RAID, LVM i xifrat, però no amb
tota la flexibilitat possible de creació de particions que ofereix una
instal·lació no preconfigurada.
Els exemples de sota només proporcionen informació bàsica de l'ús de receptes.
Per a una informació detallada consulteu els fitxers partman-auto-recipe.txt i
partman-auto-raid-recipe.txt, inclosos al paquet debian-installer. Tots dos
fitxers també es troben disponibles al repositori de fonts de debian-installer.
Adoneu-vos que la funcionalitat disponible pot canviar d'una versió a una
altra.
Avís
La identificació dels discs depèn de l'ordre en què es carreguen llurs
controladors. Si el sistema té més d'un disc, assegureu-vos que se seleccione
el correcte abans d'utilitzar la configuració prèvia.
B.4.7.1. Exemple de particions
# Si el sistema té espai lliure podeu fer la partició només d'aquest espai.
# Això només passarà si «partman-auto/method» no està habilitat (a sota).
#d-i partman-auto/init_automatically_partition select biggest_free
# També podeu especificar el disc que es partirà. Si el sistema només té
# un disc, l'instal·lador l'emprarà per defecte, altrament cal que indiqueu
# el dispositiu en el format tradicional, no en el de «devfs» (per exemple,
# «/dev/sda» en lloc de «/dev/discs/disc0/disc»).
# Per exemple, per emprar el primer disc SCSI/SATA:
#d-i partman-auto/disk string /dev/sda
# Addicionalment, haureu d'especificar el mètode a utilitzar.
# Els mètodes disponibles actualment són:
# - regular: empra el tipus de partició típics de l'arquitectura
# - lvm: empra LVM per a partir el disc
# - crypto: empra LVM a dins d'una partició xifrada
d-i partman-auto/method string lvm
# Podeu definit la quantitat d'espai que s'usarà per al grup del volum
# LVM. Pot ser o bé la mida amb la unitat (p.ex. 20 GB), un percentatge de
# l'espai lliure o la paraula clau 'max'.
d-i partman-auto-lvm/guided_size string max
# Si un dels discs que s'ha de partir automàticament conté una
# configuració LVM antiga, l'usuari rebrà un avís. Això es pot
# desactivar amb una configuració prèvia...
d-i partman-lvm/device_remove_lvm boolean true
# El mateix és aplicable a RAID per programari ja existent:
d-i partman-md/device_remove_md boolean true
# I el mateix per a la confirmació d'escriptura a particions «lvm».
d-i partman-lvm/confirm boolean true
d-i partman-lvm/confirm_nooverwrite boolean true
# Podeu triar un dels tres tipus de partició predefinits:
# - atomic: tots els fitxers en una partició
# - home: partició «/home» separada
# - multi: particions «/home», «/usr», «/var» i «/tmp» separades
d-i partman-auto/choose_recipe select atomic
# O indicar-ne una pròpia...
# Si podeu obtenir un fitxer de recepta per a l'entorn de l'instal·lador,
# podeu simplement apuntar-hi.
#d-i partman-auto/expert_recipe_file string /hd-media/recipe
# Si no, podeu posar una recepta sencera en una línia (lògica). Aquest exemple
# genera una petita partició «/boot», un espai d'intercanvi adient, i empra la
# resta de l'espai per a la partició arrel:
#d-i partman-auto/expert_recipe string \
# boot-root :: \
# 40 50 100 ext3 \
# $primary{ } $bootable{ } \
# method{ format } format{ } \
# use_filesystem{ } filesystem{ ext3 } \
# mountpoint{ /boot } \
# . \
# 500 10000 1000000000 ext3 \
# method{ format } format{ } \
# use_filesystem{ } filesystem{ ext3 } \
# mountpoint{ / } \
# . \
# 64 512 300% linux-swap \
# method{ swap } format{ } \
# .
# El format complet de les receptes es troba documentat al fitxer
# «partman-auto-recipe.txt» inclós al paquet «debian-installer» i disponible
# al repositori de fonts de l'instal·lador. També s'hi documenta com
# especificar paràmetres com etiquetes per als sistemes de fitxers, noms
# per als grups de volum i quins dispositius incloure en un grup de volum.
## Particionar per a EFI
# Si el vostre sistema necessita una partició EFI podeu afegir quelcom semblant
# a això a la recepta anterior, com el primer element de la recepta:
# 538 538 1075 free \
# $iflabel{ gpt } \
# $reusemethod{ } \
# method{ efi } \
# format{ } \
# . \
#
# El fragment anterior és per a l'arquitectura amd64; els detalls poden ser
# diferents en altres arquitectures. El paquet 'partman-auto' del repositori
# font del D-I pot tenir algun exemple a seguir.
# Això fa que el «partman» particioni automàticament sense demanar confirmació,
# amb la condició que haguéssiu dit d'utilitzar un dels mètodes de dalt.
d-i partman-partitioning/confirm_write_new_label boolean true
d-i partman/choose_partition select finish
d-i partman/confirm boolean true
d-i partman/confirm_nooverwrite boolean true
# Forçar l'engegada UEFI (la 'compatibilitat BIOS' es perdrà). Per defecte: false.
#d-i partman-efi/non_efi_system boolean true
# Assegurar que la taula de particions és GPT - això és requerit per EFI
#d-i partman-partitioning/choose_label select gpt
#d-i partman-partitioning/default_label string gpt
# Quan s'habilita el xifrat de disc, ometi esborrar les particions per endavant.
#d-i partman-auto-crypto/erase_disks boolean false
B.4.7.2. Fer particions amb RAID
També podeu utilitzar la configuració prèvia per configurar les particions a
una matriu RAID per programari. Els nivells de RAID suportats són 0, 1, 5, 6 i
10, creant matrius degradades i especificant els dispositius de reemplaçament.
Avís
És molt fàcil equivocar-se en aquest tipus de partició automatitzada. A més es
tracta d'una funcionalitat que no rep molta atenció per part dels
desenvolupadors del debian-installer. La responsabilitat d'aconseguir les
receptes correctes (de forma que tinguin sentit i no entren en conflicte) recau
en l'usuari. Comproveu el fitxer /var/log/syslog si teniu algun problema.
# A «method» se li hauria de donar el valor "raid".
#d-i partman-auto/method string raid
# Especifica quins discs s'han de partir. Tots acabaran amb la
# mateixa disposició, per tant tan sols funcionarà si els discs tenen
# la mateixa mida.
#d-i partman-auto/disk string /dev/sda /dev/sdb
# A continuació necessiteu especificar quines particions físiques
# s'utilitzaran.
#d-i partman-auto/expert_recipe string \
# multiraid :: \
# 1000 5000 4000 raid \
# $primary{ } method{ raid } \
# . \
# 64 512 300% raid \
# method{ raid } \
# . \
# 500 10000 1000000000 raid \
# method{ raid } \
# .
# Per acabar necessiteu especificar com s'utilitzaran les particions
# prèviament definides a la configuració del RAID. Recordeu d'utilitzar
# els números de partició correctes per particions lògiques. S'admeten
# els nivells RAID 0, 1, 5, 6 i 10, separant-ne els dispositius amb «#».
# Els paràmetres són:
# <raidtype> <devcount> <sparecount> <fstype> <mountpoint> \
# <devices> <sparedevices>
#d-i partman-auto-raid/recipe string \
# 1 2 0 ext3 / \
# /dev/sda1#/dev/sdb1 \
# . \
# 1 2 0 swap - \
# /dev/sda5#/dev/sdb5 \
# . \
# 0 2 0 ext3 /home \
# /dev/sda6#/dev/sdb6 \
# .
# Per a més informació vegeu el fitxer «partman-auto-raid-recipe.txt»
# inclós al paquet «debian-installer» i disponible al repositori de fonts
# de l'instal·lador.
# Açò fa que el «partman» particioni automàticament sense demanar confirmació.
d-i partman-md/confirm boolean true
d-i partman-partitioning/confirm_write_new_label boolean true
d-i partman/choose_partition select finish
d-i partman/confirm boolean true
d-i partman/confirm_nooverwrite boolean true
B.4.7.3. Com controlar el muntatge de les particions
Normalment, els sistemes de fitxers es munten emprant un identificador
universalment únic (UUID) com a clau, el que permet que siguen muntats
correctament encara que canvien els seus noms de dispositiu. Els UUID són
llargs i difícils de llegir, així que l'instal·lador vos permet muntar els
sistemes de fitxers basant-se en noms de dispositiu tradicionals o en etiquetes
que els assigneu. Si demaneu a l'instal·lador que munte per etiquetes, els
sistemes de fitxers que no en tinguen seran muntats pel seu UUID.
Els dispositius amb noms estables, com els volums lògics LVM, continuaran
emprant llurs noms tradicionals en lloc de l'UUID.
Avís
Els noms tradicionals de dispositiu poden canviar amb l'ordre en què el nucli
descobreix els dispositius en arrencar, causant que es munte el sistema de
fitxers que no toca. De forma similar, es possible que les etiquetes
coincidesquen en connectar un disc nou o una unitat USB, i aleshores el
comportament del vostre sistema en arrencar serà aleatori.
# Per defecte es munta per UUID, però també podeu escollir «traditional»
# per a emprar noms tradicionals de dispositiu, o «label» per a provar amb
# les etiquetes dels sistemes de fitxers abans de recórrer a llurs UUID.
#d-i partman/mount_style select uuid
B.4.8. Instal·lació del sistema base
No hi ha moltes coses que es puguin configurar prèviament en aquesta etapa de
la instal·lació. Les úniques preguntes que hi ha fan referència a la
instal·lació del nucli.
# Configura APT per a no instal·lar per defecte els paquets recomanats.
# L'ús d'aquesta opció pot resultar en un sistema incomplet i només ha de
# ser emprada per usuaris molt experimentats.
#d-i base-installer/install-recommends boolean false
# El (meta) paquet de la imatge del nucli a instal·lar; es pot utilitzar
# "none" si no es vol instal·lar cap nucli.
#d-i base-installer/kernel/image string linux-image-686
B.4.9. Configuració de l'«apt»
La configuració del fitxer /etc/apt/sources.list i les opcions bàsiques de
configuració estan completament automatitzades segons el mètode d'instal·lació
emprat i les respostes a les preguntes prèvies. Opcionalment podeu afegir
altres repositoris (locals).
# Trieu si voleu analitzar mitjans d'instal·lació addicionals
# (per defecte: false).
d-i apt-setup/cdrom/set-first boolean false
# Podeu decidir si instal·lar microprogramari no lliure.
#d-i apt-setup/non-free-firmware boolean true
# Podeu instal·lar programari de contribució («contrib») i no lliure
# («non-free»).
#d-i apt-setup/non-free boolean true
#d-i apt-setup/contrib boolean true
# Elimineu la següent línia si no voleu tenir al sources.list una
# entrada activa d'imatge DVD/BD d'instal·lació al sistema instal·lat
# (les entrades d'imatges netinst o CD seran desactivades
# independentment d'aquest valor).
#d-i apt-setup/disable-cdrom-entries boolean true
# Elimineu aquest comentari si no voleu utilitzar una rèplica.
#d-i apt-setup/use_mirror boolean false
# Trieu quins serveis d'actualització voleu utilitzar; definiu les rèpliques a
# utilitzar. Els valors mostrats baix són els valors predeterminats normals.
#d-i apt-setup/services-select multiselect security, updates
#d-i apt-setup/security_host string security.debian.org
# Repositoris addicionals, local[0-9] disponibles
#d-i apt-setup/local0/repository string \
# http://local.server/debian stable main
#d-i apt-setup/local0/comment string local server
# Habilita les línies deb-src
#d-i apt-setup/local0/source boolean true
# La URL de la clau pública del repositori local; heu de donar una clau o
# l'«apt» es queixarà del repositori no autenticat i la línia al «sources.list»
# es quedarà comentada.
#d-i apt-setup/local0/key string http://local.server/key
# o es pot inserir aquí codificant en base64 el contingut del fitxer amb la
# clau (amb `base64 -w0`) i especificant-ho així:
#d-i apt-setup/local0/key string base64://LS0tLS1CRUdJTiBQR1AgUFVCTElDIEtFWSBCTE9DSy0tLS0tCi4uLgo=
# Es comprovarà el contingut del fitxer amb la clau per si sembla ser de
# tipus «ASCII-armoured».
# Si és així, es desarà amb extensió ".asc", altrament tindrà extensió '.gpg'.
# El format "keybox database" no està actualment suportat. (vegeu
# generators/60local a les fonts d'apt-setup)
# Per defecte l'instal·lador requereix repositoris autenticats utilitzant
# una clau «gpg» coneguda. Aquesta opció es pot utilitzar per deshabilitar
# aquesta autenticació. Avís: És insegura, no es recomana.
#d-i debian-installer/allow_unauthenticated boolean true
# Elimineu aquest comentari per afegir la configuració multi-arquitectura per
# a i386:
#d-i apt-setup/multiarch string i386
B.4.10. Selecció de paquets
Podeu instal·lar qualsevol combinació de tasques que hi haja a l'abast. En
aquest moment les tasques que hi ha són:
• standard (eines estàndard)
• desktop (escriptori gràfic)
• gnome-desktop (escriptori Gnome)
• xfce-desktop (escriptori XFCE)
• kde-desktop (escriptori KDE Plasma)
• cinnamon-desktop (escriptori Cinnamon)
• mate-desktop (escriptori MATE)
• lxde-desktop (escriptori LXDE)
• web-server (servidor web)
• ssh-server (SSH server)
Podeu també no instal·lar cap tasca i forçar la instal·lació d'un conjunt de
paquets d'alguna altra manera. És recomanable incloure sempre la tasca standard
.
O en el cas que no vulgueu que es mostri el diàleg del tasksel, afegiu pkgsel/
run_tasksel al «preseed» (en aquest cas, no s'instal·larà cap paquet via
tasksel).
Si voleu instal·lar alguns paquets de forma individual a més a més dels
instal·lats per tasques, podeu utilitzar el paràmetre pkgsel/include. El valor
d'aquest paràmetre pot ser una llista de paquets separats o bé per comes o bé
per espais, que el podeu utilitzar de forma senzilla a la línia d'ordres del
nucli.
#tasksel tasksel/first multiselect standard, web-server, kde-desktop
# O opteu perquè no es mostri el diàleg del tasksel (i que no
# s'instal·li cap paquet):
#d-i pkgsel/run_tasksel boolean false
# Paquets addicionals per instal·lar individualment
#d-i pkgsel/include string openssh-server build-essential
# Actualització dels paquets després del debootstrap.
# Valors permesos: none, safe-upgrade, full-upgrade
#d-i pkgsel/upgrade select none
# Podeu triar si el vostre sistema enviarà informes sobre el programari
# que heu instal·lat, i els programes que feu servir. Per defecte no
# s'envia res, però fer-ho ajuda al projecte a determinar quins programes
# són els més populars i que s'haurien d'incloure al primer CD/DVD.
#popularity-contest popularity-contest/participate boolean false
B.4.11. Finalització de la instal·lació
# Durant la instal·lació des de consola sèrie, les consoles virtuals habituals
# (VT1-VT6) normalment queden inhabilitades a «/etc/inittab». Descomenteu la
# línia següent per evitar-ho.
#d-i finish-install/keep-consoles boolean true
# Evita el darrer missatge de la instal·lació que apareix indicant-ne l'estat
# complet.
d-i finish-install/reboot_in_progress note
# Això evita que l'instal·lador expulse el CD quan es torna a arrencar, la
# qual cosa és útil en algunes situacions.
#d-i cdrom-detect/eject boolean false
# Açò farà que l'instal·lador aturi la màquina quan acabe, però que no es
# reinicie al sistema instal·lat.
#d-i debian-installer/exit/halt boolean true
# Això apagarà la màquina del tot en comptes de només aturar-la.
#d-i debian-installer/exit/poweroff boolean true
B.4.12. Configuració prèvia d'altres paquets
# Segons el programari instal·lat, o si les coses van malament durant el
# procés d'instal·lació, és possible rebre preguntes sobre altres qüestions.
# També podeu fer-ne una configuració prèvia. Per obtenir una llista de
# totes les preguntes que es poden fer durant la instal·lació, feu una
# instal·lació, i després executeu aquestes ordres:
# debconf-get-selections --installer > file
# debconf-get-selections >> file
B.5. Opcions avançades
B.5.1. Execució d'ordres personalitzades a la instal·lació
Una opció molt potent i flexible oferta per les eines de preconfiguració és la
possibilitat d'executar ordres o guions en alguns punts de la instal·lació.
Quan el sistema d'arxius del sistema objectiu està muntat, està disponible a /
target. Si s'ha fet servir un CD d'instal·lació, quan està muntat està
disponible a /cdrom.
# Necessàriament, la configuració prèvia de l'instal·lador del Debian no pot
# ser segura. No hi ha res que comprove els intents de sobreeiximent de
# memòria intermèdia o d'altres abusos sobre els valors d'un fitxer de
# configuració prèvia com el present. Feu servir només aquests fitxers si
# provenen de llocs de confiança! Per raons de control, i perquè és útil
# en general, aquí teniu una manera d'executar de forma automàtica
# qualsevol ordre de l'interpret que vulgueu dins l'instal·lador.
# Aquesta primera ordre s'executa tan prompte com es pot, tot just després
# de llegir el fitxer de configuració prèvia.
#d-i preseed/early_command string anna-install some-udeb
# Aquesta ordre s'executa just abans d'iniciar l'eina de fer particions.
# Pot ser útil per a aplicar dinàmicament una configuració prèvia de l'eina
# que depenga de l'estat dels discs (que potser no estiguen encara visibles
# en executar «preseed/early_command»).
#d-i partman/early_command \
# string debconf-set partman-auto/disk "$(list-devices disk | head -n1)"
# Aquesta s'executa just abans que finalitzi la instal·lació, però
# quan encara es pot usar un directori de destí «/target». Podeu fer «chroot»
# sobre «/target» i usar-lo directament, o fer servir les ordres «apt-install»
# i «in-target» per instal·lar paquets fàcilment i executar ordres al
# sistema de destinació.
#d-i preseed/late_command string apt-install zsh; in-target chsh -s /bin/zsh
B.5.2. Ús de la configuració prèvia per canviar els valors predeterminats
És pot utilitzar la configuració prèvia per canviar la resposta predeterminada
a una pregunta, però que encara es faci la pregunta. Per fer açò l'indicador
seen s'ha de posar a «false» després de donar-li el valor a una pregunta.
d-i foo/bar string value
d-i foo/bar seen false
Podeu assolir el mateix efecte per a totes les preguntes si establiu el
paràmetre preseed/interactive=true a l'indicador d'arrencada. També pot ser
útil per provar o depurar el vostre fitxer de preconfiguració.
Adoneu-vos que el propietari «d-i» només s'ha d'emprar per a variables a usar
pel propi instal·lador. Per a variables corresponents als paquets instal·lats
al sistema de destinació cal que empreu el nom del paquet. Vegeu la nota al peu
de Secció B.2.2, «Utilització dels paràmetres d'arrencada per complementar la
configuració prèvia».
Si esteu preconfigurant mitjançant els paràmetres d'arrencada, podeu fer que
l'instal·lador pregunti una qüestió en concret utilitzant l'operador «?=», p.
ex. foo/bar?=valor (o propietari:foo/bar?=valor). Tingueu en compte que això
només afectarà els paràmetres corresponents a les preguntes que realment es
mostren durant el procés d'instal·lació, i no als paràmetres «interns».
Per a més informació sobre la depuració, feu servir el paràmetre d'arrencada
DEBCONF_DEBUG=5. D'aquesta manera, debconf imprimirà més detalls sobre la
configuració actual de cada variable i sobre el seu progrés mitjançant els
guions d'instal·lació de cada paquet.
B.5.3. Càrrega en cadena de fitxers de configuració prèvia
En un fitxer de configuració prèvia se'n poden incloure d'altres. Qualsevol
paràmetre d'aquests fitxers prevaldrà sobre els dels fitxers carregats primer.
Això fa possible, per exemple, indicar la configuració general de la xarxa a un
fitxer i els paràmetres més específics a altres.
# Es pot incloure més d'un fitxer, separat per espais; es carregaran tots.
# Els fitxers inclosos poden tenir directrius de configuració prèvia pròpies
# o bé incloure fitxers amb d'altres. Tingueu en compte que si els noms de
# fitxer són relatius, s'agafen del mateix directori que el del fitxer que
# els inclou.
#d-i preseed/include string x.cfg
# L'instal·lador pot comprovar sumes de verificació de fitxers de configuració
# prèvia abans de fer-los servir. Actualment sols es pot emprar «md5sums»,
# llistau els «md5sums» en el mateix ordre que la llista de fitxers que s'ha
# d'incloure.
#d-i preseed/include/checksum string 5da499872becccfeda2c4872f9171c3d
# Més flexible que això és el següent, que executa una ordre al intèrpret i,
# si s'obté algun nom de fitxer de configuració prèvia, s'hi inclou.
#d-i preseed/include_command \
# string if [ "`hostname`" = bob ]; then echo bob.cfg; fi
# El més flexible de tots, açò descarrega un programa i l'executa.
# El programa pot utilitzar ordres com «debconf-set» per manipular la base
# de dades «debconf». Es pot llistar més d'un guió, separat per espais.
# Adoneu-vos que si els noms de fitxers són relatius, s'agafen
# del mateix directori que el fitxer de preconfiguració que els executa.
#d-i preseed/run string foo.sh
És possible l'encadenament des de l'«initrd» o de la fase de configuració
prèvia amb fitxer, a una configuració prèvia en xarxa donant el valor a
«preseed/url» en els fitxers anteriors. Açò farà que la configuració prèvia de
la xarxa es realitze quan la xarxa s'aixeque. Necessiteu anar en compte quan ho
feu, ja que hi ha dues formes diferents de fer la configuració prèvia, que vol
dir per exemple que tindreu l'oportunitat d'executar l'ordre «preseed/early»,
la segona que es du a terme després d'aixecar la xarxa.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
^[18] Normalment, el propietari d'una variable «debconf» (o una plantilla) és
el nom del paquet que conté la plantilla «debconf» que es correspon a la
plantilla «debconf» corresponent. Per a les variables utilitzades en
l'instal·lador en sí mateix, el propietari és «d-i». Les plantilles i variables
poden tenir més d'un propietari que ajuden a determinar si es poden esborrar de
la base de dades «debconf» quan el paquet s'esborre completament.
^[19] Per exemple, configurar prèviament locale a ca_ES convertiria ca_ES.UTF-8
en el «locale» per defecte del sistema instal·lat. Si per exemple preferiu
ca_AD.UTF-8 al seu lloc, haureu d'establir una configuració prèvia individual
per a cada valor.
Apèndix C. Fer particions per a Debian
Sumari
C.1. Com decidir quines particions fer per a Debian i llurs mides
C.2. L'arbre de directoris
C.3. Esquema de particions recomanat
C.4. Noms dels dispositius a Linux
C.5. Programes per fer particions de Debian
C.1. Com decidir quines particions fer per a Debian i llurs mides
Com a mínim imprescindible, GNU/Linux necessita una partició pròpia. Podeu
tenir una única partició que contingui tot el sistema operatiu, les aplicacions
i els vostres fitxers personals. Molta gent pensa que també és necessària una
altra partició per a l'intercanvi de memòria, però això no és cert del tot. La
partició d'intercanvi o «swap» és un espai reservat per al sistema operatiu, i
que permet utilitzar el disc com si es tractés de «memòria virtual». Si poseu
l'espai d'intercanvi en una altra partició independent, Linux pot fer-ne un ús
molt més eficient. Es pot fer servir un fitxer normal per a l'intercanvi, però
no és recomanable.
Tanmateix, la majoria de la gent prefereix assignar a GNU/Linux més particions
de les estrictament necessàries. Hi ha dos motius pels que us pot interessar
dividir el sistema de fitxers en unes quantes particions més petites. El primer
és per seguretat. Si passa res que malmeti el sistema de fitxers, generalment
només afectarà una partició. D'aquesta manera només caldrà restaurar una part
del sistema (a partir de les còpies de seguretat que aneu fent meticulosament).
Almenys seria bo considerar tenir el que normalment es coneix com «partició
arrel». Aquesta conté els components més essencials del sistema. Si qualsevol
de les altres particions queda malmesa, encara podreu arrencar GNU/Linux per
arreglar el sistema. Això us pot estalviar haver de reinstal·lar-ho tot de nou.
El segon motiu generalment és més important en un entorn professional, però en
realitat dependrà de l'ús que feu de la màquina. Per exemple, un servidor que
rep molt correu no desitjat pot omplir fàcilment una partició. Si teniu /var/
mail en una partició separada al servidor de correu, la major part del sistema
continuarà funcionant.
L'únic inconvenient real de fer servir més particions és que sovint és difícil
saber d'entrada quines necessitats tindreu. Si feu una partició massa petita,
llavors o reinstal·leu el sistema o no parareu de moure coses d'una banda a
l'altra per fer lloc a la partició infradimensionada. D'altra banda, si feu la
partició massa gran estareu malbaratant espai que es podria fer servir per a
alguna altra cosa. És cert que l'espai de disc és barat avui en dia, però tot i
així, per què llançar els diners?
C.2. L'arbre de directoris
Debian GNU/Linux s'adhereix a la Filesystem Hierarchy Standard (Jerarquia
estàndard del sistema de fitxers) per a anomenar directoris i fitxers. Aquest
estàndard permet tant a usuaris com a programes predir la ubicació dels fitxers
i directoris. El directori arrel es representa per una barra /. A partir de
l'arrel, tots els sistemes Debian inclouen aquests directoris:
┌─────────┬──────────────────────────────────────────────────────┐
│Directori│ Contingut │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│bin │Binaris d'ordres essencials │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│boot │Fitxers estàtics del carregador d'arrencada │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│dev │Fitxers de dispositiu │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│etc │Configuració del sistema específica de la màquina │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│home │Directoris dels usuaris │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│lib │Biblioteques compartides essencials i mòduls del nucli│
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│media │Punts de muntatge per a dispositius extraïbles │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│mnt │Muntatge temporal de sistemes de fitxers │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│proc │Directori virtual per a informació del sistema │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│root │Directori principal de l'usuari root │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│run │Dades variables en temps d'execució │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│sbin │Binaris essencials del sistema │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│sys │Directori virtual per a informació del sistema │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│tmp │Fitxers temporals │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│usr │Jerarquia secundària │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│var │Dades variables │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│srv │Dades pels serveis facilitats pel sistema │
├─────────┼──────────────────────────────────────────────────────┤
│opt │Aplicacions de programari addicionals │
└─────────┴──────────────────────────────────────────────────────┘
A continuació teniu una llista de consideracions importants pel que fa a
directoris i particions. Tingueu en compte que l'ús del disc pot variar molt
segons la configuració del sistema. Aquestes recomanacions són més aviat
generals i proporcionen un bon punt de partida per a fer particions.
• La partició arrel / sempre ha de contenir físicament /etc, /bin, /sbin, /
lib, /dev i /usr, altrament no podreu iniciar. Això vol dir que heu de
proveir com a mínim 600-750 MB d'espai de disc per a la partició arrel
incloent /usr, o 5-6GB en el cas d'una instal·lació de servidor o de lloc
de treball.
• /var: les dades variables, com ara articles de grups de discussió, correus
electrònics, pàgines web, bases de dades, la memòria cau del sistema de
paquets, etc., aniran a parar a aquest directori. La seva mida dependrà en
bona part de l'ús que doneu al sistema, però per a la majoria de gent, el
que marcarà la mida serà la sobrecàrrega produïda pel sistema
d'administració de paquets. Si penseu fer una instal·lació completa de
gairebé tot allò que Debian pot oferir, tot en una sola sessió, n'hi hauria
d'haver prou amb reservar 2 o 3 GiB d'espai per a /var. Si penseu fer la
instal·lació per parts (és a dir, instal·lar els serveis i utilitats,
després les eines de text, llavors X...), us en podeu sortir amb 300-500
MiB. Si aneu més justos de disc i no penseu fer actualitzacions importants,
passareu amb només 30 o 40 MiB.
• /tmp: les dades temporals generades pels programes segurament aniran a
parar a aquest directori. 40-100 MiB haurien de ser suficients. Algunes
aplicacions, com ara eines de manipulació de fitxers, autoria de CD/DVD, o
altre programari multimèdia, poden fer servir /tmp per emmagatzemar fitxers
imatge. Si teniu intenció de fer servir aquest tipus d'aplicacions, és
recomanable ajustar l'espai disponible a /tmp convenientment.
• /home: tot usuari deixa les seves dades en un subdirectori d'aquest
directori. La seva mida dependrà del nombre d'usuaris que tingui el
sistema, i dels fitxers que s'hi hagin d'emmagatzemar. Segons l'ús planejat
per a la màquina s'haurien de reservar uns 100 MiB per a cada usuari,
adaptant aquest valor a les vostres necessitats particulars. Reserveu molt
més espai si teniu previst desar molts fitxers multimèdia (imatges, MP3,
pel·lícules) als vostres directoris personals.
C.3. Esquema de particions recomanat
Per a usuaris novells, màquines Debian personals, sistemes domèstics i altres
instal·lacions monousuari, el més fàcil i probablement més simple serà fer una
única partició / (més la d'intercanvi). El tipus de partició recomanat és ext4.
En sistemes multiusuari amb molt espai de disc, és millor col·locar /var,/tmp,
i /home cadascun a la seva pròpia partició, i separats de la partició /.
Podríeu necessitar una partició a part per /usr/local si penseu instal·lar
molts programes que no formen part de la distribució Debian. Si la vostra
màquina ha de ser un servidor de correu, potser caldria fer una partició a part
per a /var/mail. Si esteu instal·lant un servidor amb molts comptes d'usuari,
és bo tenir una partició gran independent per a /home. En general, l'esquema de
particions varia d'una màquina a una altra, depenent de per a què es faci
servir.
Per a sistemes més complexos llegiu el Multi Disk HOWTO. Aquesta secció tracta
més en profunditat aquest tema, pot interessar especialment a proveïdors
d'internet i a persones que es dediquin a configurar servidors.
Pel que fa a la mida de la partició d'intercanvi, hi ha molts punts de vista
diferents. Un heurisme que va prou bé és fer-la tan gran com la memòria del
sistema. Però en la majoria de casos no hauria de ser inferior a 512 MiB. És
clar que hi ha excepcions a la regla.
Com a exemple, una antiga màquina domèstica podria tenir 512 MiB de RAM i un
disc SATA de 20 GiB a /dev/sda. Podria haver-hi una partició de 8 GiB per a un
altre sistema operatiu a /dev/sda1, una partició d'intercanvi de 512 MiB a /dev
/sda3 i la resta, aproximadament 11,5 GiB a /dev/sda2, com a partició Linux.
Per tenir una idea de l'espai que ocupen altres paquets que us poden interessar
una vegada la instal·lació del sistema ha estat completada, llegiu Secció D.2,
«Espai requerit per a les tasques».
C.4. Noms dels dispositius a Linux
Els noms dels discs i particions a Linux poden ser diferents que en altres
sistemes operatius. Necessiteu saber els noms que utilitza Linux quan genereu i
monteu particions. Aquest és l'esquema bàsic de noms:
• El primer disc dur s'anomena /dev/sda.
• El segon disc dur s'anomena /dev/sdb, i així successivament.
• El primer CD-ROM SCSI s'anomena /dev/scd0, també conegut com a /dev/sr0.
Les particions en cada disc es representen afegint un número decimal al nom del
disc: sda1 i sda2 representen la primera i segona partició del primer disc SCSI
del vostre sistema.
Ací teniu un exemple real. Assumim que teniu un sistema amb dos discs SCSI, un
a l'adreça SCSI 2 i l'altre a l'adreça SCSI 4. El primer disc (a l'adreça 2)
s'anomena sda, i el segon sdb. Si la unitat sda té tres particions, aquestes
s'anomenaran sda1, sda2 i sda3. La mateixa lògica s'aplica també al disc sdb i
les seues particions.
Teniu en compte que si teniu dos adaptadors de bus SCSI (és a dir,
controladores), l'ordre de les unitats pot ser confús. La millor solució en
aquest cas és estar atent als missatges d'arrencada, assumint que sabeu els
models de les unitats i/o les seues capacitats.
C.5. Programes per fer particions de Debian
Els desenvolupadors de Debian han adaptat nombroses varietats de programes per
fer particions a fi que funcionen en diversos tipus de discs durs i
arquitectures d'ordinador. Tot seguit hi ha una llista dels programes adients
per a la vostra arquitectura.
partman
És l'eina de Debian recomanada per fer particions. Aquesta navalla suïssa
també pot redimensionar particions, generar sistemes de fitxers i
associar-los a punts de muntatge.
fdisk
És el partidor de discs original del Linux, adequat per als experts.
Aneu amb compte si teniu particions de FreeBSD. Els nuclis d'instal·lació
permeten l'ús d'aquestes particions, però la manera com l'fdisk els
representa (o no) pot fer que els noms de dispositiu diferisquen. Vegeu el
COM ES FA Linux+FreeBSD.
cfdisk
És un partidor de discs d'ús senzill, apte per a tothom.
Tingueu en compte que el cfdisk no reconeix particions FreeBSD en absolut i
que, novament, els noms de dispositiu poden diferir.
Un d'aquests programes s'executarà de manera predeterminada quan seleccioneu
Parteix els dics (o paregut). Es podria utilitzar una eina de fer particions
des de la línia d'ordres al VT2, malgrat que no es recomana.
Apèndix D. Informació variada
Sumari
D.1. Dispositius del Linux
D.1.1. Configuració del ratolí
D.2. Espai requerit per a les tasques
D.3. Instal·lar Debian GNU/Linux des d'un sistema Unix/Linux
D.3.1. Començar
D.3.2. Instal·lar debootstrap
D.3.3. Executar debootstrap
D.3.4. Configurar el sistema base
D.3.5. Instal·lar un nucli
D.3.6. Configuració del carregador d'arrencada
D.3.7. Accés remot: instal·lar SSH i configurar l'accés
D.3.8. Retocs finals
D.4. Instal·lació de Debian GNU/Linux utilitzant PPP sobre Ethernet (PPPoE)
D.1. Dispositius del Linux
En el Linux teniu diversos fitxers especials que podeu trobar al directori /
dev. Aquests fitxers s'anomenen fitxers de dispositiu i no es comporten com
fitxers normals. Els tipus més comuns de fitxers de dispositiu són els de bloc
i els de caràcter. Aquests fitxers actuen d'interfície amb el controlador real
(que forma part del nucli de Linux) que és el que accedeix al maquinari. Un
altre tipus de fitxer de dispositiu menys habitual és el que s'anomena pipe.
Podeu vore els fitxers de dispositiu més important a la taula de baix.
┌────┬────────────────────────────────────┐
│sda │Disc dur al primer port (Mestre) │
├────┼────────────────────────────────────┤
│sdb │Segon disc dur │
├────┼────────────────────────────────────┤
│sda1│Primera partició del primer disc dur│
├────┼────────────────────────────────────┤
│sdb7│Setene partició del segon disc dur │
└────┴────────────────────────────────────┘
┌───┬──────────────┐
│sr0│Primer CD-ROM │
├───┼──────────────┤
│sr1│Segon CD-ROM │
└───┴──────────────┘
┌───────┬─────────────────────────────────────────────────────────────────────┐
│ttyS0 │Port sèrie 0, COM1 sota l'MS-DOS │
├───────┼─────────────────────────────────────────────────────────────────────┤
│ttyS1 │Port sèrie 1, COM2 sota l'MS-DOS │
├───────┼─────────────────────────────────────────────────────────────────────┤
│psaux │dispositiu de ratolí PS/2 │
├───────┼─────────────────────────────────────────────────────────────────────┤
│gpmdata│Pseudodispositiu, repetidor de dades procedents del dimoni GPM │
│ │(ratolí) │
└───────┴─────────────────────────────────────────────────────────────────────┘
┌─────┬──────────────────────────────────────────────────┐
│cdrom│Enllaç simbòlic a la unitat de CD-ROM │
├─────┼──────────────────────────────────────────────────┤
│mouse│Enllaç simbòlic al fitxer de dispositiu del ratolí│
└─────┴──────────────────────────────────────────────────┘
┌────┬────────────────────────────────────────────────────────┐
│null│Qualsevol cosa escrita a aquest dispositiu desapareixerà│
├────┼────────────────────────────────────────────────────────┤
│zero│Aquest dispositiu produeix sempre zeros │
└────┴────────────────────────────────────────────────────────┘
D.1.1. Configuració del ratolí
El ratolí pot emprar-se tant a la consola del Linux (amb el «gpm») com a
l'entorn de finestres X. Normalment, només cal instal·lar el gpm i el servidor
X. Ambdós s'han de configurar per fer servir /dev/input/mice com al dispositiu
de ratolí. El nom correcte del protocol del ratolí a «gpm» és exps2, i a X
ExplorerPS/2. Els fitxers de configuració són /etc/gpm.conf i /etc/X11/
xorg.conf, respectivament.
Cal carregar certs mòduls del nucli per a fer funcionar el ratolí. En alguns
casos, es detecta automàticament els mòduls correctes, però no sempre per als
antics ratolins sèrie i de tipus «bus»^[20], actualment només en ús en equips
antics. A continuació es resum els mòduls del nucli Linux necessaris per a
diferents tipus de ratolins:
┌────────┬───────────────────────────────────────────────────────────┐
│ Mòdul │ Descripció │
├────────┼───────────────────────────────────────────────────────────┤
│psmouse │ratolí PS/2 (autodetectat) │
├────────┼───────────────────────────────────────────────────────────┤
│usbhid │ratolí USB (autodetectat) │
├────────┼───────────────────────────────────────────────────────────┤
│sermouse│La majoria de ratolins sèrie │
├────────┼───────────────────────────────────────────────────────────┤
│logibm │Ratolí «bus» connectat amb una targeta Logitech │
├────────┼───────────────────────────────────────────────────────────┤
│inport │Ratolí «bus» connectat a una targeta ATI o Microsoft InPort│
└────────┴───────────────────────────────────────────────────────────┘
Per a carregar un mòdul controlador del ratolí, podeu fer servir l'ordre
modconf (del paquet del mateix nom) i mirar en la categoria kernel/drivers/
input/mouse.
D.2. Espai requerit per a les tasques
Una instal·lació estàndard per a l'arquitectura «amd64» amb el nucli 2.6,
incloent-hi tots els paquets estàndard, requereix 1242 MiB d'espai de disc. Una
instal·lació bàsica mínima, amb la tasca «Sistema estàndard» no seleccionada,
ocuparà 1012 MiB.
Important
En els dos casos és l'espai en disc utilitzat després d'acabar la instal·lació
i esborrar tots els fitxers temporals. Açò també te en compte les necessitats
del sistema de fitxers, per exemple els fitxers de «journal». Açò vol dir que
farà falta prou més espai al disc durant la instal·lació i per l'ús normal del
sistema.
La següent taula enumera les mides indicades per l'«aptitude» que calen per a
les tasques llistades en el «tasksel». Tingueu en compte que algunes d'aquestes
comparteixen components, per tant la mida total de la instal·lació conjunta de
dues d'elles pot resultar inferior al total de la suma indicat.
Per defecte s'instal·larà l'entorn d'escriptori GNOME, però podeu escollir un
entorn d'escriptori alternatiu emprant una de les imatges d'instal·lació
especials, o especificant l'entorn d'escriptori desitjat durant la instal·lació
(vegeu Secció 6.3.6.2, «Selecció i instal·lació de programari»).
Tingueu en compte que cal afegir les mides de la taula a la de la instal·lació
estàndard a l'hora de determinar la mida de les particions. La major part de la
mida identificada com a «Mida de la instal·lació» la faran servir /usr i /lib;
la mida identificada com a «Mida de la descàrrega» cal tenir-la a l'abast
(temporalment) a /var.
┌──────────────┬──────────────────┬────────────────┬──────────────────────────┐
│ Tasca │ Mida de la │ Mida de la │ Espai requerit per a la │
│ │instal·lació (MiB)│descàrrega (MiB)│ instal·lació (MiB) │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│Entorn │ │ │ │
│d'escriptori │ │ │ │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│ • GNOME (per│3216 │859 │4075 │
│defecte) │ │ │ │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│ • KDE Plasma│4584 │1316 │5900 │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│ • Xfce │2509 │683 │3192 │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│ • LXDE │2539 │693 │3232 │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│ • MATE │2851 │762 │3613 │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│ • Cinnamon │4676 │1324 │6000 │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│Servidor web │85 │19 │104 │
├──────────────┼──────────────────┼────────────────┼──────────────────────────┤
│Servidor de │2 │1 │3 │
│SSH │ │ │ │
└──────────────┴──────────────────┴────────────────┴──────────────────────────┘
Si la llengua emprada no és l'anglès, el tasksel potser instal·larà
automàticament una tasca de localització si n'hi ha cap a l'abast per a la
vostra llengua. Les necessitats d'espai canvien segons la llengua; heu de
reservar uns 350 MiB en total per a la descàrrega i la instal·lació.
D.3. Instal·lar Debian GNU/Linux des d'un sistema Unix/Linux
Aquesta secció explica com instal·lar Debian GNU/Linux des d'un Unix o Linux,
sense utilitzar el sistema de menús de l'instal·lador com s'explica a tot
aquest manual. Aquest COM ES FA d'«instal·lació creuada» l'han demanat usuaris
de Red Hat, Mandriva i SuSE que migren a Debian GNU/Linux. En aquesta secció es
pressuposa una certa familiaritat amb la introducció d'ordres «*nix» i la
navegació pel sistema de fitxers. En aquesta secció, $ significa que l'ordre
s'ha d'introduir al sistema actual de l'usuari, i # significa que l'ordre s'ha
d'introduir al «chroot» de Debian.
Una vegada tingueu configurat el sistema Debian a la vostra mida, podreu migrar
totes les dades existents (si n'hi ha alguna) i continuar treballant. Aquesta
és, per tant una instal·lació Debian GNU/Linux amb «sense temps d'inactivitat».
També és una manera intel·ligent de treballar amb maquinari que d'altra manera
no funciona bé amb diferents arrencades o mitjans d'instal·lació.
Nota
Ja que aquesta és principalment una tasca manual, heu de considerar que haureu
de fer moltes configuracions bàsiques del sistema, que requeriran més
coneixement en general sobre Debian i Linux que el necessari per a realitzar
una instal·lació regular. No espereu que aquest procediment resulti en un
sistema idèntic al que obtindríeu amb una instal·lació regular. També heu de
tenir en compte que aquest procediment només descriu els passos bàsics per a
configurar el sistema. Pot ser que siguin necessaris passos addicionals
d'instal·lació i/o configuració.
D.3.1. Començar
Amb les actuals eines «*nix», es necessita tornar a partir el disc, preparant
al menys un sistema de fitxers i una partició d'intercanvi. Necessitareu al
menys 1012 MiB d'espai per una instal·lació de consola, o bé al menys 2539 MiB
si voleu instal·lar X (més si intenteu instal·lar algun entorn d'escriptori com
el GNOME o el KDE Plasma).
A continuació, genereu sistemes de fitxers a les vostres particions. Per
exemple, per generar un sistema de fitxers «ext3» a la partició /dev/sda6 (que
és el nostre exemple per la partició arrel):
# mke2fs -j /dev/sda6
Si voleu generar un sistema de fitxers «ext2», ometeu -j.
Inicialitzeu i activeu l'intercanvi (substituïu el número de la partició per la
vostra partició d'intercanvi de Debian):
# mkswap /dev/sda5
# sync
# swapon /dev/sda5
Munteu la partició a /mnt/debinst (el lloc d'instal·lació, per ser l'arrel (/)
del sistema de fitxers del nou sistema). El punt de muntatge és arbitrari, i
se'n farà ús després.
# mkdir /mnt/debinst
# mount /dev/sda6 /mnt/debinst
Nota
Si voleu tenir parts del vostre sistema de fitxers (p. ex. «/usr») muntats en
particions separades, haureu de generar i muntar aquests directoris manualment
abans de procedir amb la següent fase.
D.3.2. Instal·lar debootstrap
L'eina que utilitza l'instal·lador de Debian, i que es reconeix oficialment com
la manera d'instal·lar un sistema base de Debian, és debootstrap. Fa ús de wget
i ar, i per altra part tan sols depèn de /bin/sh i eines Unix/Linux bàsiques^
[21]. Instal·leu wget i ar si no hi són ara al vostre sistema, i descarregueu i
instal·leu debootstrap.
Podeu també utilitzar el procediment següent per fer la instal·lació de forma
manual. Genereu un directori de treball per extreure els «.deb» dins:
# mkdir work
# cd work
El binari de debootstrap el podeu trobar a l'arxiu de Debian (assegureu-vos de
seleccionar l'arxiu correcte per la vostra arquitectura). Descarregueu el
«.deb» debootstrap del repositori, copieu el paquet al directori i extraieu-ne
els fitxers. Necessitareu tenir privilegis de «root» per instal·lar els
fitxers.
# ar -x debootstrap_0.X.X_all.deb
# cd /
# zcat /full-path-to-work/work/data.tar.gz | tar xv
D.3.3. Executar debootstrap
Podeu descarregar els fitxers que necessiteu del debootstrap directament de
l'arxiu quan l'executeu. Podeu substituir ftp.es.debian.org/debian per
qualsevol rèplica de l'arxiu a l'ordre de l'exemple de baix, preferiblement per
un que estigui a prop vostre. Teniu una llista de les rèpliques a http://
www.debian.org/mirror/list.
Si teniu una imatge d'instal·lació de Debian GNU/Linux bookworm muntada a /
cdrom, podeu substituir l'adreça del http per: file:/cdrom/debian/
Substituïu una de les següents per ARCH a l'ordre debootstrap: amd64, arm64,
armel, armhf, i386, mips64el, mipsel, ppc64el, s390x.
# /usr/sbin/debootstrap --arch ARCH bookworm \
/mnt/debinst http://ftp.es.debian.org/debian
Si l'arquitectura destí és diferent de la de la màquina, haureu d'afegir
l'opció --foreign.
D.3.4. Configurar el sistema base
Ara ja teniu un sistema Debian real al disc, això si, molt petit. Feu chroot:
# LANG=C.UTF-8 chroot /mnt/debinst /bin/bash
Si l'arquitectura de destí és diferent a la de l'hoste, primer haureu de copiar
«qemu-user-static» al nou hoste:
# cp /usr/bin/qemu-ARCH-static /mnt/debinst/usr/bin
# LANG=C.UTF-8 chroot /mnt/debinst qemu-ARCH-static /bin/bash
Després d'entrar al «chroot» podríeu necessitar ajustar la definició del
terminal per a que sigui compatible amb el sistema Debian base, per exemple:
# export TERM=xterm-color
Depenent del valor de «TERM», haureu d'instal·lar el paquet ncurses-term per a
tenir suport per a ell.
Si l'arquitectura objectiu és diferent de a la de l'hoste, necessitau acabar el
procés multietapa d'arrencada:
/debootstrap/debootstrap --second-stage
D.3.4.1. Generar fitxers de dispositiu
En aquest punt /dev/ només conté fitxers de dispositiu molt bàsics. Per als
següents passos de la instal·lació pot ser que es requereixin fitxers de
dispositiu addicionals. Hi ha diferents maneres d'assolir això, i el mètode que
hauríeu d'emprar depèn del sistema hoste que esteu usant per a fer la
instal·lació, de si fareu servir o no un nucli modular, i de si penseu usar
fitxers de dispositiu estàtics o dinàmics (p. ex. usant udev) per al nou
sistema.
Algunes de les opcions disponibles són:
• instal·lar el paquet «makedev» i generar un conjunt de fitxers de
dispositiu estàtic fent servir (abans de fer «chroot»)
# apt install makedev
# mount none /proc -t proc
# cd /dev
# MAKEDEV generic
• només generar manualment dispositius de fitxer fent servir MAKEDEV
• muntar vinculantment («bind mount») «/dev» des del vostre sistema hoste a
sobre de «/dev» al sistema destí; tingueu en compte que els guions
«postinst» d'alguns paquets poden intentar crear fitxers de dispositiu, per
tant aquest opció s'ha d'utilitzar amb cura.
D.3.4.2. Muntatge de les particions
Necessitareu generar el fitxer /etc/fstab.
# editor /etc/fstab
Aquest és un exemple que podeu modificar per a que s'ajuste a les vostres
necessitats:
# /etc/fstab: informació estàtica del sistema de fitxers.
#
# s. fitxers punt muntatge tipus opcions dump passades
/dev/XXX / ext3 defaults 0 1
/dev/XXX /boot ext3 ro,nosuid,nodev 0 2
/dev/XXX none swap sw 0 0
proc /proc proc defaults 0 0
/dev/cdrom /media/cdrom iso9660 noauto,ro,user,exec 0 0
/dev/XXX /tmp ext3 rw,nosuid,nodev 0 2
/dev/XXX /var ext3 rw,nosuid,nodev 0 2
/dev/XXX /usr ext3 rw,nodev 0 2
/dev/XXX /home ext3 rw,nosuid,nodev 0 2
Utilitzeu mount -a per muntar tots els sistemes de fitxers que heu especificat
al vostre /etc/fstab, o bé munteu cada sistema de fitxers de forma individual:
# mount /path # ex.: mount /usr
Els sistemes Debian tenen punts de muntatge pels dispositius extraïbles a /
media, però manté enllaços per raons de compatibilitat a /. Podeu generar
aquests si els necessiteu, per exemple:
# cd /media
# mkdir cdrom0
# ln -s cdrom0 cdrom
# cd /
# ln -s media/cdrom
Podeu muntar el sistema de fitxers «proc» vàries vegades i a llocs arbitraris,
però s'espera tenir el /proc. Si no utilitzeu mount -a, assegureu-vos de muntar
«proc» abans de continuar:
# mount -t proc proc /proc
L'ordre ls /proc ha de mostrar ara un directori no buit. Si això fallés, podeu
provar de muntar «proc» des de fora del «chroot»:
# mount -t proc proc /mnt/debinst/proc
D.3.4.3. Configurar la zona horària
Posant la tercera línia del fitxer /etc/adjtime a «UTC» o «LOCAL» determina si
el sistema interpretarà que el rellotge intern està en UTC o en horari local.
L'ordre següent permetrà configurar i triar la vostra zona horària.
# editor /etc/adjtime
Això és un exemple:
0.0 0 0.0
0
UTC
La següent ordre vos ajudarà a seleccionar la vostra franja horària.
# dpkg-reconfigure tzdata
D.3.4.4. Configurar la xarxa
Per configurar la xarxa, editeu /etc/network/interfaces, /etc/resolv.conf, /etc
/hostname i /etc/hosts.
# editor /etc/network/interfaces
Ací teniu alguns exemples senzills de /usr/share/doc/ifupdown/examples:
######################################################################
# /etc/network/interfaces -- fitxer de configuració per ifup(8), ifdown(8)
# Llegiu la pàgina del manual de «interfaces(5)» per veure quines
# opcions teniu al vostre abast.
######################################################################
# La interfície «loopback» ja no és realment necessària, però es pot emprar
# si és necessari.
#
# auto lo
# iface lo inet loopback
# Per utilitzar «dhcp»:
#
# auto eth0
# iface eth0 inet dhcp
# Un exemple de configuració amb IP estàtica («network», «broadcast» i
# «gateway» són opcionals):
#
# auto eth0
# iface eth0 inet static
# address 192.168.0.42
# network 192.168.0.0
# netmask 255.255.255.0
# broadcast 192.168.0.255
# gateway 192.168.0.1
Introduïu el nom del(s) vostre(s) servidor(s) de noms a /etc/resolv.conf:
# editor /etc/resolv.conf
Un exemple senzill de /etc/resolv.conf:
search example.com
nameserver 10.1.1.36
nameserver 192.168.9.100
Introduïu el nom del vostre sistema (de 2 a 63 caràcters):
# echo DebianHostName > /etc/hostname
I un fitxer /etc/hosts bàsic amb suport IPv6:
127.0.0.1 localhost
127.0.1.1 DebianHostName
# Les línies següents són les desitjables per a màquines amb suport IPv6
::1 ip6-localhost ip6-loopback
fe00::0 ip6-localnet
ff00::0 ip6-mcastprefix
ff02::1 ip6-allnodes
ff02::2 ip6-allrouters
ff02::3 ip6-allhosts
Si teniu vàries targetes de xarxa, ordeneu els noms dels mòduls dels
controladors al fitxer /etc/modules amb l'ordre desitjat. A l'arrencada, cada
targeta s'associarà amb el nom de la interfície («eth0», «eth1», etc.) que
esperàveu.
D.3.4.5. Configurar Apt
El «debootstrap» haurà generat un fitxer /etc/apt/sources.list molt bàsic que
permetrà instal·lar paquets addicionals. Per altra banda, potser voldreu afegir
alguns fonts addicionals, per exemple per al codi font dels paquets i les
actualitzacions de seguretat:
deb-src http://ftp.es.debian.org/debian bookworm main
deb http://security.debian.org/ bookworm-security main
deb-src http://security.debian.org/ bookworm-security main
Recordeu d'executar apt update després de fer els canvis a la llista de fonts.
D.3.4.6. Configurar el teclat i els paràmetres locals («locales»)
Per configurar els vostres paràmetres locals per utilitzar un idioma que no
sigui l'anglès, instal·leu el paquet de suport locales i configureu-lo. En
aquest moment es recomana utilitzar els «locales» amb UTF-8.
# aptitude install locales
# dpkg-reconfigure locales
Per configurar el vostre teclat (si fa falta):
# apt install console-setup
# dpkg-reconfigure keyboard-configuration
El canvi en la configuració del teclat no serà efectiu mentre esteu al
«chroot», sinó que estarà configurat en reiniciar de nou.
D.3.5. Instal·lar un nucli
Si intenteu arrencar aquest sistema, probablement voldreu un nucli Linux i un
carregador d'arrencada. Identifiqueu si hi ha algun nucli pre-empaquetat amb:
# apt search linux-image
Ara instal·lau el paquet corresponent al nucli que desitjau fent servir el seu
nom de paquet.
# apt install linux-image-arch-etc
D.3.6. Configuració del carregador d'arrencada
Per aconseguir que el vostre sistema Debian GNU/Linux arrenqui, configureu el
carregador d'arrencada per a que carregui el nucli instal·lat a la partició.
Fixeu-vos que debootstrap no instal·la cap carregador d'arrencada, encara que
podeu utilitzar l'apt dins el «chroot» per tal de fer-ho.
Tingueu en compte que això assumeix que s'ha generat un fitxer de dispositiu /
dev/sda. Hi ha mètodes alternatius per instal·lar grub2, però aquests estan
fora l'abast d'aquest apèndix.
D.3.7. Accés remot: instal·lar SSH i configurar l'accés
Si podeu accedir al sistema des de la consola, podeu botar aquesta secció. Si
el sistema ha d'ésser accessible des de la xarxa més endavant, és necessari
instal·lar SSH i configurar l'accés.
# apt install ssh
La identificació com a administrador amb contrasenya està desactivada per
defecte, de manera que la configuració de l'accés es pot fer establint una
contrasenya i activant la identificació del compte d'administració amb
contrasenya:
# passwd
# editor /etc/ssh/sshd_config
Aquesta opció està activada:
PermitRootLogin yes
També es pot configurar l'accés posant una contrasenya SSH al compte
d'administració:
# mkdir /root/.ssh
# cat << EOF > /root/.ssh/authorized_keys
ssh-rsa ....
EOF
Finalment, l'accés es pot configurar donant d'alta un usuari i assignant-li una
contrasenya:
# adduser joe
# passwd joe
D.3.8. Retocs finals
Com ja s'ha dit abans, el sistema instal·lat serà molt bàsic. Si us agradaria
tenir un sistema més madur, hi ha un mètode fàcil per instal·lar tots els
paquets de prioritat «standard»:
# tasksel install standard
Per suposat, podeu utilitzar l'apt per instal·lar paquets de forma individual.
Després de la instal·lació hi ha un munt de paquets descarregats a /var/cache/
apt/archives/. Podeu alliberar espai al disc executant:
# apt clean
D.4. Instal·lació de Debian GNU/Linux utilitzant PPP sobre Ethernet (PPPoE)
En alguns països el PPP sobre Ethernet (PPPoE) és un protocol comú per a les
connexions de banda ampla (ADSL o cable) als proveïdors de serveis d'internet.
La configuració de la connexió de xarxa utilitzant PPPoE no està suportada per
defecte a l'instal·lador, però es pot fer funcionar de forma molt senzilla.
Aquesta secció explica com fer-ho.
La connexió PPPoE feta a la instal·lació estarà també disponible després de
reiniciar al sistema que heu instal·lat (vegeu Capítol 7, Arrancada del nou
sistema Debian).
Per tenir l'opció de configurar i utilitzar PPPoE a la instal·lació,
necessitareu instal·lar utilitzant una de les imatges de CD-ROM/DVD de les que
podeu disposar. No hi ha suport per altres mètodes d'instal·lació (com per
exemple netboot).
Instal·lar amb PPPoE és casi el mateix que qualsevol altra instal·lació. Els
passos següents mostren les diferències.
• Arrenqueu l'instal·lador utilitzant el paràmetre d'arrencada modules=
ppp-udeb. Açò assegurarà que el component responsable de la configuració
del PPPoE (ppp-udeb) es carregarà i executarà automàticament.
• Seguiu els passos inicials normals de la instal·lació (selecció de la
llengua, país i teclat i la càrrega de components addicionals^[22]).
• El pas següent és la detecció del maquinari de xarxa, per poder identificar
qualsevol targeta Ethernet present al sistema.
• Desprès d'açò s'iniciarà la configuració del PPPoE. L'instal·lador provarà
tots els dispositius Ethernet detectats per poder trobar un concentrador
PPPoE (un tipus de servidor que controla connexions de tipus PPPoE).
És possible que no es trobe el concentrador al primer intent. Açò pot
passar de vegades a xarxes carregades o lentes o amb servidors defectuosos.
En molts casos un segon intent per detectar el concentrador serà suficient;
per tornar a intentar-ho, seleccioneu Configurar i iniciar una connexió
PPPoE des del menú principal de l'instal·lador.
• Després de trobar un concentrador, es demanarà a l'usuari que escrigui la
informació d'accés (l'usuari i la contrasenya del PPPoE).
• En aquest punt l'instal·lador utilitzarà la informació que es done per
establir la connexió PPPoE. Si s'ha donat la informació correcta, la
connexió PPPoE s'hauria de configurar i l'instal·lador hauria de ser capaç
d'utilitzar la connexió a Internet i descarregar els paquets (si fa falta).
Si la informació de connexió és incorrecta, o apareix algun error,
l'instal·lador s'aturarà però la configuració es pot tornar a intentar
seleccionant altra vegada l'entrada del menú Configurar i iniciar una
connexió PPPoE.
━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━━
^[20] Els ratolins sèrie tenen un connector en D de 9 forats; els ratolins de
«bus» tenen 8 agulles i son redons, cal no confondre'ls amb connector redó de 6
agulles del ratolí PS/2 o amb el connector redó de 4 agulles del ratolí ADB.
^[21] Això inclou les utilitats base de GNU i ordres com sed, grep, tar i gzip.
^[22] El component ppp-udeb es carrega com qualsevol dels components
addicionals en aquest pas. Si voleu instal·lar amb prioritat mitjana o baixa
(mode expert), podeu seleccionar manualment el ppp-udeb en comptes d'introduir
el paràmetre «modules» a l'indicador de l'arrencada.
Apèndix E. Sobre aquest document
Sumari
E.1. Quant a aquest document
E.2. Contribucions a aquest document
E.3. Contribucions més destacables
E.4. Nota sobre les marques comercials
E.1. Quant a aquest document
Aquest manual de l'instal·lador de Debian Sarge està basat en el manual
d'instal·lació de Debian Woody per a disquets, el qual, al seu torn, es basà en
anteriors manuals d'instal·lació de Debian i en el manual de la distribució
Progeny, que fou publicat sota la llicència GPL en 2003.
Aquest document està escrit en DocBook XML. Els formats finals els han generat
diversos programes tot fent servir la informació dels paquets docbook-xml i
docbook-xsl.
A fi de fer aquest document més fàcil de gestionar, s'han emprat un seguit de
funcionalitats XML, tals com les entitats i els atributs de perfil. Aquests
tenen un paper anàleg al de les variables i els condicionals dels llenguatges
de programació. El fitxer font XML d'aquest document conté informació sobre
cada arquitectura -- els atributs de perfil s'han emprat per especificar certes
parts del text com a pròpies de cada arquitectura.
Han contribuït en aquesta traducció Guillem Jover <guillem@debian.org>
(2004-2008, 2010-2011, 2017), Joan Queralt (2004), Aleix Badia i Bosch <
a.badia@callusdigital.org> (2004-2005), Miguel Gea Milvaques <
xerakko@debian.org> (2004-2008), Jordà Polo <jorda@ettin.org> (2005-2008),
Jordi Mallach <jordi@debian.org> > (2005), Albert Gasset Romo <
albert.gasset@gmail.com> (2005), Joan Sanz <joansanzrab@gmail.com> (2005-2006),
Juan Andres Gimeno Crespo <juagicre@fiv.upv.es> (2005), Miquel Oliete <
ktalanet@yahoo.es> (2005), Orestes Mas <orestes@tsc.upc.es> (2005), Steve
Langasek <vorlon@debian.org> (2006-2007), David Aguilera <dvd1985@gmail.com>
(2007), Ivan Vilata i Balaguer <ivan@selidor.net> (2010), Hector Oron <
hector.oron@gmail.com> (2010), Conxa Trallero <ctrallero@ub.edu> (2010),
Innocent De Marchi <tangram.peces@gmail.com> (2017), algú altre <
dmanye@gmail.com> (2021) i les persones que col·laboren a la llista de
traducció al català.
E.2. Contribucions a aquest document
Si teniu cap problema o suggeriment quant a aquest document, podeu enviar-los
com un informe d'error del paquet installation-guide. Vegeu el paquet reportbug
o llegiu la documentació en línia del sistema de seguiment d'errors de Debian.
És convenient que comproveu els errors actuals de installation-guide per veure
si ja s'ha informat del vostre problema. En aquest cas, podeu confirmar-lo o
també aportar-hi més informació a <XXXX@bugs.debian.org>, on XXXX és el número
de l'error ja notificat.
O millor encara, obteniu una còpia de la font DocBook del document i feu-ne
pedaços de correcció. Trobareu la font al project installation-guide a salsa.
Si no esteu familiaritzats amb DocBook, no us amoïneu: hi ha un document
introductori breu al directori de manuals que us servirà per poder posar-vos a
treballar. És com l'html, però s'empra per a indicar el significat del text,
més que no pas la seua presentació visual. També podeu enviar pedaços a la
llista de correu de debian-boot (vegeu abaix). Hi ha instruccions sobre com
obtenir les fonts a través de git al README del directori arrel de les fonts.
No tracteu de posar-vos directament en contacte amb els autors d'aquest
document. Hi ha una llista de correu de debian-installer, que inclou les
discussions sobre el manual. La llista de correu és <
debian-boot@lists.debian.org>. Les instruccions per subscriure-vos-hi són a la
pàgina subscripció a les llistes de correu de Debian; també podeu examinar en
línia els arxius de les llistes de correu de Debian.
E.3. Contribucions més destacables
Aquest document fou escrit originalment per Bruce Perens, Sven Rudolph, Igor
Grobman, James Treacy, i Adam Di Carlo. Sebastian Ley va escriure el COM ES FA
d'instal·lació.
Miroslav Kuře ha escrit abundant documentació sobre les funcionalitats noves de
l'instal·lador de Debian Sarge.
Molts i molts usuaris i desenvolupadors de Debian hi han contribuït. S'ha de
fer menció especial de Michael Schmitz (suport del m68k), Frank Neumann (autor
original del manual d'instal·lació d'Amiga), Arto Astala, Eric Delaunay/Ben
Collins (informació sobre SPARC), Tapio Lehtonen, i Stéphane Bortzmeyer per
llurs nombrosos textos i addicions. Hem d'agrair a Pascal Le Bail la informació
sobre l'arrencada des de memòries USB.
Hi ha textos i informació excel·lents al COM ES FA de Jim Mintha sobre
arrencada en xarxa (no hi ha cap URL a l'abast), a PMF de Debian, a PMF de
Linux/m68k, a PMF de Linux per a processadors SPARC, i a PMF de Linux/Alpha,
entre d'altres. Hem d'expressar el nostre reconeixement envers els responsables
de totes aquestes fonts d'informació, per posar-les a disposició lliure i per
llur qualitat.
La secció del manual sobre instal·lacions amb «chroot» (Secció D.3, «Instal·lar
Debian GNU/Linux des d'un sistema Unix/Linux») procedeix, en part, de documents
propietat de Karsten M. Self.
E.4. Nota sobre les marques comercials
Totes les marques comercials pertanyen a llurs propietaris comercials
respectius.
Apèndix F. Llicència Pública General de GNU
Nota
This is an unofficial translation of the GNU General Public License into
Catalan. It was not published by the Free Software Foundation, and does not
legally state the distribution terms for software that uses the GNU GPL -- only
the original English text of the GNU GPL does that. However, we hope that this
translation will help Catalan speakers understand the GNU GPL better.
Ve't aquí una traducció no oficial al català de la llicència pública general
(GPL) de GNU. No ha estat publicada per la Free Software Foundation (fundació
per al programari lliure), i no defineix legalment els termes de distribució
del programari que utilitza la GPL de GNU -- només el text original en anglès
ho fa. Tot i això, esperem que aquesta traducció ajudi els catalanoparlants a
entendre millor la GPL de GNU.
Versió 2, Juny de 1991
Copyright (C) 1989, 1991 Free Software Foundation, Inc.
51 Franklin St, Fifth Floor, Boston, MA 02110-1301, USA.
Es permet que tothom faci còpies literals d'aquest document
de llicència i les distribueixi, però no és permès modificar-lo.
F.1. Preambul
Les llicències de la major part de programari estan pensades per prendre-us la
llibertat de compartir-lo i modificar-lo. Contràriament, la Llicència pública
general de GNU pretén garantir-vos la llibertat de compartir i modificar el
programari lliure -- assegurar-se que el programari sigui lliure per a tots els
seus usuaris i usuàries. Aquesta Llicència pública general de GNU afecta la
majoria del programari de la Free Software Foundation (fundació pel programari
lliure) i a qualsevol altre programa els autors o autores del qual decideixin
usar-la (algun altre programari de la Free Software Foundation, en canvi, està
protegit per la Llicència pública general per a biblioteques de GNU [N. de T.:
aquesta llicència, la LGPL, és la que actualment la FSF anomena Llicència
pública menys general]). També podeu aplicar-la als vostres programes.
Quan parlem de programari lliure («free software») ens referim a la llibertat,
no al preu [N. de T.: en català no hi ha l'ambigüitat que hi ha en anglès]. Les
nostres llicències públiques generals estan pensades per assegurar que tingueu
la llibertat de distribuir còpies del programari lliure (i cobrar per aquest
servei si així ho voleu), que rebeu el codi font o que el pugueu rebre si el
voleu, que pugueu modificar el programari o fer-ne servir parts en programes
lliures nous; i que sapigueu que podeu fer aquestes coses.
Per protegir els vostres drets, hem d'imposar restriccions que prohibeixin a
tothom denegar-vos aquests drets o demanar-vos que hi renuncieu. Aquestes
restriccions suposen algunes responsabilitats per a vós si distribuïu còpies
del programari o si el modifiqueu.
Per exemple, si distribuïu còpies d'un d'aquests programes, tant si és de franc
com per un preu, heu de donar als destinataris els mateixos drets que teniu
vós. Us heu d'assegurar que també ells rebin o puguin obtenir el codi font. I
els heu de fer saber aquests termes per tal que coneguin els seus drets.
Protegim els vostres drets en dos passos: (1) Ens reservem el copyright del
programari, i (2) us oferim aquesta llicència que us dóna permís legal per
copiar, distribuir i/o modificar el programari.
A més a més, per protegir-nos i protegir l'autor o autora, volem estar segurs
que tothom entén que no hi ha cap garantia per a aquest programari lliure. Si
algú modifica el programari i el passa, volem que els destinataris sàpiguen que
el que tenen no és l'original, per tal que qualsevol problema que haguessin
pogut introduir terceres persones no repercuteixi en la reputació de l'autor o
autora original.
Finalment, qualsevol programa lliure està constantment amenaçat per les patents
de programari. Volem evitar el perill de que els re-distribuïdors d'un programa
lliure acabin obtenint llicències de patents, i de resultes el programa
esdevingui propietat exclusiva d'algú. Per evitar-ho, he deixat clar que de
qualsevol patent se n'han d'emetre llicències per a tothom o no emetre'n cap.
Les condicions exactes per a la còpia, distribució i modificació són les
següents.
F.2. LLICÈNCIA PUBLICA GENERAL DE GNU
TERMES I CONDICIONS PER A LA CÒPIA, DISTRIBUCIÓ I MODIFICACIÓ
0. Aquesta llicència afecta a qualsevol programa o altra obra que contingui un
avís del posseïdor del copyright que digui que es pot distribuir sota els
termes d'aquesta llicència pública general. D'ara endavant, el «programa» es
refereix a aquest programa o obra, i una «obra basada en el programa» voldrà
dir el programa o qualsevol obra derivada segons la llei de copyright: és a dir
una obra que contingui el programa o alguna part d'ell, ja sigui literalment o
amb modificacions o bé traduït a altres llengües. (Per això mateix, les
traduccions s'inclouen sense cap limitació en el terme «modificació»). Ens
referim a Cada beneficiari de la llicència com a «vós».
Les activitats que no siguin còpia, distribució o modificació no estan
contemplades en aquesta llicència, queden fora del seu àmbit. No es restringeix
l'acte d'executar el programa, i la sortida del programa queda contemplada
només si el seu contingut constitueix una obra basada en el programa
(independentment de que s'hagi creat executant el programa). Que aquest sigui
el cas o no depèn de què faci el programa.
1. Podeu copiar i distribuir còpies literals del codi font del programa tal i
com el rebeu, en qualsevol mitjà, sempre i quan publiqueu en cada còpia, de
manera adient i ben visible, una nota de copyright i una renúncia de garantia;
manteniu intactes tots els avisos que fan referència a aquesta llicència i a
l'absència de garanties de cap mena; i lliureu a qualsevol altre destinatari
del programa una còpia d'aquesta llicència juntament amb el programa.
Podeu cobrar un preu per l'acte físic de trametre una còpia i podeu, si així ho
voleu, oferir alguna garantia a canvi d'un preu.
2. Podeu modificar la còpia o còpies del programa o qualsevol tros, tot fornint
una obra basada en el programa, i podeu copiar i distribuir aquestes
modificacions o obres sota els termes de la Secció 1 anterior, sempre i quan
també compliu les següents condicions:
a. Heu de fer que els fitxers modificats portin indicacions ben visibles que
diguin que heu modificat els fitxers i la data de la modificació.
b. Heu d'atorgar gratuïtament a totes les terceres parts els termes d'aquesta
mateixa llicència sobre la totalitat de qualsevol obra que distribuïu o
publiqueu, que completament o en part contingui o sigui un derivat del
programa o qualsevol part d'aquest.
c. Si el programa modificat normalment llegeix instruccions interactivament
quan s'executa, heu de fer que quan s'arrenqui per a aquest ús interactiu
de la manera més habitual, imprimeixi o mostri un missatge que inclogui una
nota de copyright adient i un avís de que no hi ha garantia (o, si de cas,
que digui que la garantia l'oferiu vós mateix) i que els usuaris poden
redistribuir el programa sota aquestes condicions, i que indiqui a l'usuari
o usuària com veure una còpia d'aquesta llicència. (Excepció: si el mateix
programa és interactiu però normalment no escriu un missatge d'aquesta
mena, la vostra obra basada en el programa tampoc cal que l'escrigui).
Aquests requeriments afecten a l'obra modificada com un tot. Si hi ha parts
identificables que no estan derivades del programa, i es poden considerar
raonablement com a obres independents i separades en si mateixes, aleshores
aquesta llicència i els seus termes no s'apliquen a aquelles parts quan les
distribuïu com a obres separades. Però quan distribuïu aquestes mateixes parts
integrades en un tot que sigui una obra basada en el programa, la distribució
del tot s'ha de fer d'acord amb els termes d'aquesta llicència, i els permisos
atorgats a altres beneficiaris abasten el tot sencer i, per tant, totes i
cadascuna de les parts, independentment de qui les hagi escrites.
Així doncs, la intenció d'aquesta secció no és reclamar o disputar-vos cap dret
a codi que hagueu escrit del tot vós mateix. La intenció és més aviat exercir
el dret a controlar la distribució d'obres derivades o col·lectives basades en
el programa.
A més a més, la simple agregació amb el programa (o amb una obra basada en el
programa) d'altres obres no basades en el programa en un volum d'un mitjà
d'emmagatzemament o de distribució no posa aquestes altres obres sota l'àmbit
de la llicència.
3. Podeu copiar i distribuir el programa (o una obra basada en el programa,
segons la secció 2) en forma executable o de codi objecte d'acord amb els
termes de les Seccions 1 i 2 anteriors, sempre i quan també feu una de les
coses següents:
a. L'acompanyeu amb el codi font complet corresponent, capaç de ser llegit per
un ordinador i en un mitjà utilitzat habitualment per a l'intercanvi de
programari; o
b. L'acompanyeu amb un oferiment per escrit, amb validesa com a mínim fins al
cap de tres anys, de subministrar a tota tercera part, i per un preu no
superior al que us costi físicament realitzar la distribució, el codi font
complet corresponent, que es distribuirà d'acord amb els termes de les
seccions 1 i 2 anteriors en un mitjà utilitzat habitualment per a
l'intercanvi de programari; o,
c. L'acompanyeu amb la informació que hagueu rebut de l'oferiment de
distribuir el codi font corresponent (Aquesta alternativa només és permesa
per a la distribució no comercial i només si heu rebut el programa en forma
executable o de codi objecte amb aquest oferiment, d'acord amb la subsecció
b anterior).
El codi font per a una obra vol dir la forma preferida de l'obra per tal de
fer-hi modificacions. Per una obra executable, el codi font complet vol dir tot
el codi font per tots els mòduls que conté, més tots els fitxers de definició
d'interfícies associats si s'escau, més els scripts que es facin servir per
controlar la compilació i la instal·lació de l'executable si s'escau.
Tanmateix, fent una excepció especial, el codi font que es distribueixi no cal
que inclogui res del que normalment es distribueixi (sia en forma binària o de
codi font) amb els components principals (compilador, nucli o similars) del
sistema operatiu en què s'executa el programa, tret que el component en qüestió
acompanyi l'executable.
Si la distribució de l'executable consisteix en donar accés per copiar-lo d'un
lloc determinat, aleshores serveix com a distribució del codi font el fet de
donar un accés equivalent per copiar el codi font, encara que les terceres
parts no estiguin obligades a copiar el codi font en copiar el codi objecte.
4. No podeu copiar, modificar, reemetre llicències, o distribuir el programa si
no és de la forma expressa que atorga aquesta Llicència. Qualsevol altre intent
de copiar, modificar, reemetre llicències, o distribuir el programa és il·lícit
i finalitzarà automàticament els drets que hagueu obtingut d'aquesta llicència.
Tanmateix, les parts que hagin rebut de vós còpies o drets d'acord amb aquesta
llicència no veuran les seves llicències finalitzades mentre segueixin
observant-les estrictament.
5. No esteu obligat a acceptar aquesta llicència, donat que no l'heu signada.
Tanmateix, no hi ha cap altra opció que us doni permís per modificar o
distribuir el programa o les seves obres derivades. Aquestes accions queden
prohibides per la llei si no accepteu aquesta llicència. Així doncs, en
modificar o distribuir el programa o les seves obres derivades, esteu indicant
que accepteu aquesta llicència per fer-ho, i tots els seus termes i condicions
per copiar, distribuir o modificar el programa o obres basades en ell.
6. Cada cop que distribuïu el programa (o qualsevol obra basada en el
programa), el destinatari rep automàticament, de qui va emetre la llicència
originàriament, una llicència per copiar, distribuir o modificar el programa
sotmesa a aquests termes i condicions. No podeu imposar cap més restricció a
l'exercici dels drets que aquí es confereixen. No sou responsable de fer
complir aquesta llicència a terceres parts.
7. Si, a conseqüència d'una decisió judicial, una demanda per infracció d'una
patent o per qualsevol altra raó (no exclusivament relacionada amb patents), se
us imposen condicions (tant si és per ordre judicial, acord, o el que sigui)
que contradiuen les condicions d'aquesta llicència, no quedeu excusat de les
condicions d'aquesta llicència. Si no us és possible distribuir de manera que
satisfeu alhora les obligacions que us imposa aquesta llicència i qualsevol
altra obligació pertinent, aleshores resulta que no podeu distribuir el
programa en absolut. Per exemple, si una llicència de patent no permetés
redistribuir gratuïtament el programa a aquells que hagin rebut còpies de vós
directament o indirecta, aleshores la única manera en què podríeu satisfer tant
això com aquesta llicència seria abstenir-vos completament de distribuir el
programa.
Si qualsevol fragment d'aquesta secció quedés invalidat o no es pogués fer
complir en qualsevol circumstància particular, la intenció és que s'apliqui el
balanç de la secció, i que s'apliqui la secció en la seva totalitat en altres
circumstàncies.
El propòsit d'aquesta secció no és induir-vos a infringir cap patent ni cap
altre requeriment del dret a la propietat, o a discutir-ne la validesa; l'únic
propòsit d'aquesta secció és protegir la integritat del sistema de distribució
de programari lliure, que s'implementa amb pràctiques de llicència pública.
Molta gent ha fet generoses contribucions a l'ampli ventall de programari
distribuït per aquest sistema refiant-se de l'aplicació consistent del sistema;
li pertoca a l'autor, autora o donant decidir si vol distribuir programari per
algun altre sistema, i un beneficiari de la llicència no pot imposar aquesta
opció.
Aquesta secció pretén deixar del tot clar el que es considera una conseqüència
de la resta de la llicència.
8. Si hi ha països que restringeixen la distribució o l'ús del programari, ja
sigui per patents o per interfícies sota copyright, el posseïdor del copyright
original que posi el programa sota aquesta llicència pot afegir limitacions
geogràfiques explícites que excloguin aquests països, de manera que la
distribució només quedi permesa dintre dels països no exclosos, o entre ells.
En tal cas, aquesta llicència incorpora la limitació com si estigués escrita en
el text de la llicència.
9. La Free Software Foundation (Fundació per al programari lliure) pot publicar
versions revisades o noves de la llicència pública general de tant en tant.
Aquestes versions noves seran semblants en esperit a la versió present, però
poden diferir en detalls per tractar nous neguits o problemes. Cada versió rep
un número de versió distintiu. Si el programa especifica un número de versió
d'aquesta llicència que li és aplicable i «qualsevol versió posterior», teniu
l'opció de seguir els termes i condicions de la versió especificada o de
qualsevol versió publicada posteriorment per la Free Software Foundation. Si el
programa no especifica un número de versió d'aquesta llicència, podeu triar
qualsevol versió que hagi publicat la Free Software Foundation en qualsevol
data.
10. Si voleu incorporar parts del programa en altres programes lliures les
condicions de distribució dels quals són diferents, escriviu a l'autor per
demanar-li permís. Per al programari que està sota copyright de la Free
Software Foundation, escriviu a la Free Software Foundation; de vegades fem
excepcions per permetre-ho. Prendrem la nostra decisió guiats pels dos
objectius de mantenir la condició de lliure de tots els derivats del nostre
programari lliure i de promoure la compartició i la reutilització del
programari en general.
ABSÈNCIA DE GARANTIES
11. COM QUE LA LLICÈNCIA DEL PROGRAMA ÉS GRATUÏTA, NO HI HA GARANTIA PER AL
PROGRAMA, EN LA MESURA QUE HO PERMETI LA LLEI APLICABLE. EXCEPTE EL QUE
ALTRAMENT ES DIGUI PER ESCRIT, ELS POSSEÏDORS DEL COPYRIGHT I/O ALTRES PARTS
SUBMINISTREN EL PROGRAMA «TAL QUAL» SENSE CAP MENA DE GARANTIA, NI EXPLÍCITA NI
IMPLÍCITA, INCLOSES, ENTRE ALTRES, LES GARANTIES IMPLÍCITES DE
COMERCIALITZABILITAT I APTITUD PER A PROPÒSITS DETERMINATS. TOT EL RISC PEL QUE
FA A LA QUALITAT I RENDIMENT DEL PROGRAMA ÉS VOSTRE. EN CAS QUE EL PROGRAMA
RESULTÉS DEFECTUÓS, VÓS ASSUMIU TOT EL COST D'ASSISTÈNCIA, REPARACIÓ O
CORRECCIÓ.
12. EL POSSEÏDOR DEL COPYRIGHT, O QUALSEVOL ALTRA PART QUE PUGUI MODIFICAR O
REDISTRIBUIR EL PROGRAMA TAL I COM ES PERMET MÉS AMUNT NO US HAURÀ DE RESPONDRE
EN CAP CAS, TRET DEL QUE REQUEREIXI LA LLEI APLICABLE O ELS ACORDS PER ESCRIT,
PER PERJUDICIS, INCLOSOS ELS INCIDENTALS, DERIVATS, ESPECIALS O GENERALS QUE ES
DERIVIN DE L'ÚS O DE LA IMPOSSIBILITAT D'ÚS DEL PROGRAMA (INCLOSES ENTRE
D'ALTRES LES PÈRDUES DE DADES, LES DADES QUE EL PROGRAMA HAGI MALMÈS, LES
PÈRDUES QUE US HAGI PROVOCAT A VÓS O A TERCERS O LA IMPOSSIBILITAT DE QUE EL
PROGRAMA FUNCIONI AMB QUALSEVOL ALTRE PROGRAMA), FINS I TOT SI AQUEST POSSEÏDOR
O ALTRA PART HA ESTAT ADVERTIDA DE LA POSSIBILITAT D'AQUESTS PERJUDICIS.
FINAL DELS TERMES I CONDICIONS
F.3. Com podeu aplicar aquests termes als vostres programes nous
Si desenvolupeu un programa nou, i voleu que tingui l'ús més gran possible per
part del públic, la millor manera d'aconseguir-ho és fer-lo programari lliure
que tothom podrà redistribuir i modificar d'acord amb aquests termes.
Per fer-ho, afegiu els avisos següents al programa. El més segur és posar-los
al començament de cada fitxer font per transmetre de la manera més efectiva
l'exclusió de garanties; i cada fitxer hauria de portar com a mínim la línia de
«copyright» i un apuntador que indiqui on es pot trobar la nota sencera.
Una línia amb el nom del programa i una idea de què fa.
Copyright (C) any i nom de l'autor o autora
Aquest programa és lliure; el podeu redistribuir i/o modificar d'acord
amb els termes de la Llicència pública general de GNU tal i com la publica
la Free Software Foundation; tant se val la versió 2 de la Llicència com
(si ho preferiu) qualsevol versió posterior.
Aquest programa es distribueix amb l'esperança que serà útil,
però SENSE CAP GARANTIA; ni tan sols amb la garantia de
COMERCIALITZABILITAT O APTITUD PER A PROPÒSITS DETERMINATS.
Vegeu la Llicència general pública de GNU per a més detalls.
Hauríeu d'haver rebut una còpia de la llicència pública general de GNU
amb aquest programa; si no, escriviu a la Free Software Foundation,
Inc., 51 Franklin Street, Fifth Floor, Boston, MA 02110-1301, USA.
Poseu-hi la informació que calgui per contactar amb vós per correu electrònic i
de paper.
Si el programa és interactiu, feu-lo treure una breu nota com aquesta quan
arrenca en mode interactiu:
Gnomovisió versió 69, Copyright (C) any i nom de l'autor o autora
El Gnomovisió va SENSE CAP MENA DE GARANTIA; per saber-ne els detalls
piqueu mostra w. Això és programari lliure, i se us convida
a redistribuir-lo d'acord amb certes condicions; piqueu mostra c
per saber-ne els detalls.
Les instruccions hipotètiques «mostra g» i «mostra c» haurien de mostrar les
parts escaients de la llicència pública general. Naturalment, les instruccions
poden tenir altres noms que no siguin «mostra g» i «mostra c» -- fins i tot
podrien ser pics amb el ratolí o opcions de menú, o el que li vagi bé al vostre
programa.
També hauríeu d'aconseguir que l'empresari per qui treballeu (si treballeu de
programador) o la vostra escola, si és el cas, signin una «renúncia de
copyright» pel programa, si s'escau. Aquí teniu un exemple, canvieu-hi els
noms:
Ioiodina, S.A., per la present renuncia a tot interès en el copyright
del programa Gnomovisió (que fa l'aleta als compiladors) escrit
pel Jordi Pica Codi
signat per Mag Nat, 28 de
desembre de 1989 Mag Nat, Vici-President
Aquesta Llicència pública general no us permet incorporar el vostre programa en
programes de propietat. Si el vostre programa és una biblioteca de subrutines,
potser trobeu més útil permetre enllaçar (link) aplicacions de propietat amb la
biblioteca. Si és això el que voleu, feu servir la Llicència pública general
per a biblioteques de GNU per comptes d'aquesta llicència.